jramoneda

La Gola de Ter

 

El Ter un riu sense delta però amb molta gola

Sergi Fontseca i Riera (1)

Amb aquest nom es coneix la fi del riu Ter, quan aquest cedeix les seves aigües a la Mediterrània desprès de fer un recorregut de 208 km des d’Ulldeter, on neix a una alçada de 2800 msnm, enmig d’un circ d’origen glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona. 

Ulldeter des de la Portella de Mantet

La desembocadura és a uns tres quilòmetres de l’Estartit, entre el cap de la Barra i el cap de Begur i no té res a veure amb un delta, és a dir, la forma natural de desembocar de qualsevol riu. I això es deu a l’extrema artificiailització que ha patit, trobant-se canalitzat per motes i dirigit en línia gairebé recta des del pont de Torroella fins el paratge anomenat “la gola” on el Ter desemboca al mar. Efectivament, la part baixa del riu Ter ha estat altament artificialitzada, amb la definició d’un curs lineal i uns marges amb motes de contenció i esculleres de roca per contenir les avingudes. Però malgrat tot la part final pot funcionar com un estuari, barreja entre el riu i el mar, que crea unes condicions especials generant comunitats ecològiques dinàmiques. El poc cabal que porta el riu en determinades èpoques en dificulta sovint la sortida directa al mar, formant una barra de sorra i desplaçant la desembocadura cap al nord.

L’explicació d’aquesta desembocadura sense delta com ja he dit, és causa antròpica, però com a factors naturals hi podem incloure la geomorfologia de l’espai. Així doncs la plana al·luvial, és regada a part del Ter pel Daró i les rieres de Pals i Peratallada, que en arribar a la plana del baix Ter es troben situades en l’anomenada depressió de l’Empordà, que s’estén de nord a sud, des del Pirineu Oriental fins a Les Gavarres, i d’oest a est, des de la Serralada Transversal fins al Mediterrani. Aquesta conca s’enfonsa progressivament de l’oest cap a l’est com a conseqüència d’importants falles normals esglaonades de direcció predominantment NW-SE i, en menor proporció, falles de direcció SW-NE. El conjunt d’ambdós grups de falles van deixar la configuració orogràfica dominada per la presència d’una conca sedimentària oberta a l’est, és adir a la Mediterrània.

El progressiu rebliment d’aquesta conca es va efectuar a partir de la deposició de materials sedimentaris procedents de diversos ventalls al·luvials i deltaics dipositats per l’acció del Ter i Daró, en el sector meridional, i del Fluvià i Muga, en el sector septentrional. Durant els diferents episodis sedimentaris, alguns d’aquests ventalls al·luvials van evolucionar fins el litoral.

L’especulació dels assentaments humans, així com la necessitat de conrear aliments va anar obligant a mantenir el Ter dirigit en un curs concret, per tant la gola és l’eix del delta hipotètic, en realitat tota la depressió de l’Empordà, tota la part baixa que s’obre a la Mediterrània és el “paleodelta” que gràcies a les seves terres fèrtils ha permès el conreu de l’ Arròs Molí de Pals, inundant els camps molts mesos a l’any, i això és bo per a moltes aus. Recentment la creació del sistema de pantans Sau-Susqueda (i el Pasteral), en manté i garanteix el pas d’aquest riu canalitzat sense que es pateixin ensurts.

Tot i això, l’ambient que genera la gola, és rica en fauna i flora, que hi habiten de forma ecològica estable.

(1) Segi Fontseca és Agent Major de Prevenció i Investigació d’Incendis i bomber voluntari, ha estudiat Postgrau de Planificació i Gestió de l’Emergència i Tècnic Forestal i actualment estudia Geografia i Ordenació del Territori i és soci de la Societat Catalana de Geografia

 

 

Entrada relacionada: El Rec del Ter Vell 

Les Medes

 

HISTÒRIA GEOLÒGICA DE CATALUNYA

 

La antiguitat de la terra s‘estima en 4500 milions d’anys (Ma), el mineral més antic datat fins avui té una edat radiomètrica de  4300 Ma, a Catalunya tenim més de 550 Ma d’història geològica. L’institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya té en la seva pàgina web un interessant article sobre la Història Geològica de Catalunya. A continuació el reproduïm íntegrament.

Al final de l’article trobareu un aplicatiu ‘Ancient Earth’   que permet situar les ciutats damunt del  gran supercontinent anomenat Pangea, així com el documental GAIA. La Gran Mare, produït per l’ICGC

Introducció

Tal com s’exposa a la nostra vista (figura 1), la Terra és el resultat de l’extraordinària diversitat de processos geodinàmics interns i externs que ha sofert el planeta des dels seus orígens, que es remunten al voltant de 4 500 milions d’anys (Ma) enrere. La Terra es va formar a partir d’un núvol interestel·lar juntament amb el Sol i els altres planetes del Sistema Solar. A la Terra no queda cap registre rocós de la història més primerenca; el Sistema Solar, sobretot els altres planetes del grup anomenat interiors o planetes terrestres (Mercuri, Venus, Mart), la Lluna i els meteorits, proporciona informació sobre aquesta etapa. El mineral més antic datat fins ara és un cristall de zircó trobat a Austràlia, que té una edat radiomètrica de 4 300 Ma, i les roques més antigues, de la regió del Llac dels Esclaus al Canadà, tenen 3 960 Ma. A Catalunya, tenim més de 550 Ma d’història geològica enregistrada a les roques que hi afloren.

 

Figura 1: Imatge actual de la Terra

Observant un mapamundi amb un cert deteniment, hom diria que les formes de les costes d’algunes de les terres emergides són com el “negatiu” de les formes de les costes de la terra situada davant; sembla com si poguessin encaixar, com si fossin les peces d’un trencaclosques. Els continents formen part de les plaques tectòniques i, efectivament, algunes de les plaques encaixen perfectament. Se sap que les plaques es desplacen les unes respecte de les altres; a voltes se separen, d’altres s’aproximen i, a cops, col·lideixen o llisquen i freguen entre elles. El resultat és que la distribució de les mars i de les terres emergides canvia amb el temps, però el volum de la Terra roman constant. L’espai que queda entre les plaques que se separen és ocupat per materials volcànics procedents de l’interior de la Terra, els quals constitueixen l’escorça oceànica; aquestes àrees són ocupades pels oceans en els quals es dipositen sediments marins. La col·lisió entre les plaques produeix deformacions en els seus marges, com unes arrugues gegantines, creadores de relleus. Són les grans serralades de muntanyes. Llur procés de formació dura algunes desenes de milions d’anys, i hi intervé una gran quantitat d’energia.

La Placa Ibèrica

La Península Ibèrica és la part emergida d’una antiga placa tectònica, la Placa Ibèrica. De dimensions modestes, la Placa Ibèrica és situada al nord de la Placa Africana i actualment és soldada a la Placa Europea. La seva configuració geològica és el resultat de les interaccions d’aquestes dues plaques majors des de fa uns 200 Ma, és a dir, durant el cicle Alpí (vegeu esdeveniments geològics).

Els Pirineus, que uneixen la península amb el continent europeu, són el resultat de la col·lisió entre les plaques continentals d’Ibèria i d’Europa i conserven el registre sedimentari i tectònic de la història dels marges d’ambdues. La Cadena Costera Catalana i la Cadena Ibèrica reflecteixen l’acostament entre la Placa Africana i la Ibèrica. La Conca de l’Ebre és la depressió que s’estén entre la Serralada Pirinenca, la Cadena Costera i la Cadena Ibèrica i emmagatzemà en els sediments que la rebleixen el registre dels principals esdeveniments que tingueren lloc durant la formació del conjunt de les cadenes de muntanyes que la delimiten. Per llevant, el Sistema Mediterrani (el conjunt de les serres i depressions costeres) ha enregistrat l’obertura del Solc de València i del Golf del Lleó. Aquest context geodinàmic particular ha determinat en el passat, i continua determinant en el present, l’extraordinària diversitat geològica que caracteritza la Península Ibèrica, la seva situació geogràfica actual i la que tindrà en el futur geològic.

Els vestigis més antics

Els trets geològics de la Península Ibèrica resulten de la superposició de tres grans cicles orogènics: el cicle Cadomià, que es desenvolupà des de fa 750 Ma fins fa 480 Ma, el cicle Hercinià (o Varisc), que s’inicià fa 480 Ma i finalitzà fa 250 Ma i finalment el cicle Alpí, el qual començà fa 250 Ma i continua a l’actualitat. Aquests cicles són lligats a la formació i la posterior fragmentació de dos grans supercontinents: Gondwana i Pangea. Per a formar-los va caldre que convergissin, col·lidissin i se soldessin fragments continentals inicialment separats, formant-se serralades amb importants relleus, i també la posterior fragmentació i la deriva continental. Es tracta, doncs, de processos cíclics d’evolució de la Terra.

La informació sobre la història geològica de la porció de la Placa Ibèrica que actualment ocupa Catalunya es remunta, com a mínim, a 550 Ma. Del cicle Cadomià pràcticament no en resten vestigis; se sap però que ara fa entre 650 i 600 Ma es formà un supercontinent, anomenat Gondwana (figura 2).

Figura 2: Imatge de la Terra ara fa uns 600 Ma

De fet, les roques més antigues datades fins ara als Pirineus són roques volcàniques i plutòniques dels darrers estadis d’aquest cicle (580 i 560 Ma). Tanmateix molt probablement hi ha roques sedimentàries anteriors, l’edat de les quals es desconeix.

Formació d’un supercontinent mundial i un oceà global. El Paleozoic

En el que seria la futura Placa Ibèrica, el registre sedimentari del Cambrià i l’Ordovicià és format majoritàriament per dipòsits siliciclàstics i carbonàtics de medis marins de plataforma o més profunds, en els quals visqueren els primers trilobits i es formaren colònies d’arqueociàtids. Una de les característiques del Cambrià és l’aparició de nombroses formes de vida, moltes d’elles amb components esquelètics, el que s’anomena la gran explosió de vida del Cambrià. A finals de l’Ordovicià s’esdevingué un període d’emersió, durant el qual se sedimentaren dipòsits detrítics i es registrà una intensa activitat volcànica. És a la fi d’aquest període que tingué lloc la primera gran extinció, en la qual desapareixerien el 85% de les espècies.

El supercontinent Gondwana començà la seva fragmentació fa uns 480 Ma, ja durant el Paleozoic, marcant l’inici del cicle Hercinià. Amb el temps se separaren de Gondwana tres grans plaques continentals anomenades Sibèria, Laurència i Bàltica (figura 3) i altres fragments continentals més petits, com Avalònia, separats de la resta del supercontinent per l’Oceà Reic.

Figura 3: Situació de Gondwana, Laurència, Sibèria i Bàltica amb Avalònia ara fa 440 Ma

Amb aquesta fragmentació tornaren les condicions marines, principalment en medis de plataforma, i durant el Silurià (figura 3) les condicions ambientals foren molt particulars, amb dipòsits d’argiles negres, molt riques en matèria orgànica, indicatives de condicions marines euxíniques (anaeròbies i reductores). Els graptòlits i alguns cefalòpodes són els organismes característics d’aquest període. Durant el Devonià i part del Carbonífer es dipositaren carbonats de plataforma marina soma, molt rics en fauna (cefalòpodes, trilobits, coralls, peixos i d’altres organismes), i també sediments propis de conca marina profunda, com les calcàries vermelles amb goniatits (les calcàries griotte) i els nivells d’acumulació de radiolaris. Alhora començà la colonització de les zones emergides per les primeres plantes i els primers amfibis. Cap a finals del Devonià s’esdevingué la segona gran extinció.

Durant el Carbonífer les plaques fragmentades a l’inici del cicle Hercinià tornaren a convergir fins a col·lidir amb les restes de Gondwana, resultant un esdeveniment deformatiu major, l’orogènia herciniana. Aquesta zona és caracteritzada per estructures de plegament acompanyades de processos metamòrfics de gran abast i d’una intensa activitat magmàtica intrusiva. Els sediments d’aquest estadi són detrítics marins (les anomenades fàcies Culm), indicatius de l’activitat tectònica i de l’erosió a les grans cadenes de muntanyes que s’anaven formant. Les restes de la serralada herciniana són encara avui ben visibles en tota l’Europa occidental, especialment a l’oest de la Península Ibèrica. A Catalunya n’afloren fragments més petits als Pirineus, a la Cadena Costera i al substrat de la Conca de l’Ebre.

En finalitzar la orogènia herciniana, ara fa uns 305 Ma, les masses continentals del planeta havien quedat unides (Figures 4 i 5), formant un únic supercontinent anomenat Pangea, que en grec significa ‘tota la Terra’. Pangea era envoltada per un oceà global, conegut com Pantalassa, que significa ‘totes les mars’. A la banda oriental de Pangea s’estenia un gran golf, que rep el nom de Tetis

 

 

Figura 4: La configuració de la Terra ara fa 280 Ma: un supercontinent mundial, Pangea, i un oceà global, Pantalassa.

 

Figura 5: Restitució de Pangea, amb les terres emergides, les plataformes continentals i la distribució de les mars i els oceans. Hi són indicats els futurs límits de plaques i la posició de la futura Placa Ibèrica (Ib).

 

A grans trets, la futura Placa Ibèrica era en aquell moment situada a l’extrem occidental de Tetis i limitava al nord amb la futura Placa Europea, a l’oest amb la futura Placa Nord-americana i al sud amb la futura Placa Africana (figura 5).

Al final del Carbonífer i principis del Permià, fa uns 300 Ma, els relleus creats durant l’orogènia herciniana es trobaven sotmesos a una intensa erosió. Els sistemes de fractures generades en un context tectònic extensiu individualitzaren alts estructurals i conques intramuntanyoses, les quals rebien sediments al·luvials i es trobaven ocupades en gran part per àrees pantanoses i lacustres. A la zona que correspon actualment als Pirineus l’activitat volcànica fou notable. La vegetació, que des del Devonià havia començat a colonitzar els continents, era frondosa. En algunes d’aquestes zones pantanoses s’acumularen importants quantitats de restes vegetals, que en madurar es convertiren en carbó: d’aquí el nom d’aquest període. Cap a la fi del Permià, fa uns 250 Ma, vastes àrees del continent havien quedat reduïdes per l’erosió a planes extenses, el que s’anomena peneplanes. També en aquest moment tingué lloc la tercera gran extinció, en la qual van desaparèixer el 95% de les espècies. Totes aquestes circumstàncies determinen el límit entre el Paleozoic i el Mesozoic, fa 250 Ma

La fragmentació de Pangea. Del Triàsic a la fi del Juràssic

Algunes zones de fractura formades durant el Carbonífer i el Permià havien continuat evolucionant i Pangea es va començar a fragmentar, iniciant-se el cicle Alpí.

Durant el Triàsic, les àrees topogràficament més baixes de la futura Placa Ibèrica eren ocupades per extenses planes al·luvials que periòdicament eren envaïdes per la mar i es convertien en plataformes marines de poca fondària; en elles es dipositaven fangs carbonàtics i emergien alguns esculls. Cap a finals del Triàsic, 50 milions d’anys després de l’inici de la fragmentació de Pangea, aquelles fractures inicials havien evolucionat fins a formar uns sistemes de grans falles que delimitaven depressions semblants a l’actual vall africana del Rift (rift, en anglès, significa ‘esquerda’ o ‘obertura’). Una de les valls riftianes es localitzava a la futura àrea pirinenca, i l’altra, més important i que va ser immediatament envaïda per la mar, a l’àrea ocupada actualment pel Sistema Bètic, la Mar d’Alborán i l’Estret de Gibraltar. Altres depressions similars s’obriren a l’interior de la Placa Ibèrica. Aquests sistemes de fractures afavoriren l’ascensió de masses de roques volcàniques i subvolcàniques bàsiques.

En aquell moment, a la futura Península Ibèrica es destacaven dos massissos emergits: el Massís Ibèric (la futura Meseta) i el Massís de l’Ebre, avui desaparegut, el qual ocupava les actuals zones orientals de la Conca de l’Ebre, del vessant sud dels Pirineus i del Golf del Lleó. Geogràficament, ambdós massissos eren unes illes envoltades de vastes àrees entollades a les quals es dipositaven sals, guixos, argiles i carbonats en unes condicions climàtiques molt àrides. Entre el Massís Ibèric i el límit dels pantans triàsics s’obria una extensa plana desèrtica.

Amb el decurs del temps, durant el Triàsic i sobretot el Juràssic, l’extensió al llarg d’algunes de les fractures que limitaven les valls riftianes va progressar fins que es generà escorça oceànica, quedant així individualitzades noves plaques tectòniques. Havia començat l’obertura de l’Atlàntic central (figura 6).

Figura 6: La configuració de la Terra ara fa 150 Ma, a finals del Juràssic. Es reconeixen el contorn de la Placa Nord-americana i la costa occidental d’Àfrica, separades per l’Atlàntic central, i la Placa Ibèrica.

Al llarg del Juràssic, durant un període de 55 milions d’anys, una part important de la futura Placa Ibèrica es mantingué submergida sota una mar poc profunda (figura 7). En unes condicions climàtiques més càlides que les actuals, en aquelles extenses plataformes continentals es dipositaven fangs i sorres carbonàtiques, els quals, en major o menor grau, eren retreballats per les marees. Aquelles condicions ambientals afavoriren també que les aigües fossin colonitzades per grups molt nombrosos de cefalòpodes, principalment d’ammonítids i belemnítids, i també per braquiòpodes i bivalves.

Figura 7: Restitució de la Placa Ibèrica fa 145 Ma, a finals del Juràssic

Cap a finals del Juràssic, ara fa uns 150 Ma, les costes meridionals del Massís Ibèric s’havien separat al voltant de 500 km de les costes septentrionals d’Àfrica. Al llarg d’aquell espai, les aigües de l’Oceà de Tetis ja havien connectat amb les del jove Atlàntic, que en aquell temps ja havia assolit una amplada de 1 000 km, entre les costes meridionals de Terranova i les costes occidentals del Sàhara (figura 7). La vall riftiana que s’havia començat a obrir a l’actual zona pirinenca 50 milions d’anys enrere ara era un solc marí molt profund connectat amb l’extensa plataforma continental que ocupava la meitat oriental de l’actual Península Ibèrica.

La individualització i deriva de la Placa Ibèrica. El Cretaci

Al llarg del Cretaci inferior, l’obertura de l’Oceà Atlàntic es va propagar cap al nord produint la definitiva separació de la Placa Nord-americana de la Ibèrica i l’Europea. A finals del Cretaci inferior, fa 100 Ma, la Placa Ibèrica es trobava completament individualitzada de les plaques circumdants, limitada per grans zones de falla de salt en direcció (figura 8). El límit septentrional se situava al solc pirinenc, on la separació d’Ibèria i Europa havia provocat l’obertura del Golf de Biscaia i, cap a l’est, la formació d’un reguitzell de conques estretes relativament profundes i connectades entre si les quals s’estenien cap a les àrees orientals de l’actual zona pirinenca.

Figura 8: Restitució de la Placa Ibèrica fa 100 Ma, a finals del Cretaci inferior

La separació entre Ibèria i Europa al llarg d’aquesta zona va ser més gran a l’oest que a l’est, la qual cosa va afegir un moviment de rotació, en sentit contrari al de les agulles del rellotge, al desplaçament de la Placa Ibèrica. Al sud, el marge de la Placa Ibèrica era l’actual falla transformant de les Illes dels Açores – Gibraltar. Per l’est, una altra zona de falla connectava la dels Açores – Gibraltar amb la zona alpina. L’expansió de la Dorsal Centratlàntica havia situat Ibèria uns 800 km a l’est deTerranova.

La superfície emergida de la Placa Ibèrica havia augmentat considerablement des del Juràssic superior i incloïa gran part del Massís Ibèric. A les zones on havien emergit les antigues plataformes carbonàtiques juràssiques es desenvolupaven sistemes de cavernes i dolines sota un clima tropical que afavoria la formació de sòls bauxítics i laterítics. A les costes que s’obrien a l’Oceà de Tetis i al Golf de Biscaia es desenvolupaven grans aparells deltaics amb extenses zones de maresmes, les quals allotjaven una gran diversitat faunística i florística. A les plataformes continentals, fora de l’abast de la influència deltaica, es dipositaven carbonats i es desenvolupaven barreres d’esculls de rudistes i baixos de sorra, molts d’aquests darrers formats per l’acumulació dels esquelets dels foraminífers característics d’aquesta època, les orbitolines. Als solcs marins més profunds, situats a les zones septentrional i occidental de l’àrea pirinenca i del Golf de Biscaia, es dipositaven sediments clàstics que eren transportats per corrents de turbidesa des dels fronts dels deltes. En aquells oceans proliferaren els ammonits.

Cap a mitjan Cretaci superior, ara fa al voltant de 85 Ma, la Placa Africana inicià un moviment de rotació en sentit antihorari respecte de la Placa Europea tot desplaçant-se, alhora, cap al nord. Això va provocar el progressiu tancament d’una part de l’Oceà de Tetis (figura 9).

Figura 9: La configuració de la Terra ara fa 90 Ma, al Cretaci superior.

La Placa Ibèrica, situada entre la Placa Africana i la Placa Europea, es veié empesa cap al nord, iniciant-se la convergència amb la Placa Europea i la conseqüent deformació dels marges contigus d’ambdues plaques. A l’àrea pirinenca, la deformació es propagà des de les zones orientals cap a les occidentals, en un procés que culminaria, al cap de 50 milions d’anys, amb l’edificació dels Pirineus i de les cadenes alpines de l’interior de la península.

En aquells temps, l’àrea emergida del Massís Ibèric havia assolit una superfície propera a la de l’actual Península Ibèrica. A les desembocadures dels grans rius s’edificaven aparells deltaics, i a les àrees de la plataforma continental que quedaven fora de l’abast de les zones d’influència deltaica es dipositaven carbonats i margues i s’hi desenvolupaven esculls de rudistes i coralls. La deformació que patia la vora septentrional de la Placa Ibèrica provocava freqüents situacions d’inestabilitat en els sediments que es dipositaven en la plataforma continental. Una part d’aquells sediments eren transportats mitjançant corrents de turbidesa i colades de fang submarines fins als fons marins profunds del solc pirinenc.

La formació de les serralades de muntanyes. EI final del Mesozoic i l’inici del Paleogen

A finals del Cretaci i principis del Paleogen, la situació general havia evolucionat amb rapidesa. El procés de convergència entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea havia conduït a l’inici de la col·lisió entre ambdues plaques. Ara fa uns 65 Ma la major part de la Placa Ibèrica, incloent Còrsega i Sardenya que es trobaven a la zona que actualment és ocupada pel Golf de València i el Golf del Lleó, era emergida i sotmesa a una intensa erosió. L’antiga connexió entre l’Oceà de Tetis i el Golf de Biscaia al llarg de la zona pirinenca havia quedat interrompuda per l’emersió de l’àrea oriental (figura 10).

Figura 10: Restitució de la Placa Ibèrica fa 65 Ma, a finals del Cretaci i principis del Paleogen

Una gran part d’aquelles zones recentment emergides eren terres baixes i prop del marge septentrional d’Ibèria eren recobertes de vastes planes al·luvials per les quals discorrien rius trenats que transportaven els sediments clàstics procedents de l’erosió de l’interior de la Placa Ibèrica. En aquelles terres baixes també hi havia aiguamolls i llacs poc profunds on es dipositaven torbes i carbonats; per aquelles zones pantanoses hi van deambular alguns dels darrers dinosaures que van poblar la Terra. El conjunt d’aquests sediments s’anomena fàcies garumnianes i en elles se situa el límit entre el Mesozoic i el Cenozoic, marcat per l’extinció del 75 % de les espècies terrestres i marines.

Durant el Paleocè les condicions ambientals van ser molt similars a les de la fi del Cretaci, amb un predomini de la sedimentació continental, al·luvial o lacustre. Ara fa 55 Ma, a principis de l’Eocè, la mar va començar a envair les terres baixes. A l’àrea pirinenca, l’apilament tectònic progressiu de materials del sòcol i de les antigues conques sedimentàries que es produïa per efecte de la col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea significava una càrrega enorme sobre les seves vores. L’increment continuat de càrrega havia provocat que la litosfera de les zones contigües a la cadena de muntanyes en formació s’inflexionés en direcció a aquella. A conseqüència d’això, es generaren, a ambdós costats de la cadena de muntanyes i paral·lelament a ella, unes àrees topogràficament deprimides, les anomenades conques d’avantpaís, les quals foren immediatament envaïdes per la mar. Bona part de l’àrea pirinenca, del Massís de l’Ebre i de l’actual Cadena Costera es veieren convertides en plataformes marines de poca fondària on es dipositaven sediments predominantment carbonàtics. Els foraminífers característics d’aquesta època són les alveolines, les closques de les quals s’acumulaven formant baixos i barres litorals per l’acció de l’onatge i les marees. A les desembocadures dels cursos fluvials que drenaven les àrees emergides, s’edificaven aparells deltaics, els quals eren també, en major o menor grau, retreballats per les marees.

Com a conseqüència del procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea a l’àrea pirinenca es generaren sistemes de plecs i mantells de corriment que invertiren i exhumaren les antigues conques sedimentàries, les quals foren desplaçades tectònicament cap al sud al vessant ibèric. EI procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea assoliria el seu moment culminant cap a finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè, fa aproximadament entre 35 i 30 Ma.

Paral·lelament a la formació dels Pirineus, al llarg de l’Eocè i l’Oligocè, la deformació que tenia lloc al marge de la Placa Ibèrica es transmeté cap al seu interior, de manera que determinades àrees d’intraplaca, que prèviament s’havien vist sotmeses a extensió durant el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci inferior, ara eren deformades en un context compressiu. Això donà lloc a la formació de la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana. Concretament en aquesta última zona, la deformació es traduí en la formació de falles inverses, encavalcaments i sistemes de falles de desplaçament horitzontal sinistre, obliqües a la direcció de màxim escurçament de la zona pirinenca.

El resultat de tots aquests esdeveniments fou que l’àrea compresa entre els Pirineus, la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana, l’antic Massís de l’Ebre, desaparegué com a àrea emergida subministradora de sediments, i passà a ser el sòcol de la conca d’avantpaís generada al sud de l’àrea pirinenca, la Conca de l’Ebre, receptora dels sediments procedents de l’erosió dels relleus que s’anaven format i que començaven a emergir tant al nord com en els seus límits sud-est i sud-oest.

La Conca de l’Ebre: d’una mar oberta a una plana al·luvial. L’Eocè i l’Oligocè

A mitjan Eocè, fa uns 47 Ma, els Pirineus eren un reguitzell d’illes arrenglerades en direcció est-oest, que emergien entre les aigües que cobrien les conques d’avantpaís d’Aquitània, al nord, i de l’Ebre, al sud. En aquell temps, la Conca de l’Ebre era una extensa badia que s’obria a l’Atlàntic pel Golf de Biscaia i limitava a l’est amb els relleus de la Cadena Costera Catalana, de manera que quedava desconnectada de l’Oceà de Tetis. Flanquejant la Conca de l’Ebre es desenvolupava una plataforma marina detrítica on creixien alguns esculls, alhora que a les desembocadures dels rius que drenaven la Cadena Costera Catalana s’edificaven ventalls al·luvials costers i deltes, les restes dels quals són les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. El clima, la circulació de les aigües i la resta de condicionants paleoambientals, afavoriren que  aquelles plataformes fossin colonitzades per foraminífers de vida bentònica típics de l’Eocè mitjà, els nummulits.

A poc a poc, la Conca de l’Ebre s’anava reblint de sediments. Cap a la fi de l’Eocè, fa uns 37 Ma, havia passat de ser connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia a un règim pràcticament endorreic que afavoria l’evaporació (figura 11). Això va determinar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s’edificaven petites construccions d’esculls coral·lins.

Figura 11: Restitució de la Placa Ibèrica ara fa 37 Ma, cap a finals de l’Eocè

Al mateix temps, les estructures tectòniques que es formaven com a conseqüència de la col·lisió entre Ibèria i Europa prosseguien, estenent-se cap a l’interior de la Conca de l’Ebre i involucrant sediments cada cop més joves. Això provocava, al seu torn, que l’espai ocupat per la Conca de l’Ebre fos progressivament més petit i també que l’àrea emergida de les cadenes de muntanyes en formació fos cada cop més extensa (figura 12) i, com a conseqüència, que augmentés el volum de materials disponibles per a ser erosionats i transportats cap a la conca d’avantpaís.

Figura 12: La configuració de la Terra ara fa uns 35 Ma, a l’Oligocè.

 A principis de l’Oligocè, fa 33 Ma aproximadament, la Conca de l’Ebre, aïllada del Golf de Biscaia i de Tetis, era una depressió sotmesa a un règim continental endorreic, la qual rebia les aportacions dels rius i torrents que drenaven les àrees del nord i del sud, elevades topogràficament per causes tectòniques. En arribar a la plana, aquells rius i torrents dipositaven els seus al·luvions, consistents en enormes quantitats de graves, arenes i argiles, en forma de conjunts de ventalls i de planes al·luvials per les quals serpentejaven alguns rius de llits trenats. A les zones centrals de la conca, relativament allunyades dels fronts de les cadenes de muntanyes, es desenvolupaven pantans i àrees lacustres on es dipositaven margues, carbonats, guixos i de vegades, també, torbes. És en aquests dipòsits on es troben les restes de petits rosegadors, indicatius de la radiació dels mamífers. A les desembocadures dels cursos d’aigua que arribaven en aquells llacs s’edificaven petits deltes. Probablement, el paisatge de les zones centrals de l’actual part catalana de la Conca de l’Ebre devia recordar en alguns aspectes el de la sabana africana actual: llacs poc profunds envoltats de vegetació i àrees temporalment entollades.

L’obertura de la Mediterrània occidental. L’Oligocè superior i el Miocè

Cap a finals de l’Oligocè i principis del Miocè, fa uns 25 Ma, el procés de col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea havia acabat. Els Pirineus, la Cadena Costera Catalana i la Serralada Ibèrica ja tenien la mateixa estructura de plegament que ara i els sediments que formaven els antics ventalls al·luvials, que s’havien dipositat al peu dels fronts muntanyosos dels Pirineus, ara es trobaven plegats dibuixant espectaculars discordances progressives. La Conca de l’Ebre es mantenia en un règim endorreic amb la zona oriental, o Conca Central Catalana, totalment reblerta i ocupada per una extensa plana al·luvial que drenava cap a l’oest, on es mantenien les condicions lacustres. A l’est, l’antic golf de Tetis havia quedat pràcticament desconnectat de la resta de l’oceà i es formà una mar interior, la Paleomediterrània (figura 13).

Figura 13: La configuració de la Terra ara fa 20 Ma ja és molt similar a l’actual. L’extens golf de Tetis ha quedat convertit en una mar interior.

 

L’acabament del procés de col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea donà lloc que, a partir de l’Oligocè superior, la convergència entre Àfrica i Euràsia passés a manifestar-se més al sud, al límit entre les plaques Ibèrica i Africana. Alhora es desenvolupava un sistema de falles en un context geodinàmic extensional que progressava per l’interior de la Placa Europea des del nord cap al sud, formant valls riftianes a les actuals valls del Rin i del Roine. Aquesta nova situació originà una sèrie d’esdeveniments que havien de determinar la resta dels trets geològics bàsics que configuren l’actual àrea catalana de la Placa Ibèrica.

Les falles que s’havien format a la Cadena Costera Catalana simultàniament amb la formació dels Pirineus actuaren en el nou context tectònic extensiu com a falles normals i generaren profundes fosses tectòniques paral·leles, o també esbiaixades, a l’actual línia de costa. A l’extrem oriental de la Conca de l’Ebre, també es desenvoluparen sistemes de falles normals, si bé en direcció NW-SE. L’evolució dels sistemes de fractures provocà primer l’aprimament de l’escorça continental i la fragmentació de l’extrem oriental de la Placa Ibèrica, de manera que el bloc format per Còrsega, Sardenya i les Balears, s’esqueixà i començà a derivar cap a l’est, en formar-se escorça oceànica al Golf del Lleó i al Solc de València. D’aquesta manera començava, fa uns 20 Ma, la formació de l’actual Mediterrània occidental. Fou llavors que les fosses recentment formades a la Cadena Costera Catalana i a l’extrem oriental dels actuals Pirineus van quedar connectades amb la incipient Mar Mediterrània (figura 14). Immediatament van ser ocupades per una mar soma on es dipositaven sediments clàstics i evaporites i s’hi edificaven també alguns esculls coral·lins.

 

Figura 14: Reconstrucció paleogeogràfica a mitjan del Miocè.

Al Miocè superior, a l’àrea pirinenca oriental, es va generar un altre sistema de fosses tectòniques que tallà totes les estructures de plegament i d’encavalcaments que s’havien format amb anterioritat, el qual delimità petites conques sedimentàries intramuntanyenques. En les conques de la Seu d’Urgell i la Cerdanya es van formar sistemes de ventalls al·luvials amb àrees pantanoses i lacustres, en un règim endorreic, on es dipositaven sediments fins i torbes. A l’extrem oriental de la Conca de l’Ebre, ara fa uns 10 Ma, es registra l’inici d’un episodi eruptiu bàsic a favor de les falles orientades NW-SE que delimiten la fossa de l’Empordà. De l’activitat volcànica, en resten les colades basàltiques.

La “crisi” messiniana

Ara fa uns 7 milions d’anys, un succés extraordinari afectà tota la conca mediterrània i les terres emergides que l’envolten: en el Messinià la Mediterrània es va assecar. La major part de l’àrea va quedar convertida en un salí gegantí situat a centenars de metres per sota del nivell de l’Atlàntic. És possible que el paisatge s’assemblés força a una espècie de combinació de triangle dels Àfar amb alguns salares de l’àrea andina i de la conca de la Mar Morta. Aquell canvi brutal en el nivell de base provocà que els rius s’encaixessin molt profundament en les antigues plataformes marines i que l’erosió que produïen a les zones de les capçaleres progressés en direcció al continent (figura 15).

 

Figura 15: Reconstrucció paleogeogràfica a finals del Miocè

Probablement fou llavors que les capçaleres d’alguns dels torrents que drenaven els relleus de la Cadena Costera Catalana cap a la Mediterrània assoliren la Conca de l’Ebre, tot capturant cursos fluvials d’aquesta i constituint noves conques hidrogràfiques, les del Ter, el Llobregat, el Francolí i l’Ebre. A partir d’aquell moment l’antiga conca d’avantpaís dels Pirineus deixava de ser una conca endorreica i passava a ser tributària de la conca mediterrània. Els sediments eocens i oligocens dipositats a la Conca de l’Ebre durant l’edificació de les cadenes de muntanyes que la delimiten començaren, doncs, a ser erosionats i a convertir-se en l’àrea font de bona part dels materials que rebleixen el Golf de València i la plana abissal del Golf del Lleó.

A l’inici del Pliocè, la connexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània s’havia restablert i a mitjan Pliocè, fa uns 3 Ma, el nivell de la mar no tan sols s’havia recuperat, sinó que havia ascendit uns 100 metres per damunt del nivell actual. Prou com perquè algunes àrees de les fosses tectòniques properes a la costa tornessin a ser envaïdes per una mar poc profunda (figura 16).

Figura 16: Reconstrucció paleogeogràfica durant el Pliocè inferior, fa 4 Ma.

A les desembocadures d’alguns rius s’edificaren uns petits aparells deltaics del tipus anomenat de Gilbert i que són molts característics del Pliocè de la Mediterrània. A les vores de la depressió intramuntanyosa de la Selva, es produïen efusions volcàniques basàltiques d’una certa importància.

 

Des de fa 2 Ma fins l’any 18000 abans de la nostra era

Durant el Plistocè és quan la Península Ibèrica adquirí la resta de trets geogràfics que li conferiran l’aspecte amb què la coneixem actualment. Des del punt de vista de la geodinàmica interna, a partir de finals del Pliocè, fa uns 2 Ma, començà un període de calma relativa, trencada puntualment per les erupcions volcàniques localitzades a la zona nord-oriental de Catalunya. Però, climàticament, és una època amb molta variabilitat. Després d’un temps de clima benigne, que es mantingué des de finals del Pliocè fins a mitjan Plistocè, des d’ara fa uns 900 000 anys tingueren lloc cinc glaciacions separades per intervals de clima més càlid, els anomenats interglacials (figura 17).

 

Figura 17: Corbes climàtiques del darrer milió d’anys (Plistocè i Holocè); els nombres parells indiquen cadascuna de les èpoques glacials i els senars els períodes càlids interglacials. Detall de la Taula dels temps geològics.

Durant les èpoques glacials la precipitació de neu superava la fusió estival, i any rere any, s’anaven acumulant grans quantitats de glaç en els casquets polars i a les zones amb relleus més elevats (figura 18). Mentre es mantenien les condicions glacials el volum d’aigua atrapada als casquets polars en forma de glaç provocava que el nivell de la mar davallés unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Conseqüentment, els cursos d’aigua s’encaixaven fortament en el relleu i dipositaven, a les seves desembocadures, graves i arenes en forma de ventalls costers i deltes. A les zones més altes dels Pirineus es formaven circs i glaceres de vall, les quals acumulaven i transportaven blocs i fragments de roca a les seves morenes, al mateix temps que erosionaven els seus llits, conferint-los la típica secció en U de les valls d’origen glacial. A les àrees amb forts pendents properes a les glaceres, les zones anomenades periglacials, el procés iteratiu de congelació-fusió de l’aigua intersticial de les roques i de l’aigua retinguda en esquerdes i diàclasis en provocava la fragmentació mecànica i la conseqüent acumulació dels blocs i cairells als peus dels vessants en forma de tarteres i de cons de dipòsits de vessant molt característics.

Figura 18: La configuració de la Terra durant les èpoques glacials plistocenes, amb extensos casquets polars

Durant les èpoques interglacials, es fonia una gran part del glaç dels casquets polars, el nivell de la mar ascendia i els cursos d’aigua dipositaven els sediments que transportaven a les vores dels seus llits. Lluny de les àrees glacials, aquells canvis climàtics es reflectien en la formació de sòls i crostes carbonatades damunt dels sediments al·luvials i en l’acumulació periòdica de sediments fins com a loess, que eren transportats pel vent en forma de núvols de pols.

A les zones amb afloraments extensos de roques carbonàtiques, de conglomerats amb els còdols i el ciment carbonàtic o d’altres roques solubles en aigua o en àcid carbònic, es desenvolupaven processos de carstificació que donaren lloc a sistemes de cavernes, avencs i dolines. Algunes d’aquelles dolines van evolucionar cap a veritables àrees lacustres. A la sortida dels sistemes càrstics, les aigües saturades en carbonat càlcic sedimentaven i, en alguns casos, continuen sedimentant actualment, uns precipitats i incrustacions carbonàtiques, els travertins. Els canvis del nivell de base, juntament amb l’acció combinada de dissolució química i abrasió mecànica, provocaren que, en travessar zones constituïdes per carbonats, els cursos fluvials s’encaixessin en el relleu formant estrets i profunds congosts.

Així, durant el Plistocè, l’encaixament de la xarxa de drenatge anava generant uns buits potencials que tendien a reblir-se. La reiteració en el temps de tots els processos esmentats, conduí a la formació de terrasses i ventalls al•luvials esglaonats, a la incisió dels congosts fluvials, a la formació de plataformes d’abrasió marines, a l’establiment de la xarxa fluvial gairebé tal com la coneixem avui dia i, al capdavall, a la definició dels trets bàsics de l’escultura del paisatge actual.

Els darrers 18000 anys

Fa vora de 18 000 anys, tot just després del darrer màxim glacial, el nivell de la mar es trobava situat unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Les glaceres que cobrien les zones més altes dels Pirineus desapareixien de mica en mica i, en alguns circs i algunes concavitats del perfil longitudinal de les seves valls, es formaven petites conques lacustres, de vegades contingudes per les antigues morenes.

La progressiva disminució de la superfície dels casquets polars, provocà una transgressió marina que negà les terres baixes costeres i les antigues planes deltaiques.

Ara fa 11 500 anys, quan s’inicià l’Holocè, el període geològic actual, el nivell de la mar s’avia anat estabilitzant i es trobava al voltant de 2 metres per damunt de la cota actual. La major part de les planes de l’Empordà, del Besòs, del delta del Llobregat i del delta de l’Ebre es trobaven submergides. Eren badies poc profundes, envoltades de terres baixes al·luvials, de les quals emergien alguns illots. Cap a l’any 1000 a.C., l’acumulació de sediments aportats pels rius havia fet augmentar considerablement les àrees emergides i el seu paisatge consistia en aiguamolls i terres baixes pantanoses. Als assentaments humans, localitzats a la perifèria d’aquelles planes i també en alguns illots, es començaren a desenvolupar l’agricultura i la ramaderia; les restes dels poblats ibers en són un bon testimoni.

Ja en temps històrics, les planes litorals de l’Empordà, del Baix Llobregat i de l’Ebre havien anat creixent amb els al·luvions aportats pels rius, de manera que, cap a l’any 50, la línia de costa es trobava ja bastant pròxima a l’actual (figura 19).

Figura 19: Reconstrucció de la línia de costa, en blau, cap a l’any 50, amb la situació de les principals ciutats romanes al litoral català

 

Durant l’Edat Mitjana, a causa de conflictes polítics i militars entre nobles veïns, alguns rius, com el curs baix del Ter, foren repetidament desviats. A les zones de muntanya, de forts pendents, l’activitat antròpica va deixar la seva empremta en el paisatge en forma de bancals i terrasses de conreu.

Més tard, al segle XVII, la desforestació de grans àrees de bosc es traduí en un augment considerable de les aportacions dels rius i, en conseqüència, en un increment de la superfície emergida de les planes deltaiques i costeres. El delta de I’Ebre assolí la seva extensió màxima cap a finals dels anys 10 del segle XX. Des de llavors, per raó de la retenció de sediments en els embassaments de la seva conca, el volum de materials del delta roman pràcticament constant. Els sediments disponibles ara són redistribuïts per l’acció dels corrents de deriva litoral, per les onades i, en menor mesura, per les marees, de manera que la silueta del delta de l’Ebre tendeix a ser arrodonida, a l’estil de la del delta del Llobregat. Durant la resta del segle XX el paisatge de Catalunya ha anat evolucionant amb pocs canvis, gairebé tots deguts a l’acció antròpica fins a assolir l’aspecte que podem percebre  actualment


Una Terra virtual que ens permet descobrir com estava format el nostre planeta fa milions d’anys, quan encara era un únic continent. ‘Ancient Earth’ és la nova eina 3D, desenvolupada per Ian Webster, que ofereix la possibilitat de conèixer on estava situada la nostra ciutat fa 300 milions d’anys, amb tan sols escriure l’adreça en el descriptor. (La Vanguardia)

 

‘Ancient Earth’

 


Gaia

GAIA · La Gran Mare és un documental de 48′ sobre l’origen, l’evolució i el futur de la Terra, amb èmfasi en els conceptes geològics i el paper de la vida i dels humans. Els fets i les idees es mostren mitjançant il·lustracions i animacions així com filmacions realitzades en llocs com museus i paisatges rellevants. També s’hi exposen les amenaces a la sostenibilitat del planeta.

 

 

Sortida de la SCG: “Del Berguedà a la Cerdanya” juny 2018

Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics

Daniel Paül i Agustí i Josep Ramon Mòdol Ratés

Fotografies: Rafael Giménez i Jordi Ramoneda

Els passats dies 16 i 17 de juny de 2018 es dugué a terme la sortida final del curs 2017-18 de la Societat Catalana de Geografia. El punt de trobada entre els socis procedents de Barcelona i de Lleida fou Manresa, fent bo el recentment recuperat eslògan de “Cor de Catalunya”. Des d’allà, un petit però motivat grup de socis van emprendre la travessa de Bagà a Bellver de Cerdanya per resseguir una via de comunicació històrica entre el Berguedà i la Cerdanya, actualment dins del Parc Natural del Cadí Moixeró.

L’inici de la ruta fou a Gréixer, on –un cop descartat l’aparcament previst al Pont de Sant Nazari per manca de lloc- deixarem els vehicles sota un dels imponents viaductes que connecten amb el túnel del Cadí. Els canvis en la mobilitat d’una època a l’altra resultaven evidents essent un bon recordatori dels canvis que suposà per la zona l’obertura del túnel l’any 1984. Resultà curiós una pintada en un dels pilars del pont: “Ni Catalunya és Espanya, Ni Gréixer és Bagà”. Una demostració de les reivindicacions existents a diverses escales. En el cas local, per fer front a possibles canvis en els límits municipals que situarien el nucli de Gréixer, actual enclavament de Guardiola de Berguedà, dins del terme de Bagà. 

L’itinerari des de Gréixer seguí el GR 107, explotat des de fa uns anys comercialment com a “Camí dels Bons Homes” i que uneix el santuari de Queralt, a Catalunya, amb el castell de Montsegur, a Occitània. L’objectiu de la primera etapa de la sortida era arribar al refugi Sant Jordi. Un recorregut d’uns 7 km en els quals s’ascendia dels 1.000 als 1565 metres tot passant pel Coll d’Escriu (1504 metres). Després de baixar un desnivell de 200 metres, vàrem enfilar amunt cap al Coll del Pendís. Sorprengué la poca presència humana (habitacional o ramadera) en aquesta vessant de la muntanya. La ruta era tradicionalment un important camí ramader, encara que la transhumància actual vagi a dues potes.

La paret nord del Pedraforca des del coll d’Escriu

 

El coll d’Escriu i el congost dels Empedrats

A primera hora de la tarda arribarem al refugi, situat al costat de la font del Faig. El primer refugi de la zona fou el 1951. Uns anys després, el 1961, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya edificà l’actual construcció. Com a curiositat senyalar que l’estructura del refugi és la mateixa que la d’Estanys de la Pera (a la Cerdanya, proper a Andorra) i Serra d’Ensija (Rasos de Peguera). Es tracta d’una refugi d’una quarantena de places, ben mantingut, amb energia solar i una cuina que ofereix un contundent sopar.

 

Refugi Sant Jordi, al fons el coll del Pendís

L’estada al refugi serví per intercanviar opinions amb el guàrdia, fill dels antics guardes del refugi, i que oferí una perspectiva dels canvis que ha experimentat l’accés recreatiu a la muntanya. En primer lloc, a nivell de gestió de l’espai. Actualment les provisions arriben en part transportades en helicòpter, en part gràcies a què es pot accedir en tot terreny fins al Coll de Pendís. Els refugis tenen treballadors, amb els costos de seguretat social que això comporta. També tenen centrals de reserves (amb altres costos).  

Però també a nivell de pràctiques. El tradicional excursionista recreatiu està donant pas cada vegada més a una aproximació més esportiva (batejada com “efecte Kilian Jornet”), amb els conseqüents riscos de pèrdues, accidents i una despreocupació major dels clients. Ens explicà un bon nombre de casos de gent que ha fet reserves i no arriben, amb la inquietud de no saber si és una persona que no ha vingut o que s’ha perdut a la muntanya. Al costat d’això, però, el refugi resultà ser un bon aparador del màrqueting associat a les pràctiques a la muntanya, amb abundants referències a les marques associades a aquest nou excursionisme com “Cavalls del Vent” o la “Travessa Muntanyes Màgiques”.

Pel que fa al perfil del visitant de la zona, sorprengué l’afirmació que la majoria d’excursionistes d’entre setmana serien francesos, essent els catalans excursionistes de cap de setmana. Sembla ser que l’aproximació a la muntanya seria diferent en aquestes dues zones. Tot i la presència també de “kilians”, el refugi era ocupat bàsicament per excursionistes de tall més tradicional.

L’endemà al matí ascendirem fins al coll de Pendís, de 1.781 metres. Punt d’entrada a la Cerdanya, a la província de Lleida i encreuament amb el camí dels Gosolans (GR 150-1). D’aquí, el camí descendia fins a Talló, indret on pensàvem finalitzar la ruta. En aquesta part de la sortida s’observà més moviment de persones, en alguns casos, motoritzats. Ens preguntarem, per exemple, fins a quin punt té sentit que es permeti que un grup de mitja dotzena de motos de trial pugui passar pel mig d’un parc natural. De ben segur una racionalització d’aquests usos seria beneficiosa.

Coll del Pendís

El descens seguí sense problemes. Toca travessar algun torrent, que com pertocava a un any especialment plujós baixava força carregat. Poguérem observar així mateix la bona qualitat de l’aigua, amb presència d’amfibis. Destacar també el bon manteniment del camí, amb la senyalització de GR recentment repintada i la via neta. Observàrem també diversos cartells que avisaven de treballs forestals a la forest “Vila i Batllia” amb l’objectiu de garantir el bon estat del bosc. Unes feines dignes de ressenyar. Baixàrem per GR en descens pronunciat tallant la pista forestal en diverses ocasions, travessant prats i ramats de vaques, fins a la Font de l’Ingla. Des de allí continuàrem en un descens més moderat per l’ample pista que porta cap a Bellver.

Refugi dels Cortals de l’Ingla: Problemàtica de l’accés motoritzat sense regulació dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró

A nivell més d’aprofitaments d’usos històrics observàrem algunes tanques de pedra seca que vorejaven el camí. Un record de la presència històrica de ramats al voltant d’aquesta via i una demostració de la seva importància. No estàvem davant d’una simple via oberta a la muntanya. Es tractava d’un camí fet amb feina, al llarg dels anys, amb diversos reforços per exemple als passos de les rieres o amb divisòries entre camps i la pròpia via. La caminada pròpiament dita acabà a l’església de Sant Serni de Coborriu, romànica, des d’on retornàrem, via túnel del Cadí, al punt de partida. Un trajecte en taxi que serví per recollir opinions locals sobre els canvis econòmics que ha comportat a la Cerdanya l’alentiment de la construcció, així com per fer paleses diverses crítiques al preu i la gestió del túnel. Finalment, la sortida acabà amb un dinar a la plaça porticada Galceran de Pinós de Bagà després d’haver experimentat, en aquesta profitosa sortida, els canvis que ha experimentat la comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya.


Coberta vegetal del recorregut (CREAF)

Coberta vegatal del Pont de Sant Nazari fins el Coll del Pendís

Coberta vegetal del Coll del Pendís fins l’ermita de de Sant Serni


La geologia del recorregut

 

La Construcció del Territori: Geografia, identitat i usos polítics

XI Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC)

23, 24 i 25 de novembre de 2018

Auditori de Banyoles

Àmbits:

1. La construcció de les personalitats territorials

2. Ordenar [i administrar] el territori, canviar la societat

3. Identitats territorials i representacions polítiques: societat i cultura

 

 

 

 

Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics

 

La sortida de juny d’enguany de la SCG serà un xic diferent de les que habitualment estem acostumats a fer. Es proposa copsar les dificultats de comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya en temps pretèrits tot gaudint de l’ambient de l’alta muntanya.

Trepitjarem part dels camins utilitzats, probablement, per la diàspora dels càtars en la seva fugida del Llenguadoc cap a Catalunya i de ben segur dels camins ramaders destinats a la transhumància del bestiar, sobretot d’ovelles que lligaven les pastures d’hivern a la terra baixa amb les d’estiu a muntanya (1).

La xarxa de camins ramaders inventariats a la comarca del Berguedà i la part del Parc natural del Cadí Moixeró que pertany a la Cerdanya és de l’ordre de 985 km (2).

En concret farem un tram del camí ramader entre Bagà i Bellver, dit camí del coll del Pendís (ICR10), per la variant del Coll d’Escriu (ICR11) (3).

Ens enfilarem pels contraforts del Moixeró fins el coll d’Escriu, baixarem a cercar el torrent del Pendís per remuntar-lo fins el coll del mateix nom, un cop a la vessant cerdana resseguirem de baixada la vall del riu Ingla fins a trobar-nos el Segre.

Dissabte 16 de juny:

Sortida de Barcelona Plaça de la Universitat, a les 8 h.

Autocar fins el Pont de Sant Nazari, situat a la carretera de Bagà a Coll de Pal (126 km).

Recorregut a peu (Camí dels Bons Homes, GR107):

  • Inici Pont de Sant Nazari (1000 m.)
  • Gréixer (petit llogaret, 1.102 m)
  • Coll d’Escriu (1504 m.): Per pista forestal no transitada per vehicles que discorre encaixada per un bosc de faigs i protegida pels contraforts de la serralada del Moixeró (500 m de desnivell positiu i uns 4 km). Un cop al coll, corriol de baixada (200m de desnivell negatiu) i més endavant de pujada 200 m de desnivell positiu fins el Refugi Sant Jordi.
  • Refugi de Sant Jordi o de la Font del Faig (1561 m.) Sopar i dormir. El refugi té servei de menjador, lavabos i dutxes. (https://www.refugisantjordi.com/)

Total jornada: 700 m de desnivell positiu i 200 de negatiu, distancia uns 8-9 km

Diumenge 17 de juny:

  • Esmorzar al refugi i sortida cap al Coll del Pendís (1781 m.). Situat a 200 m de desnivell positiu per damunt del Refugi.
  • Del coll s’inicia la baixada cap la plana cerdana resseguint el GR-107 fins el Refugi Cortals d’Ingla (1622 m).
  • Des d’aquí segueix cap a Talló (1052 m), on l’autocar recollirà els excursionistes per retornar cap a Barcelona.

Dinar pel camí de baixada cap a Talló. Demanarem al Refugi de Sant Jordi que ens prepari alguna cosa.

Total jornada: 200 m de desnivell positiu i 800 de negatiu, distància uns 8-9 km.

  • Autocar de Talló a Barcelona (140 km). Arribada a Barcelona entre les 19 i les 20 h.

Equip recomanat:

L’habitual per a una travessa de muntanya: Calçat adequat, pals de muntanya, aigua, piscolabis, protecció solar etc. No cal portar sac de dormir convencional, recomanable sac de roba.

Dificultat:

El recorregut té un grau de dificultat entre moderat i exigent segons la taula de classificació de dificultat SENDIF

InstaMaps

 

 

 

(1): El llibre del camins. Xavier Campillo i Rafael López-Monné.

(2 i 3): http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/detalls/Article/Inventari-de-camins-ramaders-del-Bergueda-2007

Gréixer

El Moixeró des del Coll d’Escriu

El Pedraforca des del Coll d’Escriu

Sant Serni de Coborriu

Plana Cerdana

Plana Cerdana

 

Vall de l’Ingla

Pla de l’Ingla

Milions d’anys d’història geològica

 

 

Els Pèlecs de Vilobí del Penedès

Recorregut de gran interès paisatgístic i geològic pels pèlecs (o pèlags) de Vilobí del Penedès (Alt Penedès)

Aquesta primavera del 2018 de pluges persistents han provocar una eclosió vegetal com no estàvem acostumats des de fa temps. Les làmines d’aigua en els fons de les antigues pedreres d’extracció de guixos del turó de Vilobí enriqueixen el cromatisme del paisatge que conjuntament amb el verd clar del pàmpols i el groc de les ginestes conformen un arc iris digne de contemplació asceta.

En la fossa tectònica Vallès-Penedès  entre les serralades litoral i prelitoral sobresurten els turos de Pacs i Vilobí. Aquest últim ha estat explotat des de l’època romana per l’extracció de guixos fins l’any 1993 quan l’empresa Vilovigyps S.A va cessar la seva activitat.

 

 

 

 

Comparador històric del territori. Generador d’imatges animades (ICGC):

 

Per saber-ne més:

 

Viatge a Menorca 2018

Cap de setmana a Menorca guiat per En Tomàs Vidal, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona

Del 31 de maig al 3 de juny

 

  • Programa:

 

 

  • Itineraris:

 

  • Paisatge rural per Tomàs Vidal

  • Menorca geologia dels colors

 

 

  • Menorca. Reserva de la biosfera

 

  • Visualitzador cartogràfic

 

  • Premí Lluís Casassa

Martí Pol i Nuevo, graduat en Geografia per la Universitat de Barcelona el curs 2016-2017, ha estat guardonat en la vint-i-tresena edició del Premi Lluís Casassas i Simó de la Societat Catalana de Geografia pel seu Treball Final de Grau “Anàlisi de la imatge. Cas d’estudi: l’evolució del model turístic de l’Illa de Menorca“, tutoritzat pel professor Ernest Ruiz Almar.

Sortida a Olesa de Montserrat 14-04-2018

Dossier: “El paisatge desconegut d’Olesa de Monteserrat” Joan Soler geògraf

_________________________________________

La futura B-40:

_________________________________________

Itinerari i fotografies:

 

Geòtop Ribes Blaves

Sant Pere de Sacama

Des de Sant Pere de Sacama. Vista nord

Des de Sant Pere de Sacama. Vista sud

Mas Vilar. Al fons la Creu de Saba 596 m.

Tast d’oli, varietat palomar

 

________________________________________

Xarxes socials:

  • Josep Oliveras president de la SCG entrevistat per Olesa Radio (10-04-2018):

“La geografia d’Olesa a debat”

 

  • Xerrada amb la Societat Catalana de Geografia ‘La geografia d’Olesa a debat!

 

  •  Instagram SCG: 
  • Facebook:

Un paseo, nublado y luego lloviendo

Durante un tiempo…

 

En Joan Soler Gironès (Geògraf i Guia de Natura) …

________________________________________

 

Enllaços d’interès:

________________________________________

Fotografies d’un dia assolellat:

 

Oliveres varietat palomar

Sant Pere de Sacama

Sant Pere de Sacama

Masia de Puigventós

 

Bloc de Joan Soler:

 

 

 

VIATGE DE LA SCG A MADEIRA I PORTO SANTO 25-30 DE MARÇ 2018

 

Crònica del viatge per Isidre Grau

Petita crònica del viatge a Madeira-Porto Santo,

organitzat per la Societat Catalana de Geografia, del 24 al 30 de març del 2018.

 

Baixar dels núvols abans d’enfilar-s’hi

Després de les expectatives creades pel mític viatge a les Açores (setmana santa 2009), tots arribàvem a El Prat amb ganes de ser en ple Atlàntic. Perquè ja volàvem amb la imaginació, l’aterratge a la realitat va ser més dur. La TAP havia anul·lat el vol TP-1039 a Lisboa de les 15,05; així, sense explicacions (tot i que després sabríem que un copilot de la companyia no havia superat les proves d’alcoholèmia en un aeroport alemany i la cadena s’havia trastocat.)

En tot cas, l’única oferta de la TAP era sortir el diumenge 25 a les 23,10 destí Porto, per connectar amb el vol a Funchal a les 6 del matí del dilluns. Perdre un dia i mig de viatge, més una nit en blanc a l’aeroport, van provocar un conat de rebel·lió, tan sols frenada per l’estudi d’alternatives (vols de recanvi, trens, autocars a Lisboa.). Després de dues hores de frustració, el grup (menys tres baixes voluntàries) va avenir-se a l’oferta, compensada amb un val de 20 euros per a qualsevol restaurant de l’aeroport. La pluja va ajudar la resignació, camí de casa.

Ara sí

L’endemà, cap a les vuit del vespre, tornàvem a El Prat, alguns per alimentar-nos al Jamaica o al Pans & Company a la salut de la TAP. A les nou al Punt de Trobada, tot va fluir amb la més absoluta normalitat. A les 23,10 sortia el vol a Porto i a les 24 hores (endarrerint una hora els rellotges) aterràvem a l’aeroport Francisco Sá Carneiro amb la promesa de dormir en un hotel davant les pistes. Sí, van ser tres hores en un llit, fins que a les quatre van sonar els despertadors. Dutxa ràpida i la grata sorpresa de tenir el menjador obert per prendre cafè, entrepans i pastes. El vol de les sis a Funchal s’enlairaria aviat cap al mar de núvols.

Madeira emboirada

L’arribada a l’illa feia bons els pronòstics de temps núvol i inestable, però no serien només les boires del cel les que ens espatllarien l’alegria. Les nou maletes facturades directament de Barcelona a Funchal no havien arribat. Més gotes de frustració per unes vacances encetades amb mal signe. Sort que a la porta d’accés ens esperava el bust de Cristiano Ronaldo, madeirenc, per recordar-nos que a cops de pilota també pots donar nom a un aeroport.

Un impacte paisatgístic innegable, tant per la naturalesa exuberant que no deixa lliure ni un pam de terra com per un urbanisme que escala sense manies els pendents més escarpats. Tota la costa amb els estimballs que suquen al mar, sense el respir d’una platja. Carreteretes enfilades i serpentejants, fins que trobem la gran ciutat ajocada entre torrenteres, crescuda pel boom turístic fins a l’extrem oest, la zona més densa d’hotels, inclòs el Tiles Madeira, el nostre per dues nits, un edifici estilitzat d’onze plantes, revestit de ceràmica, amb vistes a tots els hotels amb piscina dels voltants, i una panoràmica excepcional des de la terrassa-bar entre els nivells deu i onze. Però no hi ha temps per entretenir-s’hi, perquè ens espera un esmorzar ràpid a la lluminosa planta zero (per descomptat, amb piscina) i la tornada a l’autocar.

Més costa sud: de Cámara de Lobos al Cabo Girao

A l’aeroport ja ens hem reunit amb el professor Joao Carlos Dos Santos García, de la Universitat de Porto, que juntament amb el geògraf Idílio Sousa, director de l’Associaçao Insular de Geografia, i la seva ajudant Ana, ens acompanyaran durant tots els trajectes.

Obeint el programa del dilluns, continuem per la costa sud en direcció oest i comprovem les fabuloses obres d’enginyeria en matèria de carreteres, autovies, ponts i túnels per salvar els desnivells per la via ràpida. Se’ns aclareix que el miracle és degut al president dels últims 30 anys, el socialdemòcrata Alberto Joao Jardim, que va fer tot el possible per alleugerir el pes del propi rescat financer, negociant amb Lisboa i comptant amb el suport de la Unió Europea.

Fem la primera parada al principi del camí de ronda, excavat a la roca, que ens durà a Cámara de Lobos, fins que sortim al petit port pesquer, on hi ha homes que arreglen embarcacions i estenen la pesca per assecar a l’aire. Hi ha carrers molt pintorescos, de barri mariner, amb bars i restaurants, i comencem a familiaritzar-nos amb les portes il·lustrades per artistes d’estil ben més diversos, com algunes dedicades a Winston Churchill. Entrem a la seu de l’Associaçao Insular de Geografia, on ens regalen una bossa verda, retolada “Discover Madeira”, amb útil informació sobre l’illa, i ens fan unes fotografies de grup a la terrassa. Bona acollida.

Muntanya amunt, per carreteres d’infinits revolts, ens aturem en una zona de vinyes, emparrades a metre i mig d’alçada, i el geògraf Ilídio Sousa ens explica les formes de cultiu i com aconsegueixen que els vins tinguin una alta conservació. Durant tot el camí és d’admirar com rendibilitzen la terra obrint feixes en els pendents més abruptes. Aquest dèria per aprofitar l’espai es torna a posar de manifest a la punta del Cabo Girao, amb un mirador penjat literalment sobre l’impressionant penya-segat a 580 metres damunt el mar. Sota el paviment de vidre es veu la línia de la costa. El gran mercat d’artesania de l’entrada ens confirma que aquest és un punt d’atracció turística. Tota la costa fins a Funchal als nostres peus.

Cap a la costa nord: de les levadas a Porto Moniz

Sempre amunt, amunt, perdem la noció insular per submergir-nos en una mena de selva verge, solcada per valls d’alta muntanya. Tot d’una arribem a la propera estació on caminarem per una levada. Llavors ens diuen que les levadas són canals de rec creats per dur l’aigua cap al sud, més poblat i amb més producció agrícola, encara que més sec. El nord, amb elevacions fins a 1.800 metres, és més plujós, reté els vents alisis i amb la humitat origina els boscos de laurisilva. La passejada entre boscos i canals es fa curta, amb gust de pura delícia.

S’acosta l’hora de dinar i, amb un ràpid descens, retrobem el mar a Sâo Vicente, quan ens queden 15 km fins a Porto Moniz. Els fem entrant i sortint del rosari de túnels que foraden els penya-segats de la costa nord. El temps boirós ho omple tot de siluetes espectrals, molt nòrdiques, però s’està fent tard, massa tard, per arribar al restaurant Cachalote abans de les tres, quan tanquen la cuina. Hi arribem en punt i anem de dret al gran menjador envoltat de roques volcàniques i de mar embravit. Haurem de deixar per després d’atipar-nos el contacte  amb un paisatge excepcional, amb tot de cavitats a les roques que fan de piscines alimentades per l’embat de les ones. És un indret dels que queden gravats a la memòria. I per assegurar que així sigui, quan ens allunyem de Porto Moniz per la carretera que escala la timba, ens aturem a l’ampli mirador sobre el poble, amb vistes a una costa més que brava.

Retorn al sud: de Calheta a Madalena do Mar

Enlairats cap a l’oest, la vegetació es fa menys esponerosa i transitem per un relleu força amorf i deshabitat, que ja ens va bé per fer la migdiada. Fins que ens hem d’espavilar perquè som de nou a la costa sud, amb les torrenteres abocades al mar, a l’estil de la Riviera italiana. Per exemple la de Calheta, on hi ha el Museo dos Engenhos dedicat a les formes d’explotació de la canya de sucre amb el gran desenvolupament industrial del segle XX. És el més antic de l’illa i ara opera amb la força del vapor i de l’aigua per produir mel i aiguardent de canya de qualitat. Només funciona dos mesos a l’any, però les instal·lacions es poden visitar sempre, a més d’accedir a la sala de degustació, el bar i la magnífica terrassa. Una visita molt didàctica.

Canviem de torrentera i la següent parada és Madalena do Mar, amb un mar de plantacions de plataners enfilades per la muntanya, aprofitant tots els bancals. Un cop més Idílio Sousa demostra ser un guia documentat sobre l’explotació dels plàtans de Madeira que, junt amb els de Canàries, fan la competència a la massiva producció de Centre i Sud-amèrica. Aquestes plantacions estan subvencionades, ja que han de lluitar amb les dificultats de mecanització a la falda de la muntanya. El llarg recorregut per les plantacions que envolten les cases habitades s’acaba arran de costa, on ja ens espera l’autocar per continuar pel laberint de túnels fins a l’hotel de Funchal. Tenim el descans i el sopar ben guanyats  després d’un dia més que intens.

Dimarts: rumb a l’est

El que havíem de fer diumenge, en lloc d’esperar a casa, ho fem avui dimarts: el triangle Funchal, Punta Sâo Lourenço i Santana. Encara que signifiqui renunciar, no a gust de tothom, a l’excursió a les Illes Desertes amb el vaixell Bonita da Madeira. El temps boirós i l’estat remogut del mar motiven la resignació. Mentrestant se’ns assegura que les maletes extraviades arribaran a mig matí a l’hotel (cosa que serà certa abans de dinar)

Tornem camí de l’aeroport, però sense aturar-nos-hi, de manera que podem apreciar bé l’obra faraònica de la prolongació de la pista d’aterratge sobre pilars de formigó ancorats a les roques volcàniques. Ja no ens aturem fins al mirador de la badia de Machico, amb la panoràmica del poble blanc al fons i un aire no gaire agradable d’entomar. Sort que el poble, polit i endreçat, queda més a recer i el centre és amable, amb la plaça que uneix l’església i l’ajuntament i continuant per la riera fins al mar, una fortalesa amb canons i els carrers de portes il·lustrades.

Passem de llarg per Canhizal, amb siluetes industrials, i anem al límit dels cotxes a la Punta Sâo Lourenço. Des de l’aparcament queda un llarg camí per arribar a la veritable punta, just davant dels dos illots que completen la cadena. Ens quedem a trepitjar les pedres volcàniques de les immediacions. Molt lluny en la boira, s’insinuen els perfils grisos de les Illes Desertes. Un altre gran espai per guardar a la memòria.

El següent objectiu és Santana, la població més valorada pel turisme a la costa nord, tot i tenir un nucli espars i abundar unes casetes amb la teulada de palla, estil barraca valenciana. La ubicació enlairada sobre el mar és espectacular, un bon aperitiu abans d’arribar al restaurant Casa de Cha do Faial, en una cresta entre dues valls frondoses. Com d’alta muntanya.

Una tarda a Funchal

Fallen els intents de parar a mig camí, però amb les ganes de fer migdiada no es troba a faltar gaire. El que importa és arribar al Mercado dos Lavradores, l’inici de la visita a peu pel centre de Funchal. Aquest mercat, especialitzat en flors i fruites, va ser inaugurat el 1940 com una mostra de l’arquitectura de l’Estado Nuevo. Té grans parets amb rajoles de València que decoren la façana, l’entrada i la peixateria. Va ser obra de l’arquitecte Edmundo Tavares (1892-1983) per convertir-lo en el gran centre d’abastos. Conserva l’aspecte original i passejant per les dues plantes podem conèixer, tastar i comprar molts productes exòtics.

L’Ilídio i l’Ana continuen de cicerones pels carrerons portuaris, amb moltes cases decadents i d’altres rehabilitades com a bars i restaurants. El catàleg de portes pintades es reprodueix en els souvenirs turístics. Passejant arran de mar, cap al centre, passem per una fortificació, uns parcs enjardinats i l’estació del telefèric a les últimes cases enlairades a la muntanya. El centre té aires de ciutat colonial, ara amb els carrers peatonals, oberts al comerç. Visitem l’església i anem fins la seu del Banc de Portugal on hi ha el monument al descobridor de l’illa Joao Gonçalves Zarco. Ens aixopluguem al seu pedestal per fer-nos la foto de grup.

Un digne comiat de Madeira

La tarda declina quan tornem al Tiles Madeira, per descansar una estona i alguns per recuperar la seva enyorada maleta. És qüestió de preparar-se per al sopar al restaurant Quinta do Estreito, una àmplia finca situada molt per damunt de Cámara de Lobos, amb unes excel·lents vistes tant del poble i la costa com de l’eixam de carreteres. En primer terme, a la rotonda sota el restaurant, tenim el monument al formigó. El sopar és força cerimoniós, amb cada taula presidida per una creu de ferro d’on penja l’Espetada Madeirense, dos enormes pinxos de carn que complementen el Secreto de Porco Preto. Una manera d’acomiadar-nos amb solemnitat d’aquesta illa de Madeira que hem conegut tan acceleradament.

Dimecres, canvi d’illa: amb la proa a Porto Santo

A les 6 del matí sonen els despertadors. No s’hi val a badar. Tancar maletes i esmorzar a la planta 0, perquè màxim a les 7,10 l’autocar ens ha de dur al port de Funchal per agafar el ferry Lobo Marinho a Porto Santo, l’illa de més al nord. Fa un dia molt tapat, gens ideal per a una última ullada a la costa sud-est de Madeira, però res no ens impedeix l’últim adéu  a la Punta de Sâo Lourenzo, mentre l’Atlàntic es porta prou bé per no arribar marejats a la segona illa, just el revers de la primera. Si Madeira és de mida comparable a Menorca, Porto Santo deu ser com Formentera. Si Madeira suggereix la selva verge, Porto Santo és tan pelada com el Cap de Creus. Amb el privilegi d’una platja de 9 km i l’avantatge de ser entesa a primer cop d’ull.

Hi desembarquem a les 10,30, mentre el sol vacil·la entre núvols. El port és petit, ofegat per instal·lacions de producció d’energia a partir d’algues marines. Ens espera l’autocar, conduït per l’extravertit Rubén, que ens farà de guia competent. Parem al nucli de Vila Baleira, l’única ciutat de l’illa, a part d’alguns nuclis agregats. Tot plegat són 5.000 ànimes.

Una recepció sonada

Som uns viatgers il·lustres i ens reben el President i el Vicepresident de Cámara Municipal de Porto Santo, Idalino Vasconcelos i Pedro Freitas.  Reunits a la sala de plens, el primer fa una amena dissertació sobre l’illa, saludada pel nostre president, Josep Oliveras, i seguida amb intercanvi d’obsequis. La posterior invitació a degustar el vi produït a l’illa i a provar una varietat de pastes típiques, acaba d’escalfar el bon ambient. 

Una primera volta pel poble ens el mostra tranquil i endreçat, amb una zona peatonal prop de l’església i el Museu de la Casa de Colon. Aquests dies tot està engalanat per a la celebració de la Pasqua, amb decoració d’ous i conills, i fins i tot amb uns galliners habilitats en un racó de la plaça. Alguns bars, restaurants i comerços completen una oferta turística força discreta.

El petit piscolabis municipal no ens ha tret la gana, i poc després de la una recalem a l’Hotel Porto Santo, a uns 2 o 3 km del centre, sempre seguint la línia de mar, que és on ens espera un bufet lliure de carn i peix per celebrar el primer àpat de Porto Santo.

No farem el desembarcament a l’Hotel Pestana Ilha Daurada (5 estrelles, inaugurat el 2016) fins després de dinar. És a uns 4 km de Vila Baliera, molt a prop de Punta Calheta, el final de la platja llarga. El separa del mar una zona protegida, transitable amb uns deu minuts. El disseny ampli i modern està pensat per a un turisme de qualitat, i a més de les dues plantes de l’hotel, hi ha carrers amb bungalows independents, equipats amb sala d’estar- menjador, cuina, habitació doble i un gran bany. Tot respira un ambient selecte per a viatgers tranquils

Una caminada panoràmica

A les 4 de la tarda l’autocar ens du a la costa est, amb la primera parada al mirador sobre el port. Confirmem el paisatge pelat, força àrid, que ja hem vist des del mar, però des d’aquí tenim més a prop les elevacions punxegudes que sovintegen en aquest extrem de l’illa i que solen estar cobertes de boscos. Per la petita carretera que voreja les muntanyes de sud a nord, assistim a continues variacions del micropaisatge amb canvis de flora i de morfologia del terreny. Els núvols continuen rondant, però l’autocar ens deixa al peu del Pico do Castelo per fer una caminada de gairebé dues hores rodejant el Pico do Facho. El camí és molt agradable, sense grans desnivells, i amb una successió de boscos, atzavares, camps de flors silvestres. Una particularitat és que durant tot el camí ens acompanya un fotògraf designat per la Càmara Municipal. Una gentilesa que ens augura ser protagonistes d’algun vídeo de promoció illenca.

Amb el bon record del trajecte, a les set de la tarda l’autocar ens retorna a l’hotel, just el temps per preparar la sortida de les 20,20 cap al restaurant Panorama, de nou cap al nord de Vila Baleria i damunt del port que queda molt al fons.  Un lloc popular i entranyable, del qual sempre recordarem en especial el plat de bacallà.

Dijous: amb esperit d’aventura per l’oest

Encetem amb una certa nostàlgia el darrer dia hàbil, entre núvols i ullades de sol. A les 9 ens espera l’aventura, repartits en cinc vehicles totterreny de colors ben variats (blau, verd, groc i beige). Iniciem una variada ruta per la meitat oest de l’illa, per camins de terra, amb l’atenció centrada en els fenòmens volcànics. Paisatges inèdits davant de les illes de Ferro i da Cal, amb falles del terreny que fan pedagogia de les formes d’erupció. I de sobte, el meravellós regal imprevist d’un arc iris damunt l’illa da Cal, provocat per les plugetes intermitents que hem d’entomar. Després baixem a una mínima cala on els estrats són encara més evidents i, enfilant-nos més cap a l’interior,  arribem al peu del Pico Ana Ferreira, on hi ha els prismes basàltics formats pel refredament de la lava i que es coneixen pel nom popular d’El Piano.

El recorregut continua prop del sorprenent camp de golf, amb petits embassaments d’aigua, i cap al costat oest de l’aeroport, a tocar de la pista d’aterratge, on hi ha una zona de dunes petrificades, amb formes sorprenents i el terra sembrat d’abundants cargols i restes vegetals. Sorprèn que un espai tan fràgil no tingui els accessos més ben protegits, però en Rubén ens diu que és qüestió del pressupost i que hi ha molt per millorar en la protecció dels espais.

El darrer cop d’ull a la costa nord, al final de la pista d’aterratge, ens serveix per contemplar la formació d’unes piscines naturals entre les roques al peu dels penya-segats. Estem ben bé al mig de l’illa i és fàcil de quedar-nos amb la sensació d’haver-la conegut sencera i, sobretot, amb ganes de tornar-hi i gaudir de la platja de sorra que no hem tingut ni temps de tocar.

Últimes hores a Porto Santo

Poc més de la una fem cap al restaurant Pè na Agua (amb el peu a l’aigua), damunt la platja del sud i accessible per una escala de fusta, apta per fer-s’hi unes quantes fotos. Després de dinar, amb un cert misteri, se’ns fa tornar al centre de Vila Baleira, on ens espera tot l’equip municipal per plantar un petit drago en un espai verd, on es posarà una placa amb el nom de la Societat Catalana de Geografia. El planten els dos presidents, amb l’ajuda de cinc guardes forestals i el reporter oficial, que aixecarà constància de l’esdeveniment.

Tenim la tarda lliure i l’aprofitar-la per recórrer amb calma els carrers de Vila Baleira fent una visita al Museu de la Casa de Colon i comprant souvenirs o productes de la terra. Després serà el moment de tornar a l’hotel, a peu o amb transport públic, i amb els resultats ben diversos, inclòs algun accident de conseqüències lleus.

A dos quarts de nou l’autocar ens du al Restaurant Punta da Calheta, l’última edificació al costat de la platja i davant l’illa da Cal. El lloc és perfecte, només té l’inconvenient de les taules parades en un porxo exterior, exposat a la fredor de la nit. Uns quants es refugien en una taula a l’interior del menjador. D’aquest darrer sopar recordarem l’arròs amb peix i els espaguetis amb marisc, a més de la cassata amb ametlles de postre.

El dia del retorn

El divendres es desperta amb més sol, però no hi ha pressa per esmorzar fins a les 9. L’autocar ens durà a l’aeroport a les 10, i  ho compleix tan sols amb 7 minuts de retard. A l’aeroport de butxaca, tots els tràmits són més relaxats i, contra els mals presagis, l’avió resulta ser de mida estàndard, amb files de sis seients. Sortim amb deu minuts de retard i el vol és plàcid fins a les petites turbulències quan cal aterrar en una Lisboa emboirada i plujosa.

En la llarga espera de tres hores a Lisboa, tenim temps d’experimentar la nostàlgia de tot el que acabem de deixar enrere, amb dues illes que són la cara i la creu. Les ganes de tornar-hi són molt compartides. Però quan arribem a El Prat, cadascú te pressa per tornar a la seva vida coneguda, mentre, això sí, no és l’hora de pensar en el viatge de la propera setmana santa.

Mentre fem la nostra particular cerimònia dels adéus, tenim temps de pensar en els companys que a darrera hora no ens han pogut acompanyar, i també en l’enyorat guia de tants i tants viatges mediterranis. Són  moltes vivències que no s’esfumen, encara que s’hi superposin dies com els que acabem de viure.

 


Breu introducció històrica 

L’arxipèlag de Madeira format per les illes de Madeira, Porto Santo, Desertes i els illots de les Salvatges estan situades a mig camí entre la península Ibèrica i les illes Canàries. Madeira no té una història humana molt antiga. La primera referència es troba al manual de geografia “Libro del conosçimiento de todos los regnos et tierras e señoríos que son por el mundo et de las señales et armas que han” datat a l’entorn de l’any 1385. 

Enric el Navegant (1394-1460), tercer fill del rei João I, va conquerir la ciutat de Ceuta (1415) a la costa nord-africana obrint per al Regne de Portugal les portes pel domini del comerç que des d’aquella ciutat s’exercia.

El portuguès João Gonçalves Zarco arribà a les illes de Porto Santo el 1418 i Madeira al any següent, mentre que Diogo de Silves va arribar a l’illa Santa Maria de les Açores  el 1427.

El 1453 l’Imperi Otomà conqueria Constantinoble tancant les rutes d’Orient cap a la Mediterrània i desproveïa a la noblesa i la burgesia europea d’espècies, teixits, encens…, productes que els distingia socialment. S’imposava doncs, cercar una nova ruta comercial per accedir a l’Índia. Bartolomeu Dies va doblar el cap de Bona Esperança (1487) i Vasco da Gama el 20 de maig de 1498 arribava a la costa de Malabar (sud-oest de l’Índia) quedant oberta definitivament la ruta atlàntica a l’Índia.

Descobriment de la costa occidental africana i la ruta a l’Índia de Vasco da Gama

La colonització de Madeira va ser lenta i complicada per l’exuberant vegetació subtropical a voltes impenetrable. L’illa estava coberta per boscos de laurisilva (del llatí: Laurus -llorer, lauràcies- i Silva-bosc-), que van ser cremats per a l’obtenció de terres de conreu principalment a la costa sud de l’illa. Actualment el bosc ocupa 15.000 hectàrees i el 1999 va ser declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO.

L’augment de l’agricultura va generar la construcció de les “levadas”, canals d’aigua que portaven l’aigua de les serralades centrals de pluviometria més elevada cap al sud més sec, encara utilitzades ara com ara per al subministrament d’aigua de reg i boca.

El conreu del blat, inicialment, la canya de sucre, el vi i actualment el turisme han estat les activitats econòmiques principals de les illes


Recull fotogràfic

 Madeira: art i tradicions  Rafael Giménez
 Madeira: mobilitats  Rafael Giménez
 Madeira: paisatges  Rafael Giménez

 

2018-03-26_ Madeira Oest Jordi Ramoneda
2018-03-27_Madeira Est – Funchal Jordi Ramoneda
2018-03-28_Funchal – Vila Baleira Jordi Ramoneda
2018-03-28_ Recepció Ajuntament Porto Santo Jordi Ramoneda
2018-03-28_ Circular al Pic de Facho 516 m. Porto Santo Jordi Ramoneda
2018-03-29_ Recorregut geològic. Porto Santo Jordi Ramoneda
2018-03-29_Plantada d’un drago a Vila Baleira Illa de Porto Santo Jordi Ramoneda
2018-03-28_Funchal Vila Baleira Jordi Ramoneda

 

 

 


Itineraris per les Illes i la Macaronèsia

  • Illa de Madeira
  • Illa de Porto Santo

  • Macaronèsia

La Macaronèsia és una regió biogeogràfica formada pels arxipèlags de l’Atlàntic central pròxim a la Mediterrània:

 

Les illes són d’origen volcànic i tenen característiques naturals comunes: botàniques, zoològiques, geològiques i climàtiques.

El clima és subtropical, i mediterrani amb major presència de pluges a les Açores i Madeira.

Cap de les illes no van ser mai part dels continents, i les espècies vegetals van haver de seguir una llarga ruta per arribar-hi.

Hi destaca la laurisilva, boscos de la família lauràcia de l’era terciària que, abans de la glaciació, cobrien la zona mediterrània. A les illes macaronèsiques, havien arribat a estendre’s entre els 400 i els 1.200 m. d’altitud (però no a les Canàries orientals ni a Cap Verd, perquè són massa seques). La tala de boscos per a obtenir fusta i terres cultivables n’ha reduït l’extensió. La laurisilva de Madeira està classificada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. (Wikipèdia) 

  • Natura 2000 in the Macaronesian Region


El viatge a les xarxes socials i a la web SCG

Camára de Lobos

Cámara de Lobos 2

Porto Moniz

Cabo Girao

Postals de Madeira

Macaronesia

 Machico 

Ilheu da Cal 

 

Portes Portugueses

Arbres de Madeira

 

 

 

 


Recorregut pels geòtops de l’illa de Porto Santo, arxipèlag de Madeira 

  • Diversitat geològica de l’illa de Porto Santo:

El penúltim dia a Porto Santo, vàrem fer un recorregut pels geòtops dels sectors central i sud-oest d’aquesta petita illa de 42 km2. de superfície.

El mapa geològic de la Figura 8 mostra l’alta geodiversitat de Porto Santo

“L’illa es compon d’una seqüència de roques de naturalesa volcànica, intercalada amb roques sedimentàries.

En termes percentuals, dominen les calcarenites amb un percentatge del 32%, seguit de basalt amb un percentatge del 29%, hyaloclastites amb un 26% i conglomerats que representen el 10% (SOARES, 2006).

En comparació amb l’illa de Madeira (7 milions d’anys), l’illa de Porto Santo (18 milions d’anys) és més antiga, amb una estructura complexa i erosionada. (CACHÃO et al., 2000, 2001).

Segons SILVA (2003), l’illa es compon essencialment d’un conjunt de dispositius volcànics de diferent composició en els sectors NE i SW de l’illa i roques sedimentàries que recorren el sector central i la costa S.

En general, l’activitat volcànica de l’illa de Porto Santo començarà a la Miocènic Inferior, al voltant de 18 milions d’anys,  a 3000 m sota el nivell del mar (CACHÃO & DIAS, 2009), amb producció de roques bàsiques i intermèdies,   prolongant-se fins al Quaternari, intercalant-se amb episodis sedimentaris corresponents a períodes de calma (SILVA, 2003).

Es pot considerar l’aparició de tres fases diferents quan l’illa de Porto Santo, que es tradueix en una estratigrafia composta de la Unitat Inferior (fase submergida ) i la Unitat superior (fase emergent) (figura 9). A més d’aquests, hi ha dipòsits quaternaris, com ara terrasses marines, dunes, sorres de platja, etc. “

 

 

  • Principals geòtops  de l’illa:

El treball “Património geológico da ilha do Porto Santo e ilhéus adjacentes (Madeira): Inventariaçäo como contributo para a geocoservaçäo” de Maria Raquel Vaz de Madeiros.

identifica  vint llocs d’interès geològic, vuit d’aquest visitats pels viatgers de la SCG

  • Geòtops visitats  per la SCG:

Clicant damunt dels números s’accedeix a un resum de l’inventari de llocs d’interès geològic citats en el treball mencionat anteriorment, complementàriament s’adjunten fotografies que mostren l’espectacularitat d’aquest geòtops.

 

  • Web “Geodiversidade” que recull informació sobre 10 “Geossítios”

 


Vídeos

  • Orlando Ribeiro, Itinerâncias de um Geógrafo

Orlando Ribeiro, Itinerâncias de um Geógrafo” comemora o centenário do nascimento de Orlando Ribeiro (1911-1997), transportando para o século XXI a memória deste geógrafo português e a sua obra de incontornável valor universal. Em forma de viagem, o documentário aborda a genial e vasta obra de Orlando Ribeiro, construída a partir de um grande amor pela Geografia 

 

Antonio João SARAVIA; Manuel CARVALHO: Documentario sobre á vida e obra de Orlando Riberiro

Orlando da Cunha Ribeiro (Lisboa, 16 de Fevereiro de 1911 — Lisboa, 17 de Novembro de 1997), dedicou toda a sua vida ao ensino e investigação em Geografia, e é a justo título considerado como o renovador desta ciência em Portugal. Foi também o geógrafo português do século XX com mais projecção ao nível internacional. A sua vasta obra inclui não só estudos científicos na área da Geografia, mas revela também uma diversidade de interesses intelectuais invulgares. Orlando Ribeiro licenciou-se em Geografia e História em 1932, e veio a doutorar-se em 1935 pela Faculdade de Letras da Universidade de Lisboa com a tese A Arrábida, esboço geográfico. Entre 1937 e 1940 (durante a guerra) viveu em Paris, e trabalhou na Sorbonne, com Marc Bloch, Emmanuel de Martonne e A. Demangeon.

Em 1940, foi nomeado Professor da Faculdade de Letras da Universidade de Coimbra, mas rapidamente se instalou em Lisboa. Em 1943, já em Lisboa, fundou o Centro de Estudos Geográficos.

Da sua intensa actividade científico-académica destaca-se Portugal, o Mediterrâneo e o Atlântico. Em 1966, o Centro de Estudos Geográficos começou a publicar a revista Finisterra, que foi e continua a ser a principal publicação da Geografia portuguesa, com projecção internacional

 

  • Geografia rural

“Agua Vai, Pedra Leva” is a documentary about the Madeira Island’s water channels, carved in the mountais”.

 


Llibres, mapes i altres documents

Documentació aportada per João Carlos Garcia, Francesc Nadal i Josep Oliveras:

  • Retalls del llibre “La illa de Madeira. Estudi geogràfic” del geògraf Orlando Ribeiro 

 

______________________________________________________________

 

  • Mapes de l’illa de Madeira

 

  • Mapes de l’illa de Porto Santo

 

______________________________________________________________

 

  • Retalls del llibre “Portugal geogràfico” de Suzanne Daveau

 

  • Retalls del llibre “El vino y la viña” de Tim Unwin

 

  • Retalls del llibre “Boissons et civilisations en Afrique” de Alain Huetz de Lemps

______________________________________________________________

 

  • Los riesgos de las lluvias torrenciales en las islas de la Macaronesia

________________________________________________________

  • Fitogeografía

Estudo fitogeográfico dos jardins, parques e quintas do concelho do Funchal

Repositório da Universidade de Lisboa  Faculdade de Letras 

__________________________________________________________

  • Geografia  humana

 

Rede urbana e desenvolvimento na Região Autónoma da Madeira

______________________________________________________________

 

 


Manual per el seguiment de l’itinerari amb un smarphone  o tablet  i  utilitzant l’aplicatiu OruxMaps             

 


 

 

 

 

 

 


ARXIUS