2008 Bolívia: del pla a l’altiplà

Les unitats morfològiques del territori bolivià es poden concretar en dues: les terres baixes orientals i el conjunt de les serralades andines, amb el seu altiplà, situades a l’occident. La connexió se sol fer de manera abrupta, passant dels 300 metres d’altitud als més de 3.500.

El nostre periple va ser  circular; del pla a l’altiplà, i des d’aquest altre cop a les terres baixes. Vam recórrer les comunitats orientals, guaraní i arawak, i les cultures aimara i quítxua, presents a l’eix format pels grans llacs Titicaca, Uru-Uru i Poopó.

Actualment aquesta divisió entre alt (occident) i baix (orient) es fa palesa també en les tensions que viu el país entre les classes riques que controlen les explotacions de gas i la producció alimentària i els menys rics – o pobres- que ocupen les terres altes.

Les Misiones 

La primera part del viatge va discórrer per les terres orientals, endinsant-nos en la monotonia dels Llanos de Mojos; creuant el riu Mamoré per successius passos de barca – que no eren precisament com els del Delta de l’Ebre-; respirant i menjant pols (…molta pols!); gaudint de l’arquitectura de les Missions de San Ignacio de Moxos i San Borja, i parlant amb la gent, en general circumspectes però sempre amables.

Vam fer la gesta de circular de nit entre Caranavi i Coroico, per una carretera serpentejant, estreta, sense asfaltar i amb trànsit intens, que ens va obligar a tots a mantenir els ulls ben oberts per tal de determinar el límit entre l’horitzontal de la pista i el paorós precipici sobre el riu Coroico, El premi a tot aquest patiment va ser el poble del mateix nom, situat a 1.700 metres, des d’on es descobreix per primer cop la Serralada Oriental.

Cap a les terres altes

Vàrem continuar en direcció a La Paz, per la nova carretera que s’enfila fins a La Cumbre (4.725m), per baixar més tard als 3.600 metres on es troba la ciutat.

La Cumbre és una parada obligada. La sensació d’inestabilitat es fa present tan bon punt intentes accelerar el pas. I allà, ramats de llames pasturant i també d’indígenes fent les seves ofrenes amb una barreja de litúrgies sota la gran creu que presideix el coll.

La Paz està situada dins d’una vall que s’uneix sense discontinuïtat amb El Alto; ciutat que, com defineix el seu nom, està a 4000 metres d’altitud. Els extractes socials se situen inversament al que estem acostumats: els més rics a la part baixa i els molt pobres a la part alta. Per nosaltres, pobres originaris de la mediterrània, la lluita de classes ens importava poc davant dels mals de cap i algun que altre mareig provocats pel soroche (mal d’alçada).

Tiwanaku, referent identitari dels aimares i quítxues, val una visita. De fet, en un inici no s’acaba d’entendre, si és mira localment, què hi feien allà al mig d’una planícia exposada als vents. Però sí que adquireix sentit quan agafes el plànol i descobreixes que a uns 50 km hi ha el riu Dasaguaredo que connecta els grans llacs de l’Altiplà .

Vam retornar a la capital, per tal de contractar un tour per viatjar a l’illa del Sol (Titicaca), Sajama, salar de Uyuni, llacunes Colorada i Verde, i acabar a la ciutat d’Uyuni.

Sagármaga és el carrer de La Paz on hi ha el major nombre d’agències que organitzen qualsevol tipus d’activitat: ascensions, trekkings, tours, descens amb btt per la famosa carretera de la muerte, etc. Desprès de demanar preus aquí i allà, vàrem agafar, òbviament, el més barat, fent gala de l’esperit estalviador de tot catalanet. L’home de l’agència va recollir amb certa passivitat el feix de bitllets verds, mentre parlava pel telèfon sobre no sé quina reclamació de pagament que la veu de l’altre cantó del fil li feia. Nosaltres tranquils.

L’endemà, a l’hora pactada (més o menys) ens va recollir un autocar farcit de turistes com nosaltres que ens va portar cap a San Pablo i San Pedro, a les penínsules d’Huata i Copacabana del llac Titicaca. Copacabana és un poble que viu del turisme però que conserva l’encant dels llocs amb una situació privilegiada.

 La navegació fins a l’Illa del Sol va ser tranquil·la; els tons blaus del cel i els verds coronats d’espurnes blanques de les aigües dolces ens van acompanyar durant una llarga hora. Un cop a terra ens esperava una ascensió per una escala precolombina fins el poble d’Ymani. La vista era espectacular per tots el costats, el llac va resultar ser més gran del que ens imaginàvem i ens va envair la sensació d’estar a nivell del mar, més que no pas a 4.000 metres. Vam voltar per les feixes prehispàniques fins a un temple inca, envoltats de cabres i nens, i amb un bri de planta aromàtica a la boca.

La contemplació de la posta de l’astre rei era obligada. Després, la temperatura va baixar violentament i la foscor s’ho va menjar tot. Tocà retirada a l’hospedaje regentat per unes germanes de pòmuls vermells.

El retorn a Copacabana el vam fer partint d’un petit port on ens esperava una barca per a nosaltres sols. El sol de primera hora del matí i la freda brisa ens impregnaren els sentits.

Un trekking fins als 5000 metres

I va arribar el gran dia i ens disposàrem a fer un recorregut a peu per la serralada Real, concretament per la zona del grup Condorini,(5.648 m) .

Partint de La Paz i un cop a Tuni (4.448 m) vam pujar lentament cap a la llacuna Chior Khota, situada al peu del Cap del Còndor, punta més característica del Grup Condorini.

Els cims, el plateau i la gelera que cau violentament formant seracs, es reflectien en les aigües de la llacuna.

La nit va ser freda i llarga (a les set és fosc), però còmode dins dels nostres sacs d’alta tecnologia disposats sobre màrfegues inflables.

El soroche m’acompanyà de forma persistent i va fer que el meu estat, en els següents dies, fos deplorable; sols l’entorn majestuós i els companys van fer que pogués seguir pels desèrtics paratges minerals esquitxats de tant en tant per llacunes de colors canviants.

Els viatges se solen convertir, al cap d’un temps, en un sac de sensacions. Una d’aquestes va ser la contemplació des de tots els angles del Nevado Sajama, de les grans estepes que l’envolten, del vent, del cel gris i baix i d’una lleugera pluja que generà un cert desassossec, una sensació de que aquí s’acaba el món, que no hi ha res més enllà, la mateixa que vaig tenir on l’allargassat Xile es fon amb el gran Sud.

Fins aquí la “movilidad” (així diuen dels vehicles a motor) que ens va aportar l’agència era correcte, però això es va acabar a Patacamaya. El xofer, que no era altre que l’amo de l’agència, ens va entaforar en una “movilidad” ruïnosa. Veient-la des de fora era penosa i per dins totalment trinxada. Sigui com sigui, per qüestió del soroche, o per allò de no fer ostentació de primer món, vàrem entrar silenciosos fent-nos breus intercanvis de mirades.

Bolívia és un país amb no gaires carreteres asfaltades, un país on el subministrament de benzina és intermitent i és formen llargues cues de tot tipus de “movilidades” i de gent carregada de bidons. Aquell dia es va acabar l’asfalt i la cua va durar més de dues hores; la nit sens va tirar al damunt.

Ja feia estona que vèiem que el crepuscle avançava, que la pista de terra irregular i polsosa es complicava i que el nou xofer no encenia els llums quan, finalment, li vàrem suggerir que ho fes. Ell va aturar el cotxe i va començar a remenar per sota el volant fins que, finalment, amb l’ajut del Lucho (cuiner, guia i copilot) van aconseguir encendre els llums. Va ser com si res: els fars feien una llum groguenca, fluixa i de poc abast. Nosaltres tranquils, però una mica menys.

De cop i volta, al intentar superar un marge, la “movilidad” va adquirir un angle força inquietant en relació a l’horitzontal. L’alarma es disparà i l’evacuació s’imposà per l’única porta que obria. Tots fora en la fresca nit. Un cop superat l’ensurt, la bronca fou important.

El salar d’Uyuni i les llacunes

El poble de Jirira va ser la porta d’entrada al Salar d’Uyuni, mar de sal de considerable extensió, horitzontal, sense onades, tapissat de formes hexagonals procedents de la cristal·lització.

Hi ha una sèrie d’illes que sobresurten del blanc intents; la més coneguda, la de l’Inca Huasi, farcida de cactus de alçades importants.

Com era d’esperar, la foscor s’imposà altre cop i es tornà a posar de manifest les mancances del nostre cotxe “tot terreny”. Amb  prou feines vam arribar a Uyuni i allà vam decidir abandonar definitivament la “movilidad”, el xofer i el guia cuiner; no sense abans deixar clar que tot aquell seguit de problemes no eren per culpa seva sinó per l’explotació de l’amo. Encaixades de mans i desigs de bona vida

L’endemà vàrem llogar una altra “movilidad” amb una parella encantadora formada pel xofer-guia i la cuinera. Amb ells, el viatge cap a les llacunes Colorada i Verde va ser plàcid i complaent.

D’Uyuni a les llacunes no hi ha pràcticament pobles; com més avall, més despoblat. Vam entrar a la gran pampa pelada i es tornà a repetir la sensació que aquí s’acabava món.

Desprès de coronar un petit coll vam descobrir, amb l’ultima llum del dia, els flamencs rosats pasturant per les poc profundes aigües vermelloses de la llacuna Colorada (4.000 m.). Tot plegat, una imatge gravada per sempre més a les nostres retines.

La volta per aquests indrets la vàrem completar amb imatges dels reflexos del volcà Licancábur sobre les aigües de la llacuna Verda a la mateixa frontera amb Xile, de fumaroles i de vapors d’aigua.

Bolivia, en conflicte

Mentrestant, els bolivians entraven en un conflicte cada cop més profund. La mitja lluna oriental (Beni, Sant Cruz i Tarija) contra els indígenes comandats per Evo Morales. Els enfrontaments van produir els primer morts al departament de Beni i bloqueigs de carreteres a les províncies de Tarija i Santa Cruz.

D’Uyuni a Potosí, un viatge memorable en transport públic, per carreteres sense asfaltar per una intricada geografia.

Potosí és el seu famós “Cerro”, farcit de mines de plata i altres metalls, que altres temps va alimentar la desmesurada cobdícia espanyola, provocant milers de morts entre els indígenes.

De Potosí a Sucre, amb taxi compartit. Més còmode i ràpid que l’autobús de línia regular.

Sucre és una ciutat cosmopolita amb blancs edificis colonials per on valia la pena fer una passejada per la seva plaça central i carrers adjacents.

Llavors, els bloqueigs es varen fer omnipresents per totes les carreteres d’accés a Santa Cruz, ciutat des d’on teníem, precisament, el vol de tornada.

 Així doncs, els trajectes de Sucre a Cochabamba i de Cochabamba a Santa Cruz van ser amb avió.

Als afores de Cochabamba, acompanyats per un jove arquitecte i per un gran jesuïta, vàrem visitar tallers per nens i escoles en construcció, en una zona on la gent viu amb menys d’un dòlar al dia.

El soroll monòton dels motors de l’avió de tornada van ser el suport de la realitat quotidiana que ens havia de caure al  damunt.

---

2016-12-27 Desaparició dels Llac Poopó: