jramoneda

Sortida d’Estudi a l’Alt Penedès (Vilobí i Vilafranca del Penedès) 2019-11-30

Text: Jordi Ramoneda, fotos: Neus Aller, Cèsar Passadas i Jordi Ramoneda 

 

Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) Títol: Mapa topográfico nacional 1:50 000, hoja Villafranca del Panadés, ed. 1. Autor: Instituto Geográfico y Catastral (Espanya) Any de l’obra original: 1926. Cartoteca Digital ICGC

 

Mapa geológico y topográfico de la provincia de Barcelona: región tercera ó del río de Foix y la Llacuna detallada / geologia por el canonigo Dr. D. Jaime Almera; topografia por Eduardo Brossa; grabado por E. Brossa. Cartoteca ICGC

 

La bonança climatològica d’aquest final de novembre ens va acompanyar durant tota la jornada.

El recorregut pels Talls de Vilobí del Penedès ens va portar per tres pèlags, el Fiol, el Petit i el Sec, que van servir d’introducció a l’espectacular visió, des dalt del mirador, del pèlag Gran, amb aigües encalmades que reflectien simètricament tot l’existent per sobre el seu nivell.

Parc dels Talls. Vilobí del Penedès

La tectònica, l’assecament de les llacunes endorreiques de la depressió de l’Ebre durant el Cenozoic, la crisi messiniana (ara fa 7 milions d’anys) que convertí tota la fosa del Vallès–Penedès en un salí gegantí, vam fer que les sals un cop precipitades és convertissis en guixos i que aquest afloressin a la superfície a la zona denominada guixeres de Vilobí, explotades des de l’època dels romans.

A les parets dels talls es detecten, aquí i allà, el reflex brillant dels guixos

Mirador per damunt del Pèlag Gran

Pèlag Petit

Pèlag Sec

Pèlag Gran

La vista al petit Museu de Geologia de Vilobí, acompanyats pel seu promotor En Josep Rovira va ser força interessant, i magnifica la col·lecció de minerals de molts llocs del món que al llarg del temps ha anat acumulant.

Museu de Geologia. Josep Rovira

Entrada al Museu de Geologia

A la tarda vàrem fer un petit recorregut per la capital de l’Alt Penedès, Vilafranca, acompanyats per M. Àngels Alió geògrafa, Josep Bertran arquitecta i urbanista i Joan Solé filòleg i historiador, finalitzant la sortida d’estudi al local cultural de l’Escorxador, on s’exposaren diferents qüestions relacionades amb els àmbits de l’urbanisme, la geografia i la història.

 


Geologia

Història geològica de Catalunya:

Evolució geològica de la fosa Vallès – Penedès entre l’Oligocè (5 MA) i el Pliocè (3MA)

Fossa Vallès – Penedès

La fosa Vallès – Penedès forma part d’un conjunt de fosses que des del mar del Nord s’estenen per les valls del Rin, La Bresse, Roine, per les depressions del Prelitoral Catalana i les Valencianes fins a enfonsar-se a la Mediterrània a l’alçada del mar d’Alboràn. (“L’origen de la depressió del Penedès i la seva evolució històrica” Dr. Carles Martín i Closes )

Sistema de fosses d’Europa occidental (segons esquemes de Mattauuer, 1976 i Julivert et al. 1980)

Turos de Pacs i Vilobí: Principals unitats geològiques

Mapa geològic ICGC

 

Turos de Pacs i Vilobí

 

Turó de Vilobí i Pacs

Afloraments de guixos del Cenozoic (Neogen – Miocè – Burdigalià) i calcàries del sòcol Mesozoic al turó de Vilobí i calcàries grises i calcarenites al turó de Pacs, actualment explotades per l’empresa “Cales de Pachs, S.A.”. Sistema de falles orientades Nord-est Sud-oest que recorrent tota la fossa del Vallès – Penedès.

Talls geològics Mapa Geològic Vilafranca del Penedès 1:25000

Columna sintètica del Cretaci i del Neogen Sector nord-occidental (Vilobí)

Espais d’Interès Geològic (EIG)

 

 

Aigües subterrànies

Proper als pèlags hi ha una massa d’aigua subterrània que forma part del bloc Gaià – St. Martí Sarroca – Bonastre (ACA), responsable de la inundació de alguns pèlags amb cotes d’excavació més profundes.

La massa d’aigua Gaià Sant Martí Bonastre és aflorant o profundes no aflorant, en funció de la litologia del sòl

Bloc de Gaià – Sant Martí Sarroca -Bonastre (ACA)

 

http://sig.gencat.cat/visors/VISOR_ACA.html

 

Massa d’aigua subterrània al sud dels pèlags

En l’extrem oest de la petita massa, desvinculada de la resta del Bloc , circula el riu Foix, segurament responsable de la seva recàrrega associada al règim pluviomètric.

Riu Foix

Les Guixeres

L’extracció i explotació del guix no ha estat mai la indústria predominant de Vilobí. L’extracció i elaboració del guix es feia amb mitjans molt manuals  i tan sols unes quantes persones s’hi dedicaven. Ni tan sols els propietaris de la Casa Olivella, propietaris també de les guixeres, les explotaven directament, doncs tenien la idea preconcebuda que tothom qui es dedicava a l’explotació del guix s’acabava arruïnant. Tan sols es limitaven a arrendar-les.

Aquest panorama canvià radicalment a mitjans del segle XX, amb la introducció d’algunes millores en el mecanisme d’explotació i el creixement de la construcció, van afavorir la demanda. La concentració dels antics molins de guix en quatre fàbriques va afavorir l’increment de la rendibilitat en l’explotació del guix. Als anys seixanta les empreses explotadores es van unificar en Yesos de Vilobí i Gyps S.A., i el 1967 es creà Vilovigyps S.A. Aquesta empresa es va convertir en la capdavantera en l’exportació de guix als mercats mundials, donant feina a bona part de la població del terme. Malgrat tot es tractava d’una feina molt eventual. La inundació dels pèlags va provocar el tancament de la fàbrica als anys noranta i la desaparició definitiva d’aquest tipus d’indústria.

Inventari Patrimoni Cultural de Vilobí del Penedès Memòria tècnica Març 2005. DIBA

Toponímia: Els pèlags de terra ferma: els pèlecs

DIEC2: Consulta “pèlag” i “pèlec”

 

Article de Carles Domingo publicat a la revista Llengua Nacional núm. 88 –III Trimestre 2014:

El parlar penedesenc

Institut d’Estudis Penedesencs

 

Catàleg de paisatge del Penedès

L’Observatori del Paisatge està elaborant col·laborativament el nou Catàleg de paisatge del Penedès

 

Catàleg de paisatge del Penedès

 

Els paisatges

 

Vilafranca del Penedès

 IDESCAT. Dades demogràfiques

Població per sexes. Padró 1998 – 2018

Població per nacionalitat

Coneixement del català

 

INTRODUCCIÓ a “Projectes i realitat d’un procés urbà decimonònic. Vilafranca dels Penedès” per M. Àngels Alió

Fins als anys seixanta, el caràcter urbà de Vilafranca encara depenia de la funció de nucli central d’una comarca entorn la qual convergia la seva base econòmica, principalment administrativa i comercial, i que repercutia, a més, en la morfologia d’un centre que servia de referència per a definir tota la ciutat.
Tanmateix, però, Vilafranca, a la qual M. Trens havia definit corn a «Senyora Vila»; ‘ i a la qual bastants vilafranquins continuen considerant una vila tranquil·la i n’enyoren el passat ruralitzant, no s’ha esdevingut corn un producte espontani i natural, fruit d’una història local fonamentada exclusivament en la prosperitat comercial i vinícola, sinó que, com en tantes altres ciutats, el procés urbà i el mateix enriquiment econòmic tenien, corn a complement, importants desigualtats socials que també s’expressaven en la morfologia i l’organització espacial de la ciutat.
De tota manera, tampoc no s’ha de menystenir la importància de les influències camperoles i menestrals, així corn els efectes que es derivaven de les reduïdes dimensions que, al seu torn, incidien en l’estructura social i la dinàmica local en general. Per aquest motiu, abans d’entrar en l’anàlisi dels fets i circumstàncies que regulen el creixement i l’organització espacial de la Vilafranca decimonònica, pot ésser interessant de remarcar alguns dels seus trets més generals, els quals, per altra part, sempre han estat assenyalats en qualsevol definició de Vilafranca.?

POUM 2004: Plans d’ordenació urbanística municipal de Vilafranca del Penedès

POUM 2004

PLA TERRITORIAL PARCIAL DEL PENEDÈS

Consell Comarcal del Garraf

16 de gener de 2019: Es presenten avanços del Pla Territorial del Penedès, l’objectiu del Pla és establir un model del territori pels 15 anys vinents

El Consell Comarcal del Garraf va acollir ahir una sessió informativa del Departament de Territori i Sostenibilitat sobre els avanços del Pla Territorial Parcial del Penedès (PTPP). La redacció d’aquest pla es va iniciar a finals de l’any 2014, amb l’objectiu d’establir un model del territori pels 15 anys vinents en tres àmbits: els espais oberts, els assentaments urbans i les infraestructures de mobilitat.

La presidenta de l’ens comarcal, Glòria Garcia Prieto, va obrir la sessió agraint els treballs de redacció i va afirmar que “aquest pla, que ens ha de permetre mantenir l’equilibri del Penedès, representa l’oportunitat d’ordenar i planificar el creixement, des d’una visió comuna i global del territori”.

Garcia també va explicar que aquest pla ens ajudarà a solucionar algunes de les problemàtiques territorials del Garraf com la dispersió de les urbanitzacions i la necessitat d’una major coordinació en matèria urbanística i d’una gestió comuna dels polígons.

El cap del Servei d’Acció en l’Hàbitat Urbà de la Generalitat de Catalunya, Marc Darder, va detallar els objectius del PTPP que se centren en el reforç de l’estructura urbana, el foment de la cooperació urbanística supramunicipal, la protecció del paisatge com a factor identitari i actiu econòmic, la defensa de l’activitat agrària, l’orientació de l’expansió de les àrees urbanes per crear espais de qualitat interrelacionats amb els entorns naturals i la millora de la xarxa de mobilitat.

Amb relació a les urbanitzacions, el Pla defineix algunes estratègies com la preservació, la millora i el desenvolupament d’aquestes àrees per tal de fer-les més eficients per al sistema urbà a què pertanyen, i la generació de teixits urbans més complexos que incloguin àrees d’activitat econòmica o comercial, entre d’altres.

Pel que fa als polígons, el Pla preveu el manteniment, la preservació i la millora d’aquestes àrees que siguin dinàmiques i ben comunicades, per tal de millorar la seva eficiència per al sistema productiu del territori. En el cas de les àrees poc consolidades, amb dinàmica feble i poca incidència en el sistema productiu del Penedès, es planteja la restitució parcial o total als espais oberts, la implantació de diversos usos per permetre creixements urbans residencials de continuïtat o la seva transformació total.

En l’àmbit d’infraestructures, el Pla aposta pel desenvolupament de l’Eix Transversal Ferroviari que connecti les ciutats de Lleida, Cervera, Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic i Girona; per la Línia Orbital Ferroviària que uneix transversalment Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i les grans ciutats de l’Arc Metropolità; i per la millora de diverses línies ferroviàries, entre d’altres.

Durant la presentació, Josep Armengol, subdirector General d’Acció Territorial i de l’Hàbitat Urbà de la Generalitat de Catalunya, va explicar que aquest pla territorial ha de significar una nova generació de plans que sorgeixin a partir d’ara.

Armengol va destacar que la voluntat de concertació amb el territori s’expressa a través d’un procés participatiu en què els consells comarcals i representants municipals han tingut presència des dels inicis i n’han seguit la seva evolució. El representant de la Generalitat també va recordar que aquest no és un procés tancat, sinó un treball en curs que anirà incorporant els suggeriments del territori, que sorgeixen a les diferents fases de participació pública.

En aquest sentit, des del Consell Comarcal del Garraf s’han fet diversos suggeriments als treballs de redacció i s’han aportat estudis i informes relacionats amb el paisatge, els efectes dels peatges de la C-32, i les urbanitzacions de baixa densitat, entre d’altres.

Igualment, s’ha dinamitzat una comissió de treball sobre territori, formada per membres dels grups polítics comarcals, entitats i associacions representatives del Garraf, per tal de compartir el procés de redacció del Pla, així com altres aspectes rellevants que es treballen des de l’ens comarcal.

La presentació de l’Avantprojecte del Pla i una de les fases públiques estan previstes per la tardor d’aquest any.

Pla Territorial Parcial del Penedès

 

FOTOGRAFIES ANTIGUES: Antiga caserna militar a l’actual Plaça del Penedès

Rambla Sant Francesc i caserna militar. Autor: SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles); Rodríguez Escalona, Carlos Any de l’obra original: 1962-05-23 Cartoteca digital ICGC

Va ser durant molts anys la seu del Regiment de Cavalleria de “Treviño” i finalitzada la guerra va estar destacada la 4a Agrupació de Sanitat Militar fins a la dissolució d’aquesta unitat A la seva partida l’Exèrcit va fer donació de l’edifici i terrenys a l’Ajuntament de Vilafranca. En derrocar-se les casernes va sorgir una àmplia i espaiosa plaça, anomenada inicialment Plaça de l’Exèrcit, i en l’actualitat Plaça del Penedès. Col·lecció Flick 11299883

 

INSTITUT D’ESTUDIS PENEDESENCS

Institut d’Estudis Penedesenc

 

BLOC d’en Joan Solé filòleg i historiador

Indonèsia entre l’Índic i el Pacífic

Text: Roser Llistosella, fotos Neus Aller

 

Reunits a l’aeroport 13 viatgers i amics sota el sòlid lideratge de JRC,  el dia 19 de setembre, vam iniciar el periple de 7 hores d’avió+ 4 d’aeroport a Dubai + 8 hores més, per arribar a Jakarta (illa de Java , 5 hores de diferència horària)  i començar el viatge dins de territori indonesi. Déu n’hi do!         

Posant la ruta sobre el mapa ja percebem que Indonèsia és tan extensa i tan intensa que només podrem fer un tast d’algun petit territori d’alguna de les 17.500 illes que es  troben entre  l’Índic i el Pacífic. Haurem  posat el peu a 7 illes i algun illot, en un anar i venir d’aeroports i vols interns (8), un tren i dues barcasses que ens ajudaren en els transports més llargs, i un mini bus per als trasllats interns i més curts. Ens acompanyaran la xafogor, la calor, i la suor tot i viatjar  a l’època eixuta.

Aquest país tan extens ( 1.904.570 Km2 ) i poblat (274 milions d’habitants) és, no caldria dir-ho, enormement divers.  Hem anat  constatant que, pel cap baix, hem fet sis viatges diferents que sovint costa d’emmarcar  dins d’un mateix “país”.

Es troben, és clar, trets comuns, a més del s físics, entre els  diferents llocs que hem visitat: l’amabilitat i l’esperit tranquil dels habitants,  la religiositat i l’espiritualitat ( cadascú pertany a una de les 5 religions oficials i l’ha de portar inscrita al seu carnet d’identitat) la magnífica predisposició cap al foraster, el conreu i alimentació bàsica d’arròs, la riquesa forestal (fustes, fruites, espècies…). Encara que l’estat no és islàmic,  la majoria dels habitants són musulmans..  En tot el gran país, conviuen  musulmans ,hinduistes (Bali sobretot), budistes, catòlics i protestants i rituals  animistes . En  general, la religió i les creences ancestrals es barregen i els donen  gran sentit de transcendència que queda palès en el culte als déus, en els temples antics i més nous, en les ofrenes quotidianes, en els ritus…

Parlen múltiples llengües segons ètnies, territoris… , però s’entenen amb indonesi,  una mena de llengua franca que prové del malai.

21, 22 i 23 de setembre BORNEO: viatge pel riu i orangutans.

La  primera etapa després del llarg viatge i de dormir  poquetes hores a Jakarta, va ser l’illa de KALIMANTAN, part indonèsia de l’illa de BORNEO .

En baixar a l’aeroport de Pangkalan Bun una mena de boira espessa i una intensa olor de cremat ens van fer recordar que Borneo estava patint  incendis molt greus i que érem testimonis d’una part de les conseqüències. Una companya, que sempre pensa en tot i en tots, portava mascaretes i vam posar-nos-les per no respirar el fum. Als hotels també ens en van oferir. Ni els nadius  ni tampoc el guia no tenien ganes de parlar-ne. L’oli de palma, la turba…

Ens va semblar que començàvem el viatge de debò quan a Kumai vam enfilar-nos en una barcassa (klotok) que ens portaria, durant un tres de dies a recórrer la jungla tot remuntant el riu Sekonyer i sobretot visitant tres centres de rehabilitació i suport a colònies d’orangutans.

Desembarcàvem per caminar per la jungla i arribar a les àrees protegides on, a certa hora, en unes plataformes, els proporcionaven menjar (plàtans, canya de sucre, moniatos…). Llavors, els turistes que ja ens anàvem saludant de les barques estant, encuriosits i divertits, podíem veure les evolucions d’aquests animals en perill d’extinció, de pèl roig i eixerits.

Era captivador observar com es penjaven dels arbres, es gronxaven, saltaven, feien exhibicions de poder (sobretot el mascle alfa), jugaven a “robar “menjar, s’arrapaven les cries a les mares, i mil “monades” més, que ens deixaven embadalits, com davant d’un documental.. Nosaltres especulàvem amb les seves relacions familiars i socials, i ens conjuràvem per mantenir el seu hàbitat i la seva existència..

Lúltima visita, la vam fer a la fundació Camp Leakey, emblema de la preservació dels orangutans de Borneo que supervisa i dirigeix la primatòloga Biruté Mary Galdikas En aquest centre de recuperació, després d’una preciosa caminada per una passarel·la flotant vam veure-hi també, micos gibons i senglars aprofitant-se de les restes de menjar.

Vam gaudir molt de les visites als centres de recuperació, però el recorregut pel riu amb la barcassa on vam fer tots els àpats (i fins i tot un vermut -del Masroig- que va aparèixer per art de màgia), vam dormir en matalassos a terra i coberts per grans mosquiteres de randa va fer que ens ho passéssim molt bé. Va ser molt interessant anar veient a les ribes aus, micos nassuts, arbres, plantes i fruits de tota mena. La tripulació, diligent, ens va tractar de manera magnífica i ens preparava àpats boníssims un excel·lent sopar de comiat a base de nasi goreng (arròs fregit amb entrebancs), mie goreng (fideus fregits amb entrebancs), gambes amb patates, albergínies fregides, arròs blanc, pollastre… A vegades una mica picantet (spicy!)

24, 25, 26 de setembre Illa de Java: temples a Yogyakarta i volcans a Mojokerto

Amb força, i després de menjar en un KFC, en els viatges s’ha de menjar de tot!, érem a l’aeroport de Semarang (altre cop a Jakarta), on ens esperava un guia que parlava un castellà d’autoaprenentatge farcit de frases fetes i dites. Ens va deixar parats, parats, encara que no sempre ens era fàcil seguir-li el fil!

Vam iniciar la visita pel conjunt de temples hindús de Prambanan, seu del culte a la trinitat hinduista, BrahmaWishnu i Shiva, i el més gran del món: La construcció s’inicià cap al 850, amb pedra volcànica i segueix el disseny dels temples hindús d’altres localitzacions. Ara és Patrimoni de la humanitat. Conté tres nivells, el superior és el dels déus. Pel camí central vam recórrer l’exquisida decoració exterior plena de relleus on es representen escenes del Ramayana, llegendes infinites en un entorn meravellós, posta de sol i sensacions d’estar transportats en un altre univers.

El dia de la Mercè començàvem el volt per Yokjacarta amb la visita al curiós mercat dels ocells, de cants frescos i refistolats i plomatges vistosos. Vam descobrir-hi la fal·lera que hi ha entre els habitants locals per lluir a casa seva aus cantaires, com valoren crematísticament el seu art… També s’hi venen galls de brega, activitat “una mica prohibida” , un molt tolerada.

Vam seguir visita cap al palau del Soldà (Kraton), joia d’aquesta ciutat artística i cultural, i vam entendre que els hereus d’aquell soldà tenen encara ascendència política i econòmica sobre el territori. Vagarejàrem per estances, estanys i per carrerons: dins de la propietat hi ha instal·lats habitatges, petits artesans… (unes 30.000 persones). Ens meravellaren les sales de música porxades i vam encertar i poder gaudir de les interpretacions de grups de músics amb instruments tradicionals . També vam voltar pel museu on es mostren batiks (teixits fets amb la tècnica ancestral d’aplicar cera per fer els dibuixos)…… Sorpresos i embadalits.

El plat més fort va ser la visita al temple budista de Borobudur, també el més gran del món, construït entre els segles VIII i IX , també Patrimoni de la Humanitat. Abans de pujar l’escalinata ja intuíem la immensitat i bellesa que ens esperava: l’estupa major, (monument budista), diverses plataformes, sis quadrades i tres circulars, més de 500 estàtues de Buda (72 amagades dins d’estupes menors en forma de campana) … Magnificent, negre, retallat al fons de muntanyes volcàniques, jardins verds majestuosos. Recordem Angkor i Kajuraho, però aquest temple ens deixa estupefactes. Anem pujant, anem badant, a cada volta sencera demanem un desig… Paisatge, paratge i temple. El volcà Merapi vigila. Esperem que es pongui el sol i ens amari de grocs, taronges i liles.

Per al nou canvi d’escenari, de viatge, ens hi ajudà molt agafar el tren a Yogyakarta fins a Mojokerto Impecable aquesta RENFE d’Indonèsia! Entenem que, segurament, no se la pot permetre tota la població. Viatge plàcid d’unes quatre hores. Paisatge planer, d’arròs ben treballat i blat de moro, pobles petits…

El nostre bus ens esperava i havent dinat ens dirigírem cap a les muntanyes per arribar a Tosari punt de partida per contemplar els volcans d’aquesta part de l’illa . Entràvem en un paratge abrupte i vam canviar el nostre bus per una mena de mini bus tot terreny que ens va acostar a l’hotel, de discreta comoditat, al cul de sac de la carretera, en una petita vall esgraonada, feia fresca i el paisatge volcànic era molt bonic.

Per veure sortir el sol als volcans, amb cotxes 4×4 ens vam plantar al mirador: el Semeru (un dels 130 volcans actius) ens va oferir una bafarada de fum a manera de comiat, el Bromo i el Batok la seva majestuositat.

Seguírem camí cap a l’anomenat  mar de sorra que precedeix la pujada als cràters  Pujada intensa, intensa, alguns companys la van fer  a cavall, i rematem amb 256 graons drets, drets que ens van portar al cràter del Bromo, d’on sortien fumaroles constants,  Preciós, fabulós, lunar, polsós, impressionant (records per al Tongariro, a Nova Zelanda).

Quan vam baixar portàvem sorra fins a…, també a les orelles, i a la boca la sensació d’haver menjat cloïsses de baixa qualitat.

27, 28 i 29 de setembre Sulawessi (Cèlebes): País Toraja.

Fem salt aeri de Surabaya a Makassarsud de Sulawesi), i a Palopo per acostar-nos a Tana Toraja i a la seva capital del Nord: Rantepao . Aquesta nova etapa serà per a alguns la que ens provocarà més sorpresa i probablement la que ens va impactar més.

El nostre guia Martinus, incansable, cridaner i entranyable, pertanyia al poble Toraja que té més un milió d’habitants, encara que hi ha hagut immigració. Entusiasta de les seves tradicions, del territori muntanyós i selvàtic que ocupa la seva gent i bon coneixedor de tot el que hi fa referència , anava calmant i excitant a parts iguals la nostra curiositat.

Ens vam fixar primer, ja n’havíem vist fotos, en les construccions: cases elevades (tongkonan), arrenglerades, amb els graners mimètics. Els enormes teulats són fets de capes de bambú i poden evocar vaixells cap per avall, segons alguna tradició. No vam treure’n l’aigua clara. Són totes iguals, totes seguint la mateixa orientació, de fusta delicadament decorada i plenes de cornamentes de búfals que mostren el poder i puixança econòmics de la família que hi resideix. L’interior simple, habitacions distribuïdes en dos o tres espais, i una cuina a la part central. A la part de sota, els búfals.

 

Val a dir que crèiem que seria com una mena de “parc temàtic”, però al contrari, hi havia profusió d’aquests habitatges per valls i camins. En Martinus ens explicava que no es compren ni venen ni lloguen, i que tant les famílies emigrades com les que viuen al territori van construint-ne de noves o les reparen sempre amb voluntat de mantenir vives les seves tradicions.

Abans d’assistir l’endemà a una cerimònia funerària, vam iniciar-nos en les formes dels enterraments a coves o excavacions de la muntanya. Vam veure entre sorpresos i divertits alguns enterraments… amb els “tau-tau”, figures de fusta ben abillades que representen els difunts i que estan exposades en relleixos de la roca, com en balconades, mirant fix a l’horitzó. Queda clar que aquest poble dóna una grandíssima importància als ritus mortuoris i que vida i mort es confonen en la quotidianitat. La mort no es planteja com una pèrdua sinó com una continuació de la vida i cal mantenir “vius” els esperits d’aquells que han traspassat i sobretot retre’ls honors perquè tinguin cura dels que queden.

Ens anàvem preparant per assistir a una cerimònia funerària, com a convidats . Sabíem que s’hi sacrificaria algun búfal. Ens explicava el guia que aquests animals són molt valuosos i els regalen familiars i amics segons la importància econòmica de la família . Són festes on s’agrupen molts clans per homenatjar junts diversos difunts en una cerimònia que dura 4o 5 dies. Basteixen tongkonans “temporals” per allotjar els qui vénen de lluny. Resultarà difícil resumir la complexitat d’aquests ritus i l’impacte que ens provocà.

El dia 28 al matí vam arribar, després d’un tros a peu per la muntanya, a Pabesenan on hi havia la instal·lació per a la cerimònia funerària que ja havia començat el dia abans amb l’arribada i allotjament dels convidats.

L’entrada va ser impactant i dura, ja que hi havia un búfal degollat i l’olor/pudor i l’espectacle de la sang ens va deixar fins i tot una mica marejats a alguns i cada vegada més convençuts que no assistíem a res pensat per als turistes, sinó a la seva “festa”. Ens situaren a primera fila, en un pavelló per a convidats forans. Homenatjaven dos difunts, un matrimoni d’avis (havien mort 5 i 9 mesos abans) i a la “casa tomba”, a més dels taüts hi havia els seus “tau-tau” i els familiars més propers. El recinte formava un pati rectangular amb diverses cases temporals i pavellons. Al mig el búfal mort i 20 0 30 més de vius… Potser ja havíem fet tard.

Però no. Entre dos o tres homes anaven triant un animal, el lligaven una mica i un degollador amb matxet li segava la jugular d’un cop sec i precís, rajava un gran doll de sang i el búfal queia a terra, gairebé fulminat. I així, dos, tres, quatre, cinc, sis… Els búfals enormes, de valors econòmics diferents (d’ulls blaus, capats, tacats, albins, amb les banyes enrere……), queien uns damunt dels altres en un festival de sang, fang i defecacions…

Indescriptible aquesta mena d’hecatombe. Incomprensible per a nosaltres que intentaven enretirar-nos una mica per no ser esquitxats. Silenci dels búfals, Silenci del públic, que només feia un aaah fosc d’admiració quan el degollador expert feia caure el búfal,sang rajant, d’un primer i únic tall de matxet. Molts homes i nens. Les dones, sobretot a la cuina preparant menjar, te i cafè per a tots.., era una celebració.

Estalvio detalls. Nosaltres, força commoguts, ens vam estalviar l’escorxada i repartiment de la carn, la matança dels porcs, etc. Això sí, a cada cerimònia s’indulta un búfal que passa a engrossir la fortuna familiar de qui ha pagat la festa.

Després de l’impacte, vam mirar de distreure’ns a Bolu , al gran mercat de fruites, verdures, arròs, espècies, i de tot el que es necessita per a la casa , passant primer, és clar, per la zona de l’immens mercat de búfals i de porcs, tots lligadets al seu llit de transport. Molt xocant.

A la tarda una bona passejada per la selva ens va ajudar a reconèixer arbres i plantes d’espècies (jack fruit, papaia, gingebre, cacau, cafè, fruit de la passió, clau d’olor, pebre, palmeres que fan vi …) un bé de déu!

Però encara vam acabar veient unes emotives tombes de nens, incrustades en troncs d’arbres com a colofó d’un dia dedicat als ritus funeraris dels Toraja.

L’endemà vam conèixer altres pobles Toraja tots cuidats, alguns especialment turístics com Ke’Te Kesu i les tombes de Londa I vam anar i venir per carreteres on vèiem esteses de claus d’olor acabats de recol·lectar, camps d’arròs esgraonats i bellíssims. A les sortides dels pobles un teuladet amb uns bancs aixoplugats que el nostre guia anomenava “casita vaga”, eren la versió del “banc del si no fos…” de casa nostra, Allà s’hi reunien els desocupats (homes) per fer la xerrada, veure passar el temps i fumar., perquè fumen molt!

L’última visita funerària la vam fer al recinte de menhirs de Batutumonga una mena de Stonehenge…

30 setembre, 1, 2, 3, 4 d’octubre: Bali primera part: bellesa, temples, paisatge, transcendència…

D’aeroport a aeroport. Els trasllats són imprescindibles per anar coneixent el país, però hi esmercem molt de temps.

Bali és l’illa mítica de les flors, de la bellesa, de l’espiritualitat, de les danses… desitjada pel turisme i retratada per les platges meravelloses, els ressorts de luxe, els casaments exòtics… Bali és molt més. És una mescla de tradicions i modernitat, d’espiritualitat i de frivolitat.

De fet, vam estar uns dies sense ni veure el mar, cosa que comentàvem amb el nostre guia , Swassi, perfectament vestit amb el sarong i tocat balinesos, molt elegant, i que ens va fer conèixer el Bali interior, el Bali dels temples (més que cases, i cada casa conté un temple) i l’esperit de l’hinduisme balinès amb les seves particularitats, ofrenes, ritus…

Ubud, va ser la nostra ciutat de referència , situada més aviat al sud, a l’interior, capitaleta turística on conviuen els visitants amb els balinesos que mantenen mercats, tradicions, ofrenes…

Des del ressort (propietat d’un català, en Josep Ma, a qui no vam poder conèixer) envoltat de jungla i camps d’arròs, ens desplaçàrem per fer visites diverses.

Ubud aprofitàrem el “Monkey forest”, amb una vegetació selvàtica majestuosa i temples de gran bellesa, ple de monos lladregots veloços, però que també sabien entretenir-se a obrir la cremallera d’una motxilla.

Al vespre, vam assistir al teatret del Palau, a un espectacle de música bellíssima) i danses balineses on les ballarines evoquen fragments del Ramayana amb gesticulacions refinades i impossibles de les mans, mirades i postures del cos d’una harmonia i singularitat especials.

Molt més sorprenent del que ens pensàvem va ser l’endemà, en un temple d’Ubud, l’espectacle “dansa del foc” o Kecak, on uns 50 homes de tors nu, a cappella, en cercle, marcaven intensament un ritme amb les seves veus combinades i amb intensitats diverses . Semblaven ells mateixos i nosaltres, espectadors expectants, que anàvem entrant en trànsit. Les ballarines i ballarins representaven també fragments del Ramayana. Els ritmes ens transportaven.

Molt impressionats quan, ja al desenllaç de l’espectacle, van encendre un foc que el mateix dimoni, a peu nu, va escampar per tot el reduït recinte fins a gairebé socarrimar-nos. Vam anar a sopar, altre cop commoguts i satisfets, una mica transportats, encara.

Les jornades posteriors a Bali van servir, d’una banda, per admirar els bellíssims paisatges dels bancals d’arròs d’un verd intens, ordenats, polits, immensos, i de l’altra, per recórrer nombrosos temples i llocs sagrats pera als balinesos i amb tot plegat, intentar entendre bellesa i espiritualitat, amb intenció amarar-nos-en.

Segurament, cadascú de nosaltres s’ha quedat amb un temple preferit, amb una imatge evocada i precisa d’algun dels temples i moments viscuts a Bali, però tots els “Pura” que vam veure, immersos en paisatges muntanyosos, en llocs planers, a prop d’un llac, o dipositats arran de mar, tots tots, ens van impressionar per ells mateixos i per la gent que amunt i avall, amb alegria i vitalitat, portava ofrenes, les feia beneir, es fotografiava i sobretot, ens feia sentir bé com a visitants estrangers que érem.

Vam passejar pel temple de la Font Sagrada, els balinesos donen molta importància a l’aigua per a la seva purificació i hi havia pelegrins sota el raig. Després seguírem fins a Kintamani una mica més al nord amb vistes al volcà i al llac Batur. I finalment vam arribar a Pura (temple) Besakik, anomenat Temple Mare, a més de 1000 metres (Temple Mare) . És considerat el més important de Bali, amb molts temples a l’interior i amb una enorme escalinata que t’enfila i enfila a les plataformes superiors. Vam poder gaudir d’una petita i bellíssima comitiva, familiar, vestits ells i elles de blanc al cos i alguns sarongs de colors vius que baixava de beneir les seves ofrenes (algunes dones les portaven al cap amb molta gràcia i elegància) i vam aprofitar per fer-nos fotos tots enriolats, i ells també ho aprofitaren per fer-ne amb nosaltres.

 

 

Visita obligada, però molt curiosa, la que vam fer a una plantació i lloc de degustació de cacau i de cafè. Vam conèixer de primera mà, el cafè més car, i diuen que el més bo, del món. El vam anomenar “cafè cagat” kopi luwak. Unes bestioles que recorden les musteles (civeta asiàtica) són alimentades amb les baies de cafè de les plantes. Els grans passen pel seu tracte digestiu de manera que quan han defecat poden recollir-ne els excrements on apareixen els grans gairebé sencers. La neteja, assecat i torrat es fa com a la resta de cafès. Es veu que és la digestió d’aquests animals que confereix al cafè una aroma i un gust particulars i enormement apreciat (!!) Diuen que un quilo d’aquest cafè pot costar fins a 500 dòlars. A fe que el vam tastar. Bo sí, però….

Per anar acabant aquesta primera estada a Bali, vam anar el magnífic temple de les aigües sagrades Tirta Empul (patrimoni de la humanitat i dedicat aVishnu), on es purificaven el cos i l’esperit els pelegrins balinesos i alguns occidentals, sempre vestits. Feia tanta xafogor, que vam estar a punt de purificar-nos també a les fonts d’on rajava aigua molt fresca.

Ulun Danau Bratan, vora el llac Bratan jardins i temples de les tres religions hinduista, cristiana i budista) ofereix un paratge meravellós. Vam seguir ruta per infinits camps d’arròs en el paratge anomenant “veritablement meravellós” Jatiluwih , on els camperols pengen guindoles i mòbils de bambú que fan sorollets al pas del vent, ens va protegir la colossal deessa de l’arròs, feta de bambú.

I per rematar tanta bellesa vam acabar el dia al temple de Tanah Lot un dels més coneguts, més estratègics i més bonics, situat a la vora del mar. Posta de sol de postal i plaer interior immens. 

5 i 6 d’octubre Laubanbajo (illa de Flores), Rinca i Komodo: mar i animalons.

De Denpassar vam volar a Laubanbajo on ens vam tornar a embarcar (aquest cop sí, veuríem i gaudiríem del mar) en una altra barcassa una mica més humil i un pèl més incòmoda que la del riu a Borneo. Només un parell de cambrots (es podia dormir a coberta o a la sentina) un parell de WC minúsculs i, això sí ,una bona taula per poder menjar. No ens van pas deixar passar gens de gana!. Teníem molta tripulació, no sabíem ben bé quants eren perquè apareixien i desapareixien noiets joves, descalços, morens i àgils, ara a la cuina, ara a la maniobra, ara al “xinxorro” per baixar a les illes…

El recorregut per mar entre illes més aviat petites va ser plàcid, el mar en calma, brisa suau i caloreta xafogosa. Ens moríem de curiositat i una mica de prevenció per veure els dracs de Komodo, aquests animalots prehistòrics (el llangardaix més gran del món), grandots, repulsius i que sempre ens han presentat com a molt voraços i perillosos.

Vam baixar primer a Rinca, i la sorpresa major va ser la vegetació, pobra, escassa, sorrenca, una mica desèrtica. Palmeres esparses, mates baixes i sorra. No li sabíem posar adjectius., però en tot cas no era la selva feréstega que ens havíem imaginat la majoria.

Immediatament vam començar a veure aquests saures, alguns enormes, les femelles una mica més petites i algunes potser prenyades, o no! Durant la caminada d’un parell d’hores ens deien els rangers, que anaven armats només amb una forca, que la panxa grossa responia al tiberi que acabaven de fer amb algun animal sencer i que anaven paint a poc a poc. Halen un cop al mes i s’alimenten de búfals (primer els maten amb el mateix verí) o conills o galls o cérvols “food“, “food“, deien quan veien algun d’aquests animals propicis per ser cruspits pels dracs. Vam veure nius on les femelles ponen els ous, vam veure’ls passejar-se a poca distància. No ens van semblar agressius cap a nosaltres, però sí un pèl fastigosos.


Komodo era tard i feia calorassa, els dracs estaven més amagats. Els agradava acostar-se al lloc on hi havia cuines un únic restaurant) perquè els atreia l’olor del menjar. Semblava que fessin migdiada a l’ombra. Vam caminar per aquesta vegetació poc profusa, intentant trobar-ne, però només vam veure “food“, búfals i cérvols desconeixedors del seu destí. Aquests dracs estan protegits i sembla que han de canviar les visites als parcs perquè tenen problemes diversos de furtivisme, falta d’aigua…


La barcassa ens va acostar a altres illots de corall per fer el que ara en diuen “snorkel“, és a dir: peus d’ànec, ulleres i tub, i a nedar! La platja estava plena de corall blanc o rosa, de petxines i caragols, però entrar i sortir de l’aigua era una veritable tortura d’esgarrinxades. Ens vam banyar a gust en aquestes aigües coral·lines i una mica tèrboles, vam riure’ns de la pinta que fèiem i vam gaudir de veure coralls i peixos multicolors, com als aquaris: petits, grans, lluents, blaus, grocs, ratllats…

En una altra desembarcada, vam passejar també pels manglars d’una platgeta deserta. A l’hora de la posta de sol ens vam acostar a l’illa de Kalong per veure com enormes rats penats (en diuen també guineus voladores) anaven sortint a centenars o milers amb un soroll molt particular, per volar cap als boscos de l’illa de Flores a menjar fruites. Eren grosses les bestioles!


L’últim dia, en la llarga navegada de tornada cap a Labuan Bajo vam veure dofins, peixos manta gegants, algun peix volador i un paisatge marítim solcat d’illes. Com que no ens estem de res, en arribar vam sopar en un mercat de peix que hi ha en una gran esplanada. Vam triar en una parada el peix que volíem: calamars, una mena de pagre, un peixot vermell no ens vam atrevir massa amb els peixos acolorits i ben tropicals!). Quan va estar decidit, en una precària barbacoa, ens el van coure i ens el van servir en una taula (una mica galdosa), amb arròs, cogombres, albergínies. Tout compris. El vinet blanc, l’hi vam posar nosaltres comprat a un súper que hi havia a prop.

7 i 8 d’octubre Bali 2a part: platja de Jimbaran i relax.

Tornats a Bali, vam instal·lar-nos en un petit ressort a la platja de Jimbaran. Van ser un parell de dies molt festius fent més de turistes que de viatgers. No vam agafar cap transport: passejades i bany per la llarga platja, piscina, peix a la brasa amb les taules arran de mar (com a la Barceloneta d’abans), alguna compra d’última hora. Vam fe, ús d’aquest Bali més fotogràfic, més turístic, una mica romàntic i molt bonic.

La platja de sorra fina i blanca, inacabable, contenia ressorts de luxe i de mooolt de luxe. Vam veure com es preparaven casaments de revista, però una mica més enllà vèiem les barques acolorides dels pescadors locals, el grandíssim mercat del peix i l’anar i venir de la gent del poble. Un comiat  molt digne de tan meravellós viatge.

NOTA: Els companys de viatge i altres lectors disculparan algunes imprecisions, alguns oblits, tal vegada alguns errors.

Terima kasih banyak.

 

Aiguats dels dies 22 i 23 d’octubre de 2019: Vimbodí i L’Espluga de Francolí

Recull de les afectacions dels aiguats considerant, ortofotos, mapes geològics, cobertes vegetals, seccions topogràfiques i zones inundables per diferents períodes de retorn de la zona compresa entre Vimbodí i L’Espluga, en particular la zona del desaparegut Celler René Masdéu i del tram de via de tren regional proper a Vimbodí. 

 

Inundacions i incendis forestals en un context de canvi climàtic: és possible adaptar-s’hi?

 

Convocatòria de la 8a edició del premi anual “Maria Antònia Figuerola”

La Fundació Pedagògica EL BROT convoca la 8a edició del premi anual Maria Antònia Figuerola de treballs de recerca  històricogeogràfics amb aplicació didàctica per alumnes de primària, secundària i batxillerat”, que té per objectiu impulsar iniciatives que aprofundeixin en el coneixement històric i geogràfic de Catalunya, motivar als alumnes d’estudis universitaris relacionats amb història, geografia i pedagogia a participar en experiències de recerca amb aplicació dins la pràctica educativa i obtenir propostes pedagògiques per millorar la qualitat de la didàctica de l’ensenyament de la història i geografia de Catalunya.

El termini de lliurament de treballs és el 27 de març del 2020. I la dotació econòmica del Premi en aquesta vuitena edició és de 1.500 euros, pel primer premi i en absència d’aquest, l’accèssit de 500 euros i el compromís, per part de la Fundació, de la difusió del treball.

Per a qualsevol dubte o aclariment poden posar-se en contacte amb 93 477 11 95 o bé per correu electrònic a premimafiguerola@elbrot.es

 

Relleu i ombra. Anàlisi visual d’orientacions i pendents / Ombrejat dinàmic

 

Dues aplicacions:

1.- Relleu i ombra. Anàlisi visual d’orientacions i pendents:

Aquesta eina que us permet analitzar aspectes relatius al relleu del territori en temps real, interactuant des del vostre navegador on line.

Podeu

  • determinar les àrees planes i les escarpades (o amb un determinat pendent),
  • determinar les vessants solanes o obagues  (o amb una determinada orientació), i
  • acolorir les ombres de muntanya.

 

Exemples:

 

2.- Ombrejat dinàmic del relleu de Catalunya i el món:

Aquesta aplicació web us permet interactuar amb el relleu de Catalunya de forma dinàmica i veure, així, detalls de la morfologia del relleu que no es veuen en els mapes estàtics.

El relleu s’estilitza a partir de paràmetres numèrics i de color sobre tessel·les en format terrain-rgb, una nova proposta de la innovadora empresa Mapbox per a servir la informació del relleu al vostre navegador. La parametrització numèrica facilita i fa més fàcil d’entendre la interacció per part de l’usuari.

Enllaç

Enllaç

Dolines, esquerdes i mines a més de 2000 m d’altitud

El mapa d’avisos del Meteocat indicava perill entre alt a molt alt a alta muntanya i perill molt alt a la resta del país per onada de calor. Una pertorbació atlàntica arrossegava aire tòrrid del nord d’Àfrica cap al continent europeu. La previsió era que la temperatura a 850 hPa de pressió atmosfèrica (1500 m), que normalment en aquesta època de l’any és de l’ordre dels 15º, arribaria per damunt dels 25º .
Vaig decidir anar a cerca una mica de fresca a cotes altes però ni els més de 2000 m d’altitud no varen servir de gairebé de res. Les previsions es van complir: vent encalmat, altes temperatures, baixa humitat i un grau màxim d’ultraviolats.

La intenció era fer un recorregut circular a la cerca de dolines, esquerdes i mines pels voltants de La Tosa altrament dita Tosa d’Alp, en el límit entre el Berguedà i la Cerdanya
Surto del Coll de Pal (2106 m.) i vaig guanyant cota per prats encara verds cap als Rocs de Canells (2257 m.) des d’on s’albira la carena, que des del coll del Pendís mena cap a la Tosa tot passant pels cims del Moixeró, les Penyes Altes, el Serrat de les Suquetes i el Coll de Jou, tota ella recorreguda pel sender de gran recorregut GR150-1.
El sud-oest, entre el mirador dels Orris i el Refugi de Coll de Pal, si troba la Mina de Baritina,
s’hi va començar a treballar l’any 1906 i s’explotà intermitentment fins al 1978. L’explotació era en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. La mineralització consisteix en llantions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes formades a partir del rebliment d’unes bossades càrstiques situades entre les calcàries devonianes.

La seva visita la deixo per un altre dia, donat el risc evident de quedar més escalivat que el previst.

Vista nord des dels Rocs de Canelles

En l’entorn dels Rocs de Canells hi trobo algunes dolines no massa profundes, la geologia d’aquest vessant berguedana del Moixeró és realment complexa, correspon a la unitat subpirenaica oriental, amb una gran varietat litològica. Els materials més antics afloren associats als relleus més abruptes i corresponen a les calcàries del Devonià i a les pissarres del Carbonífer, que apareixen encavalcades com a resultat de l’orogènia herciniana. Una mostra d’aquesta complicada estructura entre el mantell del Pedraforca i el del Cadí, són, el proper aflorament volcànic de les riolites de Gréixer, l’encavalcament de la Tossa d’Alp, les ignimbrites de Castellar de N’Hug, la mina del petroli, etc.

Dolines als Rocs de Canells (2257 m.)

Geològicament la zona està formada per l’alternança de gresos, micro conglomerats i lutites del període Carbonífer i calcàries noduloses del període Devonià.

Per pendents suaus arribo a l’estètica collada de Comafloriu, que ofereix una vista força captivadora de les Muntanyetes. Al seu peu s’hi troba l’església de Santa Maria (1263 m.) de l’antic hospital i casa d’ostatge que feia les seves funcions pels traginers i pastors que circulaven per l’enrevessat camí ramader de Bagà a Urús passant pel Coll de Jou. L’hospital és documentat des del 1279 i l’església, des del s. XIII, que era regida per un rector amb alguns servents que captaven per l’església i s’encarregaven dels malalts i dels vianants.

Collada de Comafloriu amb la Tosa al fons i les Muntanyetes (Roca-sança) al seu peu

Camins ramaders inventariats (GenCat)

De la collada de Comafloriu em dirigeixo cap al Coll de la Vall per un corriol ben marcat i en lleugera pujada, sota la falda del Cap del Serrat Gran. La barrancada que neix a la Collada de Comabella tributària del riu l’Hospitalet i que travesso horitzontalment  presenta un alguns trams un fort pendent, amb neu la cosa es deu complicar força.

Arribo a la cabana de la Mena que fou construïda cap a l’any 1940, per facilitar l’accés a les mines. La situació i la important altitud de totes aquestes mines feia que només es pogués treballar quan les condicions climatològiques eren favorables.
Més amunt trobo el tub que porta l’aigua de la propera font de la Mena, aigua que em refresca convenientment la clepsa.

Cabana de la Mena

Ja sobre la pista arribo a la tremuja o estació superior del telefèric que portava el material de la mina existent en el barranc que s’endinsa pels cingles abruptes de les Muntanyetes.

El manganès es portava per la pista, força marcada, cap a la Masella i Das. Sembla ser per la poca profunditat de les mines que s’extrauria una quantitat més aviat modesta de material. Cap als anys seixanta del segle passat, l’explotació va deixar de ser rendible i es va abandonar.

Tremuja. Estació superior del telefèric

M’atanso al proper  Coll de la Vall i en direcció al Puig de la Mena hi ha una petita excavació a cel obert. Tot plegat sembla que no hi havia un pla d’explotació ben definit i que anaven improvisant aquí i allà.

El coll entre La Tosa i la Tosa de Das, a la seva falda dues explotacions

Creuo el corriol que baixant de la Tosa accedeix al Coll de Jou i les Penyes Altes (GR 150-1) i recupero la ben marcada pista en direcció nord cap al coll entre la Tosa de Das i La Tosa. Al seu peu es detecten dues explotacions mineres.

GR 150-1

M’apropo, per una pista abandonada a aquestes dues antigues mines de manganès, la primera amb restes d’activitat a cel obert i amb una galeria, l’entrada de la qual es troba bastant colgada per blocs de pedres, i la segona, pocs metres més endavant, amb restes d’una petita construcció i un front d’explotació que també combinava l’activitat a cel obert amb la que es realitzaria en dues petites galeries. Al voltant d’aquestes mines encara abunda la pirolusita, el mineral d’òxid de manganès objecte de les explotacions, de color negre i aspecte metàl·lic.

Òxid de manganès

Encisadora mirada intranquil·la i tafanera alhora

Cabana enrunada dels minaires a la Tosa de Das

La Tosa 2537 m.

La pujada des del coll fins a La Tosa és curta però intensa.
A l’hivern quan tot està cobert per la neu el paisatge pot ser fins i tot agradable, però ara entre les descarnades pistes d’esquí, l’estació superior del telecadira i el decrèpit Refugi del Niu de l’Àliga l’entorn és entristidor.
Ràpidament abandono el lloc i en suau baixada em dirigeixo cap a la Collada de Comabella , pel camí observo algunes dolines i esquerdes.

No tot és baixada, cal remuntar els pendents del Cap del Serrat Gros, el sol aclapara de valent i la pujada es fa feixuga un cop a dalt sols resta una curta baixada cap al punt de partida
El cel continua ras i el sol omnipresent.

 


El dimecres 18 de setembre torno, aquest cop en companyia, a la zona, amb l’objectiu de pujar a la Tosa per un seguit de canals de les Muntanyetes. Cal estudiar l’itinerari prèviament per assolir-lo amb tranquil·litat, l’ajuda del sistema de posicionament global (gps) és necessària, ja que el camí és inexistent en molts trams i les fites escassejant.
L’interès és completar la sortida anterior particularment pel que fa a la mina de manganès situada més avall de l’estació superior de l’antic telefèric de la Mena  

Des del mirador dels Orris

La Tosa per les Muntanyetes

Mina de manganès. Estació inferior

Els dos itineraris

Documentació:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jordi Ramoneda (2019-06-28)

ARXIUS