jramoneda

Relleu i ombra. Anàlisi visual d’orientacions i pendents

Aquesta eina que us permet analitzar aspectes relatius al relleu del territori en temps real, interactuant des del vostre navegador on line.

Podeu

  • determinar les àrees planes i les escarpades (o amb un determinat pendent),
  • determinar les vessants solanes o obagues  (o amb una determinada orientació), i
  • acolorir les ombres de muntanya.

 

Exemples:

Dolines, esquerdes i mines a més de 2000 m d’altitud

El mapa d’avisos del Meteocat indicava perill entre alt a molt alt a alta muntanya i perill molt alt a la resta del país per onada de calor. Una pertorbació atlàntica arrossegava aire tòrrid del nord d’Àfrica cap al continent europeu. La previsió era que la temperatura a 850 hPa de pressió atmosfèrica (1500 m), que normalment en aquesta època de l’any és de l’ordre dels 15º, arribaria per damunt dels 25º .
Vaig decidir anar a cerca una mica de fresca a cotes altes però ni els més de 2000 m d’altitud no varen servir de gairebé de res. Les previsions es van complir: vent encalmat, altes temperatures, baixa humitat i un grau màxim d’ultraviolats.

La intenció era fer un recorregut circular a la cerca de dolines, esquerdes i mines pels voltants de La Tosa altrament dita Tosa d’Alp, en el límit entre el Berguedà i la Cerdanya
Surto del Coll de Pal (2106 m.) i vaig guanyant cota per prats encara verds cap als Rocs de Canells (2257 m.) des d’on s’albira la carena, que des del coll del Pendís mena cap a la Tosa tot passant pels cims del Moixeró, les Penyes Altes, el Serrat de les Suquetes i el Coll de Jou, tota ella recorreguda pel sender de gran recorregut GR150-1.
El sud-oest, entre el mirador dels Orris i el Refugi de Coll de Pal, si troba la Mina de Baritina,
s’hi va començar a treballar l’any 1906 i s’explotà intermitentment fins al 1978. L’explotació era en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. La mineralització consisteix en llantions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes formades a partir del rebliment d’unes bossades càrstiques situades entre les calcàries devonianes.

La seva visita la deixo per un altre dia, donat el risc evident de quedar més escalivat que el previst.

Vista nord des dels Rocs de Canelles

En l’entorn dels Rocs de Canells hi trobo algunes dolines no massa profundes, la geologia d’aquest vessant berguedana del Moixeró és realment complexa, correspon a la unitat subpirenaica oriental, amb una gran varietat litològica. Els materials més antics afloren associats als relleus més abruptes i corresponen a les calcàries del Devonià i a les pissarres del Carbonífer, que apareixen encavalcades com a resultat de l’orogènia herciniana. Una mostra d’aquesta complicada estructura entre el mantell del Pedraforca i el del Cadí, són, el proper aflorament volcànic de les riolites de Gréixer, l’encavalcament de la Tossa d’Alp, les ignimbrites de Castellar de N’Hug, la mina del petroli, etc.

Dolines als Rocs de Canells (2257 m.)

Geològicament la zona està formada per l’alternança de gresos, micro conglomerats i lutites del període Carbonífer i calcàries noduloses del període Devonià.

Per pendents suaus arribo a l’estètica collada de Comafloriu, que ofereix una vista força captivadora de les Muntanyetes, altrament més coneguda com a Roca-sança. Al seu peu s’hi troba l’església de Santa Maria (1263 m.) de l’antic hospital i casa d’ostatge que feia les seves funcions pels traginers i pastors que circulaven per l’enrevessat camí ramader de Bagà a Urús passant pel Coll de Jou. L’hospital és documentat des del 1279 i l’església, des del s. XIII, que era regida per un rector amb alguns servents que captaven per l’església i s’encarregaven dels malalts i dels vianants.

Collada de Comafloriu amb la Tosa al fons i les Muntanyetes (Roca-sança) al seu peu

Camins ramaders inventariats (GenCat)

De la collada de Comafloriu em dirigeixo cap al Coll de la Vall per un corriol ben marcat i en lleugera pujada, sota la falda del Cap del Serrat Gran. La barrancada que neix a la Collada de Comabella tributària del riu l’Hospitalet i que travesso horitzontalment  presenta un alguns trams un fort pendent, amb neu la cosa es deu complicar força.

Arribo a la cabana de la Mena que fou construïda cap a l’any 1940, per facilitar l’accés a les mines. La situació i la important altitud de totes aquestes mines feia que només es pogués treballar quan les condicions climatològiques eren favorables.
Més amunt trobo el tub que porta l’aigua de la propera font de la Mena, aigua que em refresca convenientment la clepsa.

Cabana de la Mena

Ja sobre la pista arribo a la tremuja o estació superior del telefèric que portava el material de la mina existent en el barranc que s’endinsa pels cingles abruptes de les Muntanyetes.

El manganès es portava per la pista, força marcada, cap a la Masella i Das. Sembla ser per la poca profunditat de les mines que s’extrauria una quantitat més aviat modesta de material. Cap als anys seixanta del segle passat, l’explotació va deixar de ser rendible i es va abandonar.

Tremuja. Estació superior del telefèric

M’atanso al proper  Coll de la Vall i en direcció al Puig de la Mena hi ha una petita excavació a cel obert. Tot plegat sembla que no hi havia un pla d’explotació ben definit i que anaven improvisant aquí i allà.

El coll entre La Tosa i la Tosa de Das, a la seva falda dues explotacions

Creuo el corriol que baixant de la Tosa accedeix al Coll de Jou i les Penyes Altes (GR 150-1) i recupero la ben marcada pista en direcció nord cap al coll entre la Tosa de Das i La Tosa. Al seu peu es detecten dues explotacions mineres.

GR 150-1

M’apropo, per una pista abandonada a aquestes dues antigues mines de manganès, la primera amb restes d’activitat a cel obert i amb una galeria, l’entrada de la qual es troba bastant colgada per blocs de pedres, i la segona, pocs metres més endavant, amb restes d’una petita construcció i un front d’explotació que també combinava l’activitat a cel obert amb la que es realitzaria en dues petites galeries. Al voltant d’aquestes mines encara abunda la pirolusita, el mineral d’òxid de manganès objecte de les explotacions, de color negre i aspecte metàl·lic.

Òxid de manganès

Encisadora mirada intranquil·la i tafanera alhora

Cabana enrunada dels minaires a la Tosa de Das

La Tosa 2537 m.

La pujada des del coll fins a La Tosa és curta però intensa.
A l’hivern quan tot està cobert per la neu el paisatge pot ser fins i tot agradable, però ara entre les descarnades pistes d’esquí, l’estació superior del telecadira i el decrèpit Refugi del Niu de l’Àliga l’entorn és entristidor.
Ràpidament abandono el lloc i en suau baixada em dirigeixo cap a la Collada de Comabella , pel camí observo algunes dolines i esquerdes.

No tot és baixada, cal remuntar els pendents del Cap del Serrat Gros, el sol aclapara de valent i la pujada es fa feixuga un cop a dalt sols resta una curta baixada cap al punt de partida
El cel continua ras i el sol omnipresent.

Documentació:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jordi Ramoneda (2019-06-28)

GeoVivència, darrer capítol i últim

” A través d’aquests vídeos de creació col·lectiva els alumnes i les alumnes de l’Institut Barri Besòs han fet la seva petita aportació al barri i a les ciències socials. Hem investigat i après sobre els principals problemes de l’entorn, hem intentat analitzar-los i buscar-ne algunes solucions, que passen, sobretot, per la consciència social i pel treball en xarxa amb els diferents col·lectius del barri i de la ciutat, així com els veïns i les veïnes”.
Jordi Royo

2019-06-15 Sortida a la Tinença de Benifassà

Crònica de la sortida per David Pavon:

 

Programa de la sortida:

 

Mapa de la Tinença de Benifassà dibuixat per Antoni Josep Cavanilles i publicat el 1795 dins les seves Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. (aportat per Jesús Burgueño)

Recorregut, desnivells i detalls:

 

Recorregut

 

Desnivells

 

Molló dels Tres Termes

Track de la ruta

Track GPX

 

Fotografies (Anna Ortiz, Rafael Giménez i Jordi Ramoneda):

L’ereta de Bel

Molló dels tres termes 1069 m.

Marges de pedra seca a prop de Bel

 

Enllaç Google Fotos

 

Enllaç Google Fotos

 

La proposta inicial

Proposta inicial

 

Entrades destacades del mes de maig 2019

→ Creació d’una nova categoria: MEDIATECA, on es fa un recull de newsletter, vídeos, fotografies, etc, dels actes realitzats per la SCG

→ A la categoria  LLIBRES i CINEMA s’han incorporat els llibres digitalitzats per la SCG

 

 

VIATGE A XIPRE 2019

Crònica del viatge per Jaume Carbonell:

Xipre en deu paraules [1]

  1. Afrodita

La deessa de la bellesa, l’amor i la fecunditat es converteix en una de les millors companyies en la primera part del viatge. Des del naixement a Petra tou Romiou, on van portar-la les onades, després d’un llarg viatge pel mar, fins als seus banys, a la península d’Akamas, un dels paratges més verges i bells de la Mediterrània. Els seus nombroses mites ens acompanyen per les planes i les muntanyes de Xipre, arran de mar i per les cadenes muntanyoses: les fletxes d’amor, les provocacions i disbauxes eròtiques, els seus amors, entre ells el d’Adonis, mort per un porc senglar. Així, en un dia assolellat i típicament primaveral, seguim el sender d’Adonis, amb les seves pujades i baixades, amb vistes a un mar calmat, d’un inconfusible color blau turquesa, mentre descobrim, amb l’ajuda de les germanes botàniques, unes belles orquídies i un gran nombre d’altres espècies autòctones. També cal remarcar les explicacions de l’Aníbal, el nostre guia, amb l’aturada pausada sota un roure immens per reunir el grup de caminants que s’ha anat estirant i distanciant. Hi ha persones que no han pogut fer la caminada, però han gaudit d’una petita passejada  i han tertuliat una bona estona des d’un mirador privilegiat damunt de les aigües.

  1. Aníbal

Están todos… ¿Me escuchan? Si me escuchan lo entenderán porque esto es muy importante… Yo soy una persona de muy pocas palabras. Je,je, je… Bueno, ji, ji, ji. L’Aníbal, el nostre guia durant tot el viatge, és un hondureny que porta mitja vida a l’illa, de la qual n’està orgullós. Gaudeix fent llargues explicacions que porta ben preparades, encara que sovint es repeteix, es fa una mica d’embolic amb les seqüències horàries i, a voltes, deixa penjada una frase a l’aire. Sempre amb un gran optimisme i bon humor, cosa que s’agraeix, se’n riu de tant en tant dels seus propis comentaris i acudits. És molt popular entre els altres guies. De seguida veu que les anècdotes futbolístiques que ens va explicar la primera nit no tenien gaire èxit i va voler canviar el xip, cosa que només va aconseguir a mitges: Ustedes son unos turistas poco comunes. Una mica estranys potser sí que som, sobretot per a un guia convencional, doncs en moltes explicacions gairebé tothom hi fica cullerada –sobretot els que van al davant de l’autocar–, tot aprofitant la l’expertesa i la saviesa geogràfica, històrica, botànica, geològica i arquitectònica d’un grapat de persones de la Societat. A l’Aníbal, com fan altres guies i alguns polítics –també els docents– els hi agrada sobreactuar en molts moments. Els seus minuts de glòria se’ls va emportar precisament en un escenari: en el teatre romà de Salamina on, des d’una posició enlairada, ens va recitar un poema i va entonar una cançó que van provocar forts aplaudiments. Aquest dia el seu ego va pujar uns quants graons.

  1. Ciutat dividida

Nicòsia és l’única ciutat europea dividida: a una banda Occident, la República de Xipre, símbol de la modernitat, amb les tendes d’Inditex i d’altres monopolis internacionals, amb edificis antics i moderns, alguns racionalistes i en reconstrucció i també s’hi troben bona part dels equipaments museístics i culturals. A l’altra banda Orient, la República turca del Nord de Xipre, només reconeguda per Turquia, amb el seu gran basar i un munt d’edificis abandonats. La nit i el dia: quin contrast! El nostre punt de descans i trobada és el caravansarai, l’antiga fonda on paraven les caravanes i aprofitaven per comerciar , avui convertit en bars i botigues turístiques. En aquí fem les compres, tot i que aquestes són molt escasses, sobretot si ho comparem amb la mitjana de consum turístic per càpita. Mentre guardem cua per creuar  el check-point per entrar a la zona turca, que ens porta mitja horeta d’espera, una dona de certa edat ens explica que de tant en tant passa a l’altra banda per veure casa seva, que va haver de deixar a corre-cuita després de la invasió turca i que avui està ocupada. Una escena molt colpidora, mentre ens fixem en la frontera, construïda en aquest punt per un mur de bidons i en altres per una filferrada no gaire enlairada.

  1. Fronteres

Com que el vol, en trànsit a Istanbul, era de Turkish, havíem d’aterrar a l’aeroport d’Ercan, a la part turca. En arribar-hi algú comprova que s’ha deixat la bossa de mà a la cinta, mentre li feien treure el cinturó. I és que no es pot estar per tot en aquestes alçades de la vida, oi Lluís? Ben aviat passàrem la primera frontera. Mentre esperem els tràmits anem als serveis. Algú queda endarrerit i el bus arrenca. Ep, que falta l’Evarist! El guia torna enrere a rescatar-lo, perquè el comboi no pot fer marxa enrere. Quin ensurt! Fins l’any 2015 no es podia passar d’una banda a l’altra. Ara ho fan els turistes i els habitants de les dues repúbliques, sovint per anar a treballar, encara que no s’hi poden quedar mai a pernoctar. Aquesta frontera tornarem a creuar-la a la tornada i diverses vegades durant el viatge, encara que sobta no veure-hi gaire vigilància. Això de creuar la frontera li dona un cert atractiu aventurer al viatge i també té un punt de morbositat, encara que ben mirat és ben trist i dramàtic que es continuï vivint amb aquesta separació. I tot fa pensar que la cosa continuarà així un bon temps perquè el conflicte està enquistat: molta gent voldria la unificació, però com es resolt el problema del règim de propietat de l’habitatge i de la terra? En arribar a Barcelona, la Rosa va a recollir la maleta en cadira de rodes, degut a un petit esquinç al peu del qual, afortunadament, se’n recuperarà ben aviat.

 

  1. Històries, mites, llegendes i alguna anècdota

L’Aníbal al llarg del viatge, dins de l’autocar o durant les visites, ens connecta –i a voltes ens desconnecta–, de les històries, mites i llegendes armènies des de les civilitzacions més antigues: peces arqueològiques des del tercer mil·leni abans de Crist, mosaics romans, icones bizantines, frescos ortodoxes, castells enlairats dels creuats o bizantins, muralles venecianes, catedrals gòtiques convertides en mesquites… Un ampli i atapeït repertori condensat en una setmana. Sempre transitant entre Orient i Occident, entre Grècia i Turquia. Un parell d’anècdotes remarcables: al monestir de la Santa Creu, la tradició afirma que santa Elena va deixar aquí un fragment de la corda amb la que Jesús va ser lligat a la creu durant la seva passió. L’altra fa referència a una escena del seu primer bany: l’Aníbal ens convida a endevinar amb quin polític s’assembla. La fesomia i el rostre curiosament bastant envellit, en efecte, guarda una forta semblança amb Jordi Pujol.

  1. Hotel Saint George

Un hotel luxós situat a les afores de Pafos, en una zona turística vora el mar. Tot sembla molt bonic, però quan ens donen les claus la cosa es complica. Jo tinc la 1125. Jo la 1129. Jo la 1116…. Naturalment, premem el botó del primer pis, però resulta que en aquí tots els números són a partir del 2000. Donem tombs amunt i avall amb les maletes i no entenem res. Desconcert total. Al final, baixem a la recepció. Enganxem un home que ens acompanya per un llarg passadís amb algunes giravoltes fins un ascensor on ens diu que premem el -1. Sí, les nostres habitacions són al soterrani. I per accedir al menjador per esmorzar, cal pujar altra cop, prendre el passadís anterior, arribar fins a la recepció, prémer el botó del -2 i seguir altra cop per un passadís. Uf, disposem de poc temps per esmorzar, i entre les anades i vingudes, la dificultat que té localitzar i triar el que prendràs d’aquest bufet lliure enorme, sobretot quan encara estàs una mica adormit, i si a sobre et vols fer unes torrades, t’has de carregar de paciència… Per tot plegat, comences el dia  una mica estressat.

 

  1. Matinada per oblidar

Durant la nit del diumenge tothom va desfilant ben d’hora pel restaurant. A l’hora habitual, a quarts de vuit, ja no hi queda gairebé ningú. Hi ha qui s’acosta ben d’hora i aconsegueix aprofitar les poques hores de son; altres persones no poden conciliar-lo perquè els nervis les traeixen; també hi ha qui allarga la nit davant d’una ampolla de vi fins a caure rendits. Entre la una i la una i mitja de la matinada sona el despertador. Quina putada! Al restaurant serveixen un cafè i poca cosa més. Cares endormiscades, somnàmbules i de pocs amics. Silenci absolut quan l’autocar arrenca puntualment a les dues. Altra cop hem de mostrar els passaports per creuar les dues fronteres. A les quatre tocades arribem a l’aeroport turc d’Ercan. Els controls habituals i una espera moderada per prendre el vol de les 5:55 per fer escala a Estambul i connectar amb el de Barcelona. Sortosament arriba puntual i no es perd cap maleta. Ignoro si gaires persones encara van arribar a prendre la mona. És molt probable que aquell dia les migdiades fossin prou generoses per compensar aquella matinada tan inoportuna.

 

  1. Mezze

El plat principal podia canviar: carn, peix o pollastre. Però el que mai faltaven eren els mezze: un aperitiu generós d’aquesta conca del Mediterrani que inclou ingredients ben diferents i prou gustosos: l’amanida grega a base de verd, tomàquet i feta; albergínies preparades de moltes maneres; humus; crema de cigrons caramel·litzada amb pasta de sèsam; paté de oueres de peix; empanades de bledes i d’arròs i carn, etc. Barreja de plats grecs i turcs. El darrer dia, prop del mar, potser com a celebració final, en un restaurant sorollós i atapeït, ens van servir una bona plata de peix: calamars, pop, gambes, llúcera, rogers i orada.

 

  1. Paisatges rurals i urbans

Costes planes i rocoses amb penya-segats que presideixen aigües relativament calmades i nítides. Planes verdejades o groguenques amb matolls, arbusts, pins i garrofers, un dels arbres més apreciats: l’anomenen l’or negre, pels seus profitosos usos medicinals. Conreus de patates abundants, amb quatre collites l’any, verdures, ametlles i altres fruits secs, cítrics, oliveres i vinya. Paisatges amb natura verge o enlletgits pels nombrosos apartaments turístics, en ascens permanent. Boscos de pins i cedres  alguns enfarinats de neu, que arriben fins els dos mil metres. Ramats molt esporàdics d’ovelles i cabres. Cases ben conservades on gairebé sempre destaca el dipòsit ben enlairat i desprotegit, amb algunes plaques solars. Esglésies en ruïnes. Un cinema també en mal estat que recorda el “Cinema Paradiso”.  Ciutats fantasmes abandonades precipitadament degut a la invasió turca. Bases angleses, amb les pertinents zones residencials –una illa dins de l’illa– que ocupen una bona porció de territori.

 

  1. Vinyes i vi

Moltes vinyes estan abandonades però, darrerament, tracten de donar-hi un nou impuls amb inversions estrangeres. Els vins que ens serveixen a la taula o que et deixen a l’hotel com a obsequi de benvinguda són de força qualitat. I no cal dir els que ens van servir a la zona vinícola d’Omodos, on fem un tast de vi local en una típica bodega familiar de camperols. Primer provem un blanc, després un rosat, un negre, un semi-dolç i ho rematem amb una grapa. Hi ha qui s’hi acosta amb prudència per fer el tast i qui ràpidament es col·loca a primera fila per ocupar bones posicions. Poques són les persones que s’interessen pel procés de producció d’aquests vins. Tampoc les compres ens sedueixen, malgrat la bona presentació d’olis i vins.

 

[1] Impressions del viatge realitzat per la Societat Catalana de Geografia la Setmana Santa de 2019. Vegeu la descripció del viatge, amb un mapa explicatiu de cada jornada, a l’Àgora de la Geografia: https://agora-geografia.espais.iec.cat/2019/05/10/viatge-a-xipre-2019/

 

Dia a dia (tracks gravats per Rafael Giménez i Jordi Ramoneda) :

 

2019-04-15: Ercan – Pafos

 

2019-04-16: Pafos – Limassol – Pafos

 

2019-04-17: Pafos -Akamas – Pafos

 

2019-04-18: Pafos – Trodos – Kykko – Nicòsia

 

2019-04-19: Nicòsia

 

2019-04-20: Nicòsia – Kyrenia – Nicòsia

 

2019-04-21: Nicòsia – Salamis – Famagusta – Larnaca

2019-04-22: Larnaca – Ercan

Baixa’t tots els mapes en PDF

Àlbums fotogràfics de Rafael Giménez:

 

Un tast de Xipre

Textures

 

Persones i personatges

 

Conflicte i esperança

 

Pictogrames

 

 

Àlbum fotogràfic de la Neus Aller:

 

Àlbum Neus Aller

 

Troodos: Geopark:

 

Geologia de Xipre:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els geògrafs fan coses

El butlletí digital SENDÈRIA (paraula inventada que podria significar “dèria pels senders” o també “posar seny – senderi a la gestió dels camins”) és l’altaveu de la Taula de Senderisme de l’Alt Pirineu i Aran.

El noticiari, que es publica mensualment, és fruit de la col·laboració entre l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran i el Servei d’Actuacions de Muntanya del Departament de Territori i Sostenibilitat.

El número 56 té dues col·laboracions de geògrafs, la primera d’en Josep Coma professor del Departament de Geografia de la UB, alcalde de Molló i president del Parc Natural de la Capçalera del Ter i Freser patrocinant el Camí de Retirada que uneix Molló i Prats de Molló al Vallespir. La segona entrada, “Una pedalada amb.. Xavier Campillo”, fa una breu ressenya del viatge de Barcelona a l’Alguer  amb bicicleta i alforges.

De Molló a Prats de Molló

Camí de Retirada

Barcelona l’Alguer amb bicicleta

 

 

 

 

ARXIUS