Indonèsia entre l’Índic i el Pacífic

Text: Roser Llistosella, fotos Neus Aller

 

Reunits a l’aeroport 13 viatgers i amics sota el sòlid lideratge de JRC,  el dia 19 de setembre, vam iniciar el periple de 7 hores d’avió+ 4 d’aeroport a Dubai + 8 hores més, per arribar a Jakarta (illa de Java , 5 hores de diferència horària)  i començar el viatge dins de territori indonesi. Déu n’hi do!         

Posant la ruta sobre el mapa ja percebem que Indonèsia és tan extensa i tan intensa que només podrem fer un tast d’algun petit territori d’alguna de les 17.500 illes que es  troben entre  l’Índic i el Pacífic. Haurem  posat el peu a 7 illes i algun illot, en un anar i venir d’aeroports i vols interns (8), un tren i dues barcasses que ens ajudaren en els transports més llargs, i un mini bus per als trasllats interns i més curts. Ens acompanyaran la xafogor, la calor, i la suor tot i viatjar  a l’època eixuta.

Aquest país tan extens ( 1.904.570 Km² ) i poblat (274 milions d’habitants) és, no caldria dir-ho, enormement divers.  Hem anat  constatant que, pel cap baix, hem fet sis viatges diferents que sovint costa d’emmarcar  dins d’un mateix “país”.

Es troben, és clar, trets comuns, a més del s físics, entre els  diferents llocs que hem visitat: l’amabilitat i l’esperit tranquil dels habitants,  la religiositat i l’espiritualitat ( cadascú pertany a una de les 5 religions oficials i l’ha de portar inscrita al seu carnet d’identitat) la magnífica predisposició cap al foraster, el conreu i alimentació bàsica d’arròs, la riquesa forestal (fustes, fruites, espècies…). Encara que l’estat no és islàmic,  la majoria dels habitants són musulmans..  En tot el gran país, conviuen  musulmans ,hinduistes (Bali sobretot), budistes, catòlics i protestants i rituals  animistes . En  general, la religió i les creences ancestrals es barregen i els donen  gran sentit de transcendència que queda palès en el culte als déus, en els temples antics i més nous, en les ofrenes quotidianes, en els ritus…

Parlen múltiples llengües segons ètnies, territoris… , però s’entenen amb indonesi,  una mena de llengua franca que prové del malai.

21, 22 i 23 de setembre BORNEO: viatge pel riu i orangutans.

La  primera etapa després del llarg viatge i de dormir  poquetes hores a Jakarta, va ser l’illa de KALIMANTAN, part indonèsia de l’illa de BORNEO .

En baixar a l’aeroport de Pangkalan Bun una mena de boira espessa i una intensa olor de cremat ens van fer recordar que Borneo estava patint  incendis molt greus i que érem testimonis d’una part de les conseqüències. Una companya, que sempre pensa en tot i en tots, portava mascaretes i vam posar-nos-les per no respirar el fum. Als hotels també ens en van oferir. Ni els nadius  ni tampoc el guia no tenien ganes de parlar-ne. L’oli de palma, la turba…

Ens va semblar que començàvem el viatge de debò quan a Kumai vam enfilar-nos en una barcassa (klotok) que ens portaria, durant un tres de dies a recórrer la jungla tot remuntant el riu Sekonyer i sobretot visitant tres centres de rehabilitació i suport a colònies d’orangutans.

Desembarcàvem per caminar per la jungla i arribar a les àrees protegides on, a certa hora, en unes plataformes, els proporcionaven menjar (plàtans, canya de sucre, moniatos…). Llavors, els turistes que ja ens anàvem saludant de les barques estant, encuriosits i divertits, podíem veure les evolucions d’aquests animals en perill d’extinció, de pèl roig i eixerits.

Era captivador observar com es penjaven dels arbres, es gronxaven, saltaven, feien exhibicions de poder (sobretot el mascle alfa), jugaven a “robar “menjar, s’arrapaven les cries a les mares, i mil “monades” més, que ens deixaven embadalits, com davant d’un documental.. Nosaltres especulàvem amb les seves relacions familiars i socials, i ens conjuràvem per mantenir el seu hàbitat i la seva existència..

L‘última visita, la vam fer a la fundació Camp Leakey, emblema de la preservació dels orangutans de Borneo que supervisa i dirigeix la primatòloga Biruté Mary Galdikas En aquest centre de recuperació, després d’una preciosa caminada per una passarel·la flotant vam veure-hi també, micos gibons i senglars aprofitant-se de les restes de menjar.

Vam gaudir molt de les visites als centres de recuperació, però el recorregut pel riu amb la barcassa on vam fer tots els àpats (i fins i tot un vermut -del Masroig- que va aparèixer per art de màgia), vam dormir en matalassos a terra i coberts per grans mosquiteres de randa va fer que ens ho passéssim molt bé. Va ser molt interessant anar veient a les ribes aus, micos nassuts, arbres, plantes i fruits de tota mena. La tripulació, diligent, ens va tractar de manera magnífica i ens preparava àpats boníssims un excel·lent sopar de comiat a base de nasi goreng (arròs fregit amb entrebancs), mie goreng (fideus fregits amb entrebancs), gambes amb patates, albergínies fregides, arròs blanc, pollastre… A vegades una mica picantet (spicy!)

24, 25, 26 de setembre Illa de Java: temples a Yogyakarta i volcans a Mojokerto

Amb força, i després de menjar en un KFC, en els viatges s’ha de menjar de tot!, érem a l’aeroport de Semarang (altre cop a Jakarta), on ens esperava un guia que parlava un castellà d’autoaprenentatge farcit de frases fetes i dites. Ens va deixar parats, parats, encara que no sempre ens era fàcil seguir-li el fil!

Vam iniciar la visita pel conjunt de temples hindús de Prambanan, seu del culte a la trinitat hinduista, Brahma, Wishnu i Shiva, i el més gran del món: La construcció s’inicià cap al 850, amb pedra volcànica i segueix el disseny dels temples hindús d’altres localitzacions. Ara és Patrimoni de la humanitat. Conté tres nivells, el superior és el dels déus. Pel camí central vam recórrer l’exquisida decoració exterior plena de relleus on es representen escenes del Ramayana, llegendes infinites en un entorn meravellós, posta de sol i sensacions d’estar transportats en un altre univers.

El dia de la Mercè començàvem el volt per Yokjacarta amb la visita al curiós mercat dels ocells, de cants frescos i refistolats i plomatges vistosos. Vam descobrir-hi la fal·lera que hi ha entre els habitants locals per lluir a casa seva aus cantaires, com valoren crematísticament el seu art… També s’hi venen galls de brega, activitat “una mica prohibida” , un molt tolerada.

Vam seguir visita cap al palau del Soldà (Kraton), joia d’aquesta ciutat artística i cultural, i vam entendre que els hereus d’aquell soldà tenen encara ascendència política i econòmica sobre el territori. Vagarejàrem per estances, estanys i per carrerons: dins de la propietat hi ha instal·lats habitatges, petits artesans… (unes 30.000 persones). Ens meravellaren les sales de música porxades i vam encertar i poder gaudir de les interpretacions de grups de músics amb instruments tradicionals . També vam voltar pel museu on es mostren batiks (teixits fets amb la tècnica ancestral d’aplicar cera per fer els dibuixos)…… Sorpresos i embadalits.

El plat més fort va ser la visita al temple budista de Borobudur, també el més gran del món, construït entre els segles VIII i IX , també Patrimoni de la Humanitat. Abans de pujar l’escalinata ja intuíem la immensitat i bellesa que ens esperava: l’estupa major, (monument budista), diverses plataformes, sis quadrades i tres circulars, més de 500 estàtues de Buda (72 amagades dins d’estupes menors en forma de campana) … Magnificent, negre, retallat al fons de muntanyes volcàniques, jardins verds majestuosos. Recordem Angkor i Kajuraho, però aquest temple ens deixa estupefactes. Anem pujant, anem badant, a cada volta sencera demanem un desig… Paisatge, paratge i temple. El volcà Merapi vigila. Esperem que es pongui el sol i ens amari de grocs, taronges i liles.

Per al nou canvi d’escenari, de viatge, ens hi ajudà molt agafar el tren a Yogyakarta fins a Mojokerto Impecable aquesta RENFE d’Indonèsia! Entenem que, segurament, no se la pot permetre tota la població. Viatge plàcid d’unes quatre hores. Paisatge planer, d’arròs ben treballat i blat de moro, pobles petits…

El nostre bus ens esperava i havent dinat ens dirigírem cap a les muntanyes per arribar a Tosari punt de partida per contemplar els volcans d’aquesta part de l’illa . Entràvem en un paratge abrupte i vam canviar el nostre bus per una mena de mini bus tot terreny que ens va acostar a l’hotel, de discreta comoditat, al cul de sac de la carretera, en una petita vall esgraonada, feia fresca i el paisatge volcànic era molt bonic.

Per veure sortir el sol als volcans, amb cotxes 4×4 ens vam plantar al mirador: el Semeru (un dels 130 volcans actius) ens va oferir una bafarada de fum a manera de comiat, el Bromo i el Batok la seva majestuositat.

Seguírem camí cap a l’anomenat  mar de sorra que precedeix la pujada als cràters  Pujada intensa, intensa, alguns companys la van fer  a cavall, i rematem amb 256 graons drets, drets que ens van portar al cràter del Bromo, d’on sortien fumaroles constants,  Preciós, fabulós, lunar, polsós, impressionant (records per al Tongariro, a Nova Zelanda).

Quan vam baixar portàvem sorra fins a…, també a les orelles, i a la boca la sensació d’haver menjat cloïsses de baixa qualitat.

27, 28 i 29 de setembre Sulawessi (Cèlebes): País Toraja.

Fem salt aeri de Surabaya a Makassar( sud de Sulawesi), i a Palopo per acostar-nos a Tana Toraja i a la seva capital del Nord: Rantepao . Aquesta nova etapa serà per a alguns la que ens provocarà més sorpresa i probablement la que ens va impactar més.

El nostre guia Martinus, incansable, cridaner i entranyable, pertanyia al poble Toraja que té més un milió d’habitants, encara que hi ha hagut immigració. Entusiasta de les seves tradicions, del territori muntanyós i selvàtic que ocupa la seva gent i bon coneixedor de tot el que hi fa referència , anava calmant i excitant a parts iguals la nostra curiositat.

Ens vam fixar primer, ja n’havíem vist fotos, en les construccions: cases elevades (tongkonan), arrenglerades, amb els graners mimètics. Els enormes teulats són fets de capes de bambú i poden evocar vaixells cap per avall, segons alguna tradició. No vam treure’n l’aigua clara. Són totes iguals, totes seguint la mateixa orientació, de fusta delicadament decorada i plenes de cornamentes de búfals que mostren el poder i puixança econòmics de la família que hi resideix. L’interior simple, habitacions distribuïdes en dos o tres espais, i una cuina a la part central. A la part de sota, els búfals.

 

Val a dir que crèiem que seria com una mena de “parc temàtic”, però al contrari, hi havia profusió d’aquests habitatges per valls i camins. En Martinus ens explicava que no es compren ni venen ni lloguen, i que tant les famílies emigrades com les que viuen al territori van construint-ne de noves o les reparen sempre amb voluntat de mantenir vives les seves tradicions.

Abans d’assistir l’endemà a una cerimònia funerària, vam iniciar-nos en les formes dels enterraments a coves o excavacions de la muntanya. Vam veure entre sorpresos i divertits alguns enterraments… amb els “tau-tau”, figures de fusta ben abillades que representen els difunts i que estan exposades en relleixos de la roca, com en balconades, mirant fix a l’horitzó. Queda clar que aquest poble dóna una grandíssima importància als ritus mortuoris i que vida i mort es confonen en la quotidianitat. La mort no es planteja com una pèrdua sinó com una continuació de la vida i cal mantenir “vius” els esperits d’aquells que han traspassat i sobretot retre’ls honors perquè tinguin cura dels que queden.

Ens anàvem preparant per assistir a una cerimònia funerària, com a convidats . Sabíem que s’hi sacrificaria algun búfal. Ens explicava el guia que aquests animals són molt valuosos i els regalen familiars i amics segons la importància econòmica de la família . Són festes on s’agrupen molts clans per homenatjar junts diversos difunts en una cerimònia que dura 4o 5 dies. Basteixen tongkonans “temporals” per allotjar els qui vénen de lluny. Resultarà difícil resumir la complexitat d’aquests ritus i l’impacte que ens provocà.

El dia 28 al matí vam arribar, després d’un tros a peu per la muntanya, a Pabesenan on hi havia la instal·lació per a la cerimònia funerària que ja havia començat el dia abans amb l’arribada i allotjament dels convidats.

L’entrada va ser impactant i dura, ja que hi havia un búfal degollat i l’olor/pudor i l’espectacle de la sang ens va deixar fins i tot una mica marejats a alguns i cada vegada més convençuts que no assistíem a res pensat per als turistes, sinó a la seva “festa”. Ens situaren a primera fila, en un pavelló per a convidats forans. Homenatjaven dos difunts, un matrimoni d’avis (havien mort 5 i 9 mesos abans) i a la “casa tomba”, a més dels taüts hi havia els seus “tau-tau” i els familiars més propers. El recinte formava un pati rectangular amb diverses cases temporals i pavellons. Al mig el búfal mort i 20 0 30 més de vius… Potser ja havíem fet tard.

Però no. Entre dos o tres homes anaven triant un animal, el lligaven una mica i un degollador amb matxet li segava la jugular d’un cop sec i precís, rajava un gran doll de sang i el búfal queia a terra, gairebé fulminat. I així, dos, tres, quatre, cinc, sis… Els búfals enormes, de valors econòmics diferents (d’ulls blaus, capats, tacats, albins, amb les banyes enrere……), queien uns damunt dels altres en un festival de sang, fang i defecacions…

Indescriptible aquesta mena d’hecatombe. Incomprensible per a nosaltres que intentaven enretirar-nos una mica per no ser esquitxats. Silenci dels búfals, Silenci del públic, que només feia un aaah fosc d’admiració quan el degollador expert feia caure el búfal,sang rajant, d’un primer i únic tall de matxet. Molts homes i nens. Les dones, sobretot a la cuina preparant menjar, te i cafè per a tots.., era una celebració.

Estalvio detalls. Nosaltres, força commoguts, ens vam estalviar l’escorxada i repartiment de la carn, la matança dels porcs, etc. Això sí, a cada cerimònia s’indulta un búfal que passa a engrossir la fortuna familiar de qui ha pagat la festa.

Després de l’impacte, vam mirar de distreure’ns a Bolu , al gran mercat de fruites, verdures, arròs, espècies, i de tot el que es necessita per a la casa , passant primer, és clar, per la zona de l’immens mercat de búfals i de porcs, tots lligadets al seu llit de transport. Molt xocant.

A la tarda una bona passejada per la selva ens va ajudar a reconèixer arbres i plantes d’espècies (jack fruit, papaia, gingebre, cacau, cafè, fruit de la passió, clau d’olor, pebre, palmeres que fan vi …) un bé de déu!

Però encara vam acabar veient unes emotives tombes de nens, incrustades en troncs d’arbres com a colofó d’un dia dedicat als ritus funeraris dels Toraja.

L’endemà vam conèixer altres pobles Toraja tots cuidats, alguns especialment turístics com Ke’Te Kesu i les tombes de Londa I vam anar i venir per carreteres on vèiem esteses de claus d’olor acabats de recol·lectar, camps d’arròs esgraonats i bellíssims. A les sortides dels pobles un teuladet amb uns bancs aixoplugats que el nostre guia anomenava “casita vaga”, eren la versió del “banc del si no fos…” de casa nostra, Allà s’hi reunien els desocupats (homes) per fer la xerrada, veure passar el temps i fumar., perquè fumen molt!

L’última visita funerària la vam fer al recinte de menhirs de Batutumonga una mena de Stonehenge…

30 setembre, 1, 2, 3, 4 d’octubre: Bali primera part: bellesa, temples, paisatge, transcendència…

D’aeroport a aeroport. Els trasllats són imprescindibles per anar coneixent el país, però hi esmercem molt de temps.

Bali és l’illa mítica de les flors, de la bellesa, de l’espiritualitat, de les danses… desitjada pel turisme i retratada per les platges meravelloses, els ressorts de luxe, els casaments exòtics… Bali és molt més. És una mescla de tradicions i modernitat, d’espiritualitat i de frivolitat.

De fet, vam estar uns dies sense ni veure el mar, cosa que comentàvem amb el nostre guia , Swassi, perfectament vestit amb el sarong i tocat balinesos, molt elegant, i que ens va fer conèixer el Bali interior, el Bali dels temples (més que cases, i cada casa conté un temple) i l’esperit de l’hinduisme balinès amb les seves particularitats, ofrenes, ritus…

Ubud, va ser la nostra ciutat de referència , situada més aviat al sud, a l’interior, capitaleta turística on conviuen els visitants amb els balinesos que mantenen mercats, tradicions, ofrenes…

Des del ressort (propietat d’un català, en Josep Ma, a qui no vam poder conèixer) envoltat de jungla i camps d’arròs, ens desplaçàrem per fer visites diverses.

A Ubud aprofitàrem el “Monkey forest”, amb una vegetació selvàtica majestuosa i temples de gran bellesa, ple de monos lladregots veloços, però que també sabien entretenir-se a obrir la cremallera d’una motxilla.

Al vespre, vam assistir al teatret del Palau, a un espectacle de música ( bellíssima) i danses balineses on les ballarines evoquen fragments del Ramayana amb gesticulacions refinades i impossibles de les mans, mirades i postures del cos d’una harmonia i singularitat especials.

Molt més sorprenent del que ens pensàvem va ser l’endemà, en un temple d’Ubud, l’espectacle “dansa del foc” o Kecak, on uns 50 homes de tors nu, a cappella, en cercle, marcaven intensament un ritme amb les seves veus combinades i amb intensitats diverses . Semblaven ells mateixos i nosaltres, espectadors expectants, que anàvem entrant en trànsit. Les ballarines i ballarins representaven també fragments del Ramayana. Els ritmes ens transportaven.

Molt impressionats quan, ja al desenllaç de l’espectacle, van encendre un foc que el mateix dimoni, a peu nu, va escampar per tot el reduït recinte fins a gairebé socarrimar-nos. Vam anar a sopar, altre cop commoguts i satisfets, una mica transportats, encara.

Les jornades posteriors a Bali van servir, d’una banda, per admirar els bellíssims paisatges dels bancals d’arròs d’un verd intens, ordenats, polits, immensos, i de l’altra, per recórrer nombrosos temples i llocs sagrats pera als balinesos i amb tot plegat, intentar entendre bellesa i espiritualitat, amb intenció amarar-nos-en.

Segurament, cadascú de nosaltres s’ha quedat amb un temple preferit, amb una imatge evocada i precisa d’algun dels temples i moments viscuts a Bali, però tots els “Pura” que vam veure, immersos en paisatges muntanyosos, en llocs planers, a prop d’un llac, o dipositats arran de mar, tots tots, ens van impressionar per ells mateixos i per la gent que amunt i avall, amb alegria i vitalitat, portava ofrenes, les feia beneir, es fotografiava i sobretot, ens feia sentir bé com a visitants estrangers que érem.

Vam passejar pel temple de la Font Sagrada, els balinesos donen molta importància a l’aigua per a la seva purificació i hi havia pelegrins sota el raig. Després seguírem fins a Kintamani una mica més al nord amb vistes al volcà i al llac Batur. I finalment vam arribar a Pura (temple) Besakik, anomenat Temple Mare, a més de 1000 metres (Temple Mare) . És considerat el més important de Bali, amb molts temples a l’interior i amb una enorme escalinata que t’enfila i enfila a les plataformes superiors. Vam poder gaudir d’una petita i bellíssima comitiva, familiar, vestits ells i elles de blanc al cos i alguns sarongs de colors vius que baixava de beneir les seves ofrenes (algunes dones les portaven al cap amb molta gràcia i elegància) i vam aprofitar per fer-nos fotos tots enriolats, i ells també ho aprofitaren per fer-ne amb nosaltres.

 

 

Visita obligada, però molt curiosa, la que vam fer a una plantació i lloc de degustació de cacau i de cafè. Vam conèixer de primera mà, el cafè més car, i diuen que el més bo, del món. El vam anomenar “cafè cagat” kopi luwak. Unes bestioles que recorden les musteles (civeta asiàtica) són alimentades amb les baies de cafè de les plantes. Els grans passen pel seu tracte digestiu de manera que quan han defecat poden recollir-ne els excrements on apareixen els grans gairebé sencers. La neteja, assecat i torrat es fa com a la resta de cafès. Es veu que és la digestió d’aquests animals que confereix al cafè una aroma i un gust particulars i enormement apreciat (!!) Diuen que un quilo d’aquest cafè pot costar fins a 500 dòlars. A fe que el vam tastar. Bo sí, però….

Per anar acabant aquesta primera estada a Bali, vam anar el magnífic temple de les aigües sagrades Tirta Empul (patrimoni de la humanitat i dedicat aVishnu), on es purificaven el cos i l’esperit els pelegrins balinesos i alguns occidentals, sempre vestits. Feia tanta xafogor, que vam estar a punt de purificar-nos també a les fonts d’on rajava aigua molt fresca.

Ulun Danau Bratan, vora el llac Bratan jardins i temples de les tres religions ( hinduista, cristiana i budista) ofereix un paratge meravellós. Vam seguir ruta per infinits camps d’arròs en el paratge anomenant “veritablement meravellós” Jatiluwih , on els camperols pengen guindoles i mòbils de bambú que fan sorollets al pas del vent, ens va protegir la colossal deessa de l’arròs, feta de bambú.

I per rematar tanta bellesa vam acabar el dia al temple de Tanah Lot un dels més coneguts, més estratègics i més bonics, situat a la vora del mar. Posta de sol de postal i plaer interior immens. 

5 i 6 d’octubre Laubanbajo (illa de Flores), Rinca i Komodo: mar i animalons.

De Denpassar vam volar a Laubanbajo on ens vam tornar a embarcar (aquest cop sí, veuríem i gaudiríem del mar) en una altra barcassa una mica més humil i un pèl més incòmoda que la del riu a Borneo. Només un parell de cambrots (es podia dormir a coberta o a la sentina) un parell de WC minúsculs i, això sí ,una bona taula per poder menjar. No ens van pas deixar passar gens de gana!. Teníem molta tripulació, no sabíem ben bé quants eren perquè apareixien i desapareixien noiets joves, descalços, morens i àgils, ara a la cuina, ara a la maniobra, ara al “xinxorro” per baixar a les illes…

El recorregut per mar entre illes més aviat petites va ser plàcid, el mar en calma, brisa suau i caloreta xafogosa. Ens moríem de curiositat i una mica de prevenció per veure els dracs de Komodo, aquests animalots prehistòrics (el llangardaix més gran del món), grandots, repulsius i que sempre ens han presentat com a molt voraços i perillosos.

Vam baixar primer a Rinca, i la sorpresa major va ser la vegetació, pobra, escassa, sorrenca, una mica desèrtica. Palmeres esparses, mates baixes i sorra. No li sabíem posar adjectius., però en tot cas no era la selva feréstega que ens havíem imaginat la majoria.

Immediatament vam començar a veure aquests saures, alguns enormes, les femelles una mica més petites i algunes potser prenyades, o no! Durant la caminada d’un parell d’hores ens deien els “rangers, que anaven armats només amb una forca, que la panxa grossa responia al tiberi que acabaven de fer amb algun animal sencer i que anaven paint a poc a poc. Halen un cop al mes i s’alimenten de búfals (primer els maten amb el mateix verí) o conills o galls o cérvols “food“, “food“, deien quan veien algun d’aquests animals propicis per ser cruspits pels dracs. Vam veure nius on les femelles ponen els ous, vam veure’ls passejar-se a poca distància. No ens van semblar agressius cap a nosaltres, però sí un pèl fastigosos.

A Komodo era tard i feia calorassa, els dracs estaven més amagats. Els agradava acostar-se al lloc on hi havia cuines ( un únic restaurant) perquè els atreia l’olor del menjar. Semblava que fessin migdiada a l’ombra. Vam caminar per aquesta vegetació poc profusa, intentant trobar-ne, però només vam veure “food“, búfals i cérvols desconeixedors del seu destí. Aquests dracs estan protegits i sembla que han de canviar les visites als parcs perquè tenen problemes diversos de furtivisme, falta d’aigua…

La barcassa ens va acostar a altres illots de corall per fer el que ara en diuen “snorkel“, és a dir: peus d’ànec, ulleres i tub, i a nedar! La platja estava plena de corall blanc o rosa, de petxines i caragols, però entrar i sortir de l’aigua era una veritable tortura d’esgarrinxades. Ens vam banyar a gust en aquestes aigües coral·lines i una mica tèrboles, vam riure’ns de la pinta que fèiem i vam gaudir de veure coralls i peixos multicolors, com als aquaris: petits, grans, lluents, blaus, grocs, ratllats…

En una altra desembarcada, vam passejar també pels manglars d’una platgeta deserta. A l’hora de la posta de sol ens vam acostar a l’illa de Kalong per veure com enormes rats penats (en diuen també guineus voladores) anaven sortint a centenars o milers amb un soroll molt particular, per volar cap als boscos de l’illa de Flores a menjar fruites. Eren grosses les bestioles!

L’últim dia, en la llarga navegada de tornada cap a Labuan Bajo vam veure dofins, peixos manta gegants, algun peix volador i un paisatge marítim solcat d’illes. Com que no ens estem de res, en arribar vam sopar en un mercat de peix que hi ha en una gran esplanada. Vam triar en una parada el peix que volíem: calamars, una mena de pagre, un peixot vermell ( no ens vam atrevir massa amb els peixos acolorits i ben tropicals!). Quan va estar decidit, en una precària barbacoa, ens el van coure i ens el van servir en una taula (una mica galdosa), amb arròs, cogombres, albergínies. Tout compris. El vinet blanc, l’hi vam posar nosaltres comprat a un súper que hi havia a prop.

7 i 8 d’octubre Bali 2a part: platja de Jimbaran i relax.

Tornats a Bali, vam instal·lar-nos en un petit ressort a la platja de Jimbaran. Van ser un parell de dies molt festius fent més de turistes que de viatgers. No vam agafar cap transport: passejades i bany per la llarga platja, piscina, peix a la brasa amb les taules arran de mar (com a la Barceloneta d’abans), alguna compra d’última hora. Vam fe, ús d’aquest Bali més fotogràfic, més turístic, una mica romàntic i molt bonic.

La platja de sorra fina i blanca, inacabable, contenia ressorts de luxe i de mooolt de luxe. Vam veure com es preparaven casaments de revista, però una mica més enllà vèiem les barques acolorides dels pescadors locals, el grandíssim mercat del peix i l’anar i venir de la gent del poble. Un comiat  molt digne de tan meravellós viatge.

NOTA: Els companys de viatge i altres lectors disculparan algunes imprecisions, alguns oblits, tal vegada alguns errors.

Terima kasih banyak.