Estany d’Ivars

L’Antic estany

(web de l’Estany d’Ivars)

L’estany d’Ivars, o llacuna d’Utxafava (antic nom de Vila-sana), va ser fins a la seva dessecació l’any 1951 una de les principals zones humides de l’interior de Catalunya. Tanmateix, la història de l’antic estany té dues etapes significativament diferents fruit de la transformació que es va produir amb la construcció del canal d’Urgell. En efecte, originàriament l’antic estany era una petita conca o llacuna endorreica. La seva formació, per tant, fa uns milers d’anys, es donà com a conseqüència dels materials geològics impermeables presents a la zona, la hidrologia de l’entorn i les condicions climàtiques. Justament aquestes condicions climàtiques extremes d’aridesa, amb precipitacions escasses i concentrades durant la primavera i la tardor, provocaven una escassa circulació superficial d’aigües i una acumulació al fons de la cubeta sense possibilitat de crear un drenatge natural. A més, la forta evaporació de la zona provocava que alguns anys la llacuna pogués arribar a assecar-se. L’evaporació actuava concentrant en superfície les sals que ascendien del sòl. Així es formaven dipòsits de sal que fins i tot s’havien explotat comercialment, com ho corroboren diversos documents històrics. Des del punt de vista biològic, aquest estany endorreic originari amb aigües poc profundes i salnitroses devia acollir espècies de flora i fauna molt interessants adaptades a aquest ambient tan característic.

La construcció del canal d’Urgell (1861) i la consegüent transformació en regadiu de bona part de la plana d’Urgell va suposar un canvi, progressiu però molt intens, de les característiques físiques i biològiques de l’antic estany. En efecte, l’augment de la disponibilitat d’aigua derivat de la transformació d’una agricultura de secà a regadiu va suposar que l’estany es convertís en una conca receptora d’aigües sobrants del reg, i que es produís un augment generalitzat dels nivells aqüífers. D’aquesta manera, l’estany va augmentar notablement les seves dimensions, i arribà fins a uns 2.400 m de llarg per 800 d’amplada i una profunditat de fins a uns 3,5 m; alhora, se’n van dulcificar les aigües. De manera progressiva però constant les espècies de flora i fauna van anar adaptant-se i es van substituir en detriment de les de caràcter halòfil.

Des del punt de vista social, aquest estany de majors dimensions tingué una repercussió molt important sobre els nuclis de l’entorn. En efecte, l’estany proporcionava un lloc molt interessant per a la caça i la pesca, així com un punt d’interès per a celebracions de tot tipus, com alifares, casaments, curses de natació, etc. Els caçadors hi acudien en nombre important i de punts allunyats, atrets per la gran quantitat d’ocells, especialment ànecs i fotges. Algunes masies de l’entorn eren molt conegudes i fins i tot oferien servei d’hostatgeria. La pesca era molt preuada, en especial la de l’anguila, capturada en grans quantitats a la zona de desguàs propera a la masia de ca l’Aragonès. En definitiva, l’estany era un espai molt identificat amb el territori i la seva gent, que majoritàriament s’oposava a la dessecació. Malgrat això, la conjuntura política i econòmica de l’època va fer que se’n projectés i aprovés la desaparició.

La dessecació de llacunes, maresmes i terrenys pantanosos va ser durant molts anys una pràctica força freqüent que generalment tenia com a objectiu l’augment de la superfície de conreu. De fet, històricament, al conjunt de la conca de l’Ebre les zones humides han estat dessecades. Per exemple, a l’entorn de l’estany d’Ivars i Vila-sana existien nombroses llacunes, zones de patamolls o també anomenats “clots” que constituïen zones humides d’origen endorreic, com el clot del Conill, el clot de la Llacuna i l’estanyet de Vila-sana. A poc a poc van ser assecats i, fins i tot, en alguns casos es van rebre ajuts i subvencions a través de lleis específiques, com la “Ley de 24 de julio de 1918 sobre desecación y saneamiento de lagunas, marismas y terrenos pantanosos y encharcados”. En el cas de l’antic estany, un primer intent de dessecació fou l’any 1914, però en aquest cas no va reeixir, principalment perquè els regants de la zona del Poal, Bellvís i Vilanova de la Barca en van reivindicar l’üs de les aigües per al reg. Tanmateix, als anys quaranta, una empresa ben situada amb la dictadura va aconseguir les autoritzacions i ajudes per expropiar, executar el projecte de “saneamiento” i vendre’n les terres com a finques agrícoles, en contra de la voluntat de la majoria dels veïns. Finalment, l’11 d’octubre de 1945 es va publicar al BOE l’anunci d’autorització i entre els anys 1948 i 1951 es van executar les obres i treballs del projecte d’assecament.

Observatori del paisatge: Plana d’Urgell.