El ramadà i les zones de residència dels marroquins

Aquests dies prop de les estacions d’autobusos de Tarragona i Reus no es solen veure tantes persones amb vestits tradicionals marroquins com a la resta de l’any, la causa és que estem al novè mes del calendari musulmà, el mes del Ramadà, i en ell els que practiquen l’Islam tendeixen a desplaçar-se menys, ja que la calor i el dejuni que han de fer, els predisposa a no despendre masses energies.

La pràctica del Ramadà està prescrita a l’Azora de la Vaca de l’Alcorà, i en ella es mana resar a Alà, i el dejuni des de la sortida del sol fins que el sol es pon. Ara bé, no tothom està obligat al dejuni, els nens, els malalts, els viatgers, els ancians, poden no fer-lo. Igualment els treballadors que en els dies laborables fan treballs molt pesats també en queden exclosos, igual que les dones que tenen la menstruació o el puerperi en els dies que aquests durin. Si un musulmà no compleix amb algun dia de dejuni el pot recuperar un altre dia d’un altre mes o pot substituir-ho donant de menjar a un pobre. De sol a sol, no només han de no menjar sinó que tampoc han de beure i s’han d’abstenir de qualsevol pràctica sexual. Ara quan se’n va el sol comença la festa i l’alegria i n’hi ha que mengen tres vegades, quan el sol se’n va, cap a mitja nit, i abans de trencar l’alba quan encara no es pot distingir un fil blanc d’un de negre. Els familiars i amics es visiten mútuament, es mengen dàtils, la “harira” que és una sopa molt energètica, i molts postres endolcits a base de sucre i mel. Per les seves televisions solen fer programes especials de musica, cant i entreteniments. En general els aliments solen augmentar de preu en els països musulmans quan ve el Ramadà i alguns especialistes han assenyalat que la natalitat augmenta nou mesos després de passat aquest període de dejuni i abstinència diurna, mentre que la productivitat laboral baixa.

De fet el Ramadà guarda una estreta relació amb la Quaresma cristiana que es solia practicar per aquestes terres. S’havia de fer dejuni matinal i abstenir-se de menjar carn cada dia de Quaresma, però si compraves la butlla de la Santa Creuada a la parròquia, en quedaves dispensat i només calia fer-ho els divendres, dies en que les peixateries no paraven de vendre. Tot es feia per tradició i perquè estava mal vist si no es feia, a l’igual que sol passar amb molts dels que practiquen el dejuni del Ramadà.

El tema bàsic de la Tribuna era, no obstant, el de les zones de residència de les famílies mores en aquesta àrea del Camp de Tarragona, especialment de les marroquines que són majoria. Un tema del qual és possible escriure’n amb exactitud gràcies al treball del geògraf Hicham Achebak que ha rebut el premi Lluís Casassas de la Societat Catalana de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans. Achebak ha analitzat els llocs de residència dels marroquins a Reus i Tarragona, per veure si s’anava produint una concentració d’aquesta població en uns barris concrets i si hi havia una segregació residencial que portaria a l’aparició de guetos o enclavaments ètnics. Per fer-ho va utilitzar les dades de les seccions censals que més o menys es poden ajuntar i formen els barris populars. Per afinar l’anàlisi va fer servir diferents índexs quantitatius, com els coeficients de localització, segregació i dissimilitud.

Els resultats són ben interessants perquè la població marroquí a Reus i Tarragona ha crescut considerablement entre l’any 2.000 i el 2.013, amb una lleugera davallada des del 2012. A Tarragona en els dos anys remarcats anteriorment es passa de 412 residents a 7.013, i a Reus de 956 a 8.275; i al darrer any els marroquins eren el 28’9% de la població estrangera de Tarragona i el 41’7% de la de Reus.

Els índex de segregació a Reus dels marroquins era del 45’2% i a Tarragona del 59’2%, inferior a la d’alguns altres col·lectius, com els nigerians a Tarragona i els algerians i senegalesos a Reus. Uns índexs que estan estretament lligats a la concentració de les seves poblacions en uns barris concrets, els marroquins es concentren primordialment als barris de Ponent (Torreforta, Bonavista i Campclar) i també a Sant Salvador. Els percentatges són gairebé inexistents als barris de Llevant i molt baixos a tota la zona central i barri històric. En canvi a Reus, la concentració es dóna en els barris perifèrics de Fortuny, Juroca, Sant Josep Obrer, Sant Joan i Gaudí, però també dins el barri antic. En totes les seccions dels dos municipis, només s’està produint un enclavament ètnic de tipus plural i és el barri tarragoní de Sant Salvador on els residents de nacionalitat espanyola no arribaven al 50% i els estrangers eren el 52’5%, el 28’6% marroquins.

Si els marroquins trien unes zones concretes de les ciutats per viure és perquè els preus dels habitatges són més assequibles per les seves economies. En aquests barris, degut a la concentració, s’hi senten més còmodes i menys estranys, ja que es troben amb veïns que tenen la mateixa cultura i la mateixa llengua, sigui l’àrab o el berber.

El que és important per una política de ciutat i país és que la segregació no porti a la formació de guetos, perquè aleshores manca el diàleg i la interacció entre grups ètnics diferents, i això genera desconeixement d’uns respecte els altres, es produeix desconfiança i poden sorgir conflictes entre grups. Per altra banda l’aïllament d’un grup ètnic pot portar a què els seus membres es sentin més discriminats, marginats i exclosos, cosa que els ajuntaments i tota la ciutadania han de mirar que no succeeixi.