VIATGE A XIPRE DE LA SCG 2019

2019-03-25_ Programa i assegurances

Programa 2019-03-25

Free Plus 2500

VIP plus 2000

Recorregut

Vols i Hotels

Xipre dia a dia. Actualitzat : 15-04-19

Imatges de la divisió

VIATGE A XIPRE  DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Organitzat per Altaïr viatges

Setmana de lluna plena del mes d’abril de 2019

L’Illa de Xipre (per alguns d’Afrodita), està situada a 75 km al sud de la península d’Anatòlia, viatge de la SCG de l’any 2007, a 100 km de les costes de Síria, viatge de la SCG de l’any 2005, i a uns 700 km de Creta viatge de la SCG de l’any 2013, per això i per al seu caràcter plenament mediterrani aquest any es fa imprescindible fer el nostre viatge a Xipre.

L’illa, geogràficament és part d’Àsia però per raons històriques i culturals considerada part del continent europeu, és constituïda bàsicament per dues serralades, que la travessen en direcció est-oest, separades per la gran plana central de Messaoria:

• La Serralada de Kyreneia o Pendadàkhtilos, situada al nord té una longitud d’uns 129 km i es prolonga fins a la península del Kàrpathos i el cap d’Hàgios Andreas.
• La plana central s’estén des del golf de Morfú fins al de Famagusta i, pràcticament mancada de vegetació, constitueix el graner de Xipre.
• Al sud-oest, l’altra serralada, el massís de Tróodos, cobert d’abundosa vegetació, té alguns cims importants, entre els quals l’Olimp, que s’eleva fins a 1.952 metres

Les costes són rocalloses i abruptes, sobretot al nord, on les muntanyes de Kireneia cauen a plom sobre la mar, però són també nombroses les platges i les profundes badies.

El clima de l’illa és mediterrani, amb predomini de la sequedat i amb uns canvis d’estacions molt marcats: estius calorosos i assolellats, amb una mitjana de 29 °C a Messaoria i 22 °C al massís de Tróodos, i unes màximes de 36 °C i 28 °C, respectivament.
Els hiverns solen ser suaus, puix Xipre es troba sota la influència de depressions lleugeres, que travessen la Mediterrània entre l’anticicló continental d’Euràsia i la zona de baixes pressions del N d’Àfrica. Les temperatures oscil·len entre 10 °C (Messaoria) i 4 °C (Tróodos).

La mitjana anual de precipitacions és d’uns 500 mm, i, llevat del massís de Tróodos, són inexistents les nevades. Gairebé no hi ha rius, només el Pedieos i l’Idalias, que desguassen al golf de Famagusta, i el Kurris, que ho fa a Episkopí: són en realitat torrents que tenen un curs normal només els mesos d’hivern.

Durant segles, l’illa ha estat un encreuament de pobles, civilitzacions i cultures d’Àsia, Àfrica i Europa. Ha estat colonitzada i controlada per molts pobles: grecs , fenicis, assiris, egipcis, perses, macedonis, romans, bizantins, creuats, venecians, otomans i britànics.

El 1191 Richard I d’Anglaterra, el líder de la Tercera Croada, va conquistar Xipre. Guiu de Lusignan, cavaller francès, va ser compensat per la pèrdua del Regne de Jerusalem amb la compra de la senyoria sobre Xipre, als cavallers Templers el 1192. Els lusignans francesos van governar Xipre des de finals del segle XII fins a finals del segle XV. Durant aquest període, l’arquitectura gòtica va florir, especialment a Nicòsia.

El 1571 Xipre passa a formar part de l’imperi Otomà i, 300 anys després, el 1878, els otomans, per agrair l’ajuda britànica contra l’enemic comú, Rússia, cedeixen l’administració de l’illa a la Gran Bretanya. No obstant això, el 1914, amb la primera guerra mundial, l’imperi Otomà va declarar la guerra a la Gran Bretanya que a continuació es va annexionar l’illa.

Xipre obté la seva independència del Regne Unit el 16 d’agost de 1960, després d’una campanya contra els britànics organitzada per l’EOKA , “Organització Nacional de Combatents Xipriotes”. L’arquebisbe Makarios en va ser el president.

La Constitució del nou estat reconeixia la distinció entre les dues comunitats i assegurava la participació de cada comunitat a totes les institucions buscant alhora solucions per evitar la supremacia de part de la comunitat més nombrosa i assegurant una autonomia administrativa parcial de cada comunitat. El President de la República seria un grec-xipriota votat per la comunitat grega i el Vicepresident un turc-xipriota votat per la comunitat turca. Cadascun mantenia el dret de veto i per a certes decisions es requeria l’acord de tots dos. Grècia, Turquia i Regne Unit haurien de garantir els articles principals de la constitució.

No obstant això, l’aplicació d’aquella constitució va ser molt problemàtica per les diferents interferències dels governs grec i turc, i per l’existència de grups partidaris de la unió amb Grècia (ENOSIS). Davant els conflictes i atemptats, el Consell de Seguretat de Nacions Unides es va veure obligat a enviar una força de pau (UNFICYP) el març del mateix any. UNFICYP encara manté la seva presència a l’illa.

El 15 de Juliol de 1974 s’intenta un cop d’estat contra el govern de la República amb el clar suport de la junta militar que havia pres el poder a Grècia l’abril de 1967. El President Makarios deixa l’illa.

L’exèrcit turc intervé pocs dies després, el 20 de Juliol de 1974. D’aquesta manera el govern turc va intentar exercir el seu dret derivat dels acords de 1959 de garant de la constitució. El 14 d’agost de 1974 una segona onada de forces armades turques arriba a l’illa i ocupa el terç nord de l’illa. A partir d’aquesta segona intervenció de l’exèrcit turc, l’illa es divideix en dues parts. Els grecs-xipriotes del nord de l’illa es veuen obligats a deixar les seves cases i propietats i fugen cap al sud, tal com els turc-xipriotes que abandonen el sud per refugiar-se al nord. D’aquesta manera tots dos es converteixen en refugiats dins del seu propi país.

El 1975 la part nord ocupada per l’exèrcit turc es va autodeclarar “Estat Federat Turc de Xipre” i des del 1983 s’autodenomina “República Turca de Xipre” , reconeguda només per  Turquia que manté en el seu territori una força militar de 30.000 homes. La resta de la comunitat internacional no reconeix el règim establert al nord de l’illa. La declaració d’independència va ser condemnada pel Consell de Seguretat de Nacions Unides. Es reconeixen només les autoritats de la República de Xipre , és a dir, de la part sud de l’illa.

Conseqüència directa del cop d’estat de 1974 i de la intervenció militar turca va ser la partició de facto de l’illa. Aproximadament el 36% de territori de l’illa està fora del control del govern de la República de Xipre. La “Línia Verda”- zona de contenció que divideix les dues parts de l’illa – part de la costa nord-oest de Morfou, travessa Nicòsia i arriba fins a Famagusta i està controlada per les forces de Nacions Unides. Nicòsia, la capital de l’illa
està dividida per un mur, tal com ho va estar una vegada Berlín. 

Amb l’acció de l’exèrcit Turc al nord de l’illa, entre 180.000 i 200.000 grec-xipriotes es veuen obligats a desplaçar-se cap al sud. Gran part d’ells van evacuar zones del nord abans de l’arribada de l’exèrcit turc per por. També una part dels quals es van quedar al nord després de l’arribada de les tropes turques van ser desarrelats i sotmesos a polítiques de desplaçament. Fins al dia d’avui Turquia està negant el retorn d’aquests refugiats a les seves cases com també el seus drets relacionats amb les seves propietats al nord de Xipre. Alhora, entre 50.000 i 60.000 turc-xipriotes es desplacen cap als territoris ocupats. El desplaçament va continuar els anys posteriors al 1974 per trasllat de població i violacions dels drets humans.

Com a resultat de la partició de l’illa, el 18% de la població total es queda amb el 39% del territori, és a dir, la part fora del control de la República de Xipre. Entre 1975 i 1977, l’esmentat territori, òbviament poc poblat, va rebre una vasta onada d’immigració de població turca que va generar un canvi demogràfic notable a la regió. Els colons es van instal·lar en pobles abandonats per grec-xipriotes. Especialment en aquests pobles els colons van mantenir les seves característiques socials, econòmiques i culturals originals i per tant van ser percebuts per la població turcoxipriota com a elements aliens. Les dues comunitats de l’illa reaccionen de manera diferent davant aquest fenomen. La comunitat grec-xipriota està profundament preocupada i acusa l’administració turcoxipriota de desenvolupar polítiques de colonització als territoris sota el seu control. La comunitat turcoxipriota, que en la seva majoria al principi veia en aquesta població una injecció de mà d’obra, passant els anys, es queda confusa davant el numero creixent de gent de fora de l’illa i el paper polític que part d’ella desenvolupa.

Malgrat els esforços desenvolupats sota els auspicis de Nacions Unides per donar una solució política a la qüestió xipriota, l’illa segueix dividida. No obstant això, la prohibició de travessar del nord al sud i viceversa es va aixecar el 23 d’abril de 2003 i milers de grecoxipriotes i turcoxipriotes van aprofitar la possibilitat de visitar l’altra part encara que sense tenir la possibilitat de pernoctar.

La perspectiva d’ampliació de la Unió Europea ha generat noves expectatives sobre una possible reunificació de l’illa. El govern de la República de Xipre va sol·licitar formar part de la Unió Europea el 3 de juliol de 1990 i el 16 d’abril de 2003 Xipre va signar a Atenes el tractat d’adhesió a la Unió Europea.

Durant el 2002 es van desenvolupar negociacions patrocinades per Nacions Unides per establir un pla de pau. Els esforços per aconseguir l’adhesió d’una illa unificada van fracassar davant el desacord dels caps de les dues comunitats. Posteriorment, un pla de pau revisat va ser proposat a referèndum simultani a les dues comunitats l’abril de 2004 com a última possibilitat d’aconseguir l’entrada d’una illa unificada en la Unió Europea. El
pla va ser aprovat per un 65% de la comunitat turcoxipriota però la comunitat grega ho va rebutjar en la seva gran majoria.

Dades històriques:

• Edat Neolítica:  7000 – 2500 aC
• Edat del Bronze: 2500 1050 aC
• Edat del Ferro: 1050 58 aC
• Assiris, egipcis, perses: segle VIII -segle IV aC
• Alexandre el Gran: 332 323 aC
• Època ptolemaica: 294 – 58 aC
• Època romana:  58 aC – 330 dC
• Època bizantina:  330 – 1191
• Ricard I, Cor de Lleó, rei d’Anglaterra
• Època Lisignan:  1191 – 1489
• Ocupació veneciana: 1489 1571
• Ocupació otomana:  1571 – 1878
• Administració britànica: 1878 – 1960
• Independència: 1960.

Xipre i la literatura:  

El naixement d’Afrodita segons Hesíode (va viure vers el 850 aC, molts autors antics el situen vers el 735 aC)

Va venir el poderós Úranos conduint la nit, s’ajagué en terra desitjós d’amor i es va estendre arreu. El fill [Cronos], sortint del seu amagatall, aconseguí atènyer-lo amb la mà esquerra, empunyà amb la dreta la prodigiosa falç, enorme i d’agutzades dents, i pressurosament dallà els genitals del seu pare i tot seguit els llença a l’atzar al seu darrera.

No debades escamparen aquells de la seva mà. Car, totes les gotes de sang que van anar esquitxant, les recollí Gea. I en completar-se un any, donà a llum a les poderoses Erínies, als alts Gegants de resplendents armes, i a les Ninfes que anomenem Mèlies sobre la terra il·limitada. Pel que fa als genitals, des de l’instant precís en què els escapçà amb l’acer i els llençà lluny del continent al tempestuós mar, van ser després portats pel pèlag per molt de temps. Al seu entorn sorgia del membre immortal una blanca escuma i, enmig d’ella, va néixer una donzella.

De primer navegà vers la divina Citera i des d’allí es dirigí després a Xipre envoltada de corrents. Sorgí del mar l’augusta i bella deessa, i sota els seus peus delicats creixia l’herba al seu voltant. Afrodita […] l’anomenada i també Citerea, perquè es dirigí a Citera. Ciprogènita, perquè va nàixer a Xipre de moltes onades (i Filommèdes perquè sorgí dels genitals.

 Hesíode. Teogonia. “Castració d’Úranos”

   Fresco de Giorgio Vasari y Cristofano Gherardi (ca. 1560) La castració d’Úranos

                 Afrodita traient-se la sandàlia

Xipre comentat per Sèneca  (Còrdova, 4 aC-Roma, 65 dC)

… ¿ Quantes vegades un terratrèmol ha fet caura ciutat de l’Àsia i de l’Acaia?

¿Quants poblats han estat devorats a Síria, quants a Macedònia?

¿Quantes vegades el mateix desastre ha devastat l’illa de Xipre?

¿Quants cops s’ha esfondrat la ciutat de Pafos?…

…Per exemple, Pafos s’esfondrà més d’una vegada: Nicòpolis ja estava acostumada a patir aquesta catàstrofe.

 Un mar profund envolta Xipre i la sacseja…

Luci Anneu Sèneca Naturalium quaestionum VI, 26

Ovidi: Pigmalió rei mitològic de Xipre. Metamorfosis. (Sulmona, el 20 de març del 43 aC – Tomis, actual Constanța, l’any 17 o 18 dC)

Com que Pigmalió ja les havia vist venir en la ignomínia, disgustat pels nombrosos defectes que la natura ha donat a l’esperit de les dones, vivia solitari i sense esposa; durant molt de temps no va tenir companya de llit. Mentrestant, va tallar una peça d’ivori de color de la neu i li va donar una bellesa que cap dona no pot arribar a tenir, i va enamorar-se de la seva obra.

El rostre és el d’una donzella vertadera que sembla estar viva i que voldria moure’s , si no lo ho impedís el pudor: fins a tal punt l’art amaga al seu art. L’admira Pigmalió i en el seu pit està encesa la passió per aquell cos fingit.

Sovint posa les mans sobre la seva obra, i la toca per saber si és un cos o ivori, i no acaba de creure que sigui ivori.

Li dona besades i creu que ella les hi torna, li parla i l’agafa i li sembla com si els seus dits s’enfonsessin en els membres que toquen, fins i tot tem que no li surtin blaus a la pell que abraça ; de vagades li fa manyagueries, d’altres li porta regals dels que agraden a les noies: petxines i pedretes arrodonides, ocellets i flors de mil colors, lliris i pilotes pintades i llàgrimes caigudes de l’arbre de les Helíades; orna també el seu cos amb vestits: posa pedres precioses al seus dits i llargs collarets al seu coll; de les seves orelles pengen petites perles i cintes del seu pit: tot li escau; i no és menys bella despullada.

Li posa sobre cobertors tenyits pel múrex de Sidó i l’anomenava la seva companya de lliti, reclinant-li el coll, la posa suaument sobre plomes suaus com si ella pogués adonar-se’n.

Havia arribat el dia de la festa de Venus, la més celebrada a Xipre, i ja havien caigut colpejades al bescoll unes vedelles blanques com la neu, que portaven les amables banyes cobertes d’or i ja l’encens cremava quan Pigmalió, després de fer la seva ofrena, va aturar-se davant de l’altar i va dir tímidament: “Oh, déus, si podeu concedir-ho tot, desitjo que la meva esposa sigui…”,  i no gosant dir “la donzella  d’ivori” va dir “semblant a l’ivori”.

La daurada Venus, que assistia en persona a la seva festa, se’n va adonar del que volia dir aquelles paraules, i com auguri de la seva voluntat favorable, va encendre tres vegades la flama i en va aixecar la punta cap al cel…

Quan Pigmalió va tornar a casa seva, es va acostar a la imatge de la seva noia i, estirant-se al llit, la va començar a besar: li va sembla que estava tèbia; tornar a acostar-li els llavis i amb les mans li tocar els pits: l’ivori s’endolceix en tocar-lo i, perdent la seva rigidesa, cedeix a la pressió dels dits tal com la cera de l’Himet s’ablanir amb el sol i, modela amb el polze, agafa formes diferents i esdevé útil amb el seu ús.

Aleshores ell queda estorat i no sap si sentir-se feliç perquè tem enganyar-se, mentre, enamorat, una altra vegada toca amb les mans l’objecte desitjat; era un cos: bateguen les venes en ser acaronades.

Aleshores el de Pafos aixeca oracions fervoroses donant les gràcies a Venus i, finalment, amb la seva boca cobreix una boca que no és falsa, i la donzella sent les besades que li donen i s’enrojoleix; en aixecar els ulls cap a la lluna, veu alhora el seu enamorat i el cel.

La dea assisteix a les noces que ella mateixa ha preparat, i ja les banyes de la lluna s’havien unit en un disc complert nou vegades quan la noia vara parir Pafos, del qual l’illa porta el nom.

         Château de Versailles, salon des nobles, Pygmalion priant Vénus d’animer sa statue,                                                                      Jean-Baptiste Regnault

Llimones amargues de Lawrence Durrell (27 de febrer de 1912 – 7 de novembre de 1990) publicada a l’any 1957