Viatge a Romania de la SCG, aportacions d’en Teo Gómez i Neus Aller

RECORREGUT

2017 Romania: Bucarest, Castell de Peles, Castell de Bran, Brasov, Sighisoara, Llac Vermell,  gorges de Bicaz,Piatra Neamt, PN Vanatori Neamt, Suceava, Menestirs pintats de Voronet, Sucevita i Moldovita, Suceava, Tulcea, Delsta del Danubi, Bucarest.

Recorregut diari gravat amb gps, per activar-lo cal tenir instal·lat Google Earth:

08-04-2017 Bucarest – Brasov (Sinaia, castells de Peles i Bran):

09-04-2017 Brasov – Sighisoara ( Prejmer ):

10-04-2017 Sighisoara – Piatra Neamt ( Llac Vermell, gorges de Bicaz):

11-04-2017 Piatra Neamt – Suceava ( Monestir de Neamt, PN Vanatori Neamt, Targu Neamt):

12-04-2017 Suceava  (circular monestirs pintats Voronet, Sucevita, Moldovita)

13-04-2017 Suceava Tulcea: passejada amb vaixell pel delta del Danubi:

14-04-2017  Tulcea: passejada amb vaixell pel delta del Danubi:

15-04-2017: Tulcea – Constança _- Bucarest:

 


Romania SCG 2017 per Teo Gómez

Romania, massa temps sota el jou d’un dictador obsessiu, s’ha quedat una mica apartada del desenvolupament econòmic, amb poc marge per beneficiar-se de la seva recent integració a Europa. En el seu traster s’acumulen les obres gòtiques, barroques, rococós i neoclàssiques del continent, juntament amb el particular estil moldau dels monestirs, com si l’enorme caixa de ressonància dels Carpats s’hagués trencat i escampat el seu contingut hongarès, austríac i parisenc per darrere, on es troba el instrument de música més gran de la regió, el delta del Danubi, amb l’amanyac impertorbable de l’aigua, l’arpa dels innombrables rierols, el mirall dels milers d’ocells cantors, el silenci de pelicans i cormorans, el xipollejar de las llúdries.

En aquest viatge de la Societat catalana de Geografia travessarem les regions històriques més importants del país, els vells principats: l’àmplia i meridional Valàquia; l’altiplà de Transsilvània i els Carpats; Moldàvia, oberta als vents d’Ucraïna, i Dobrudja, tancada entre el Danubi i el mar Negre, l’últim reducte otomà, amb capital a Constança.

Bucarest, punt d’inici del nostre viatge, jeu a Valàquia, on es troben les ciutats més grans i l’agricultura més capdavantera. Aquest històric principat, que ocupa una part dels Carpats, va estar governat al segle XV per Vlad l’Empalador, que va inspirar el personatge de Dràcula. Més tard, Miquel el Valent va unificar els tres principats, Valàquia, Transsilvània i Moldàvia, i després la regió va estar dominada pels turcs, que al segle XVIII permetien l’existència de prínceps que nomenaven ells, preferentment entre els grecs ortodoxos, fet que al segle XIX va provocar la rebel·lió que va acabar amb la creació del nou estat de Romania.

El nostre recorregut comença portant-nos cap al nord, a Sinaia, on el primer rei de Romania, Carles I, va fer construir el seu palau d’estiueig. Carles I va arribar al poder després d’un cop militar que va fer fora l’anterior governant, Alexandru Ioan Cuza, moldau i primer príncep de Romania, que havia expropiat els dos terços de les terres als monestirs i va promoure una reforma agrària que afavoria els camperols pobres. Carles I, d’origen alemany, va arribar com el nou príncep, recolzat pel monarca francès Napoleó III en contra de l’opinió dels otomans. El seu suport consegüent als russos en la guerra contra els turcs de 1877, que van ser derrotats, li va permetre declarar aquest mateix any la independència de Romania i convertir-se en el primer rei del país. El país va ser reconegut internacionalment i va adoptar llavors el model parlamentari britànic, encara que va seguir governant una noblesa ja establerta molt allunyada de les classes camperoles.

Rússia havia aprofitat la guerra amb els turcs per apoderar-se d’una part del país, la Bessaràbia. En represàlia, Carles, d’origen germànic, es va aliar amb els imperis centrals europeus, Alemanya i l’Imperi austro-hongarès. No obstant això, quan esclata la primera guerra mundial, el parlament romanès es declara neutral, negant-li el plaer de la guerra. El rei, decebut, es retira al palau Peleş, on mor poc després, sense descendència. Carles s’havia fet construir aquest palau-castell en el qual residia la meitat de l’any en un lloc tranquil, en un llogaret de les muntanyes, envoltat d’extensos boscos. Aquí es van celebrar importants reunions, com la que va decidir mantenir neutral a Romania el 1914. El palau ja tenia ascensor, calefacció i electricitat al segle XIX, i el sostre de cristall del saló d’honor podia obrir-se amb un petit motor perquè el rei mirés els estels. Està replet de passadissos secrets i salons d’estil oriental o neo-renaixentistes, i posseeix set terrasses decorades amb estàtues i una font de marbre de Carrara. El rei ja no ho abandonaria fins a la seva mort aquest mateix any. Li va succeir el seu nebot, Ferran I, que va seguir al castell durant els estius. El fill d’aquest, Carles II de Romania, va néixer a Peleş. Seria el primer rei de Romania que neixaria al país i el primer a ser batejat en la religió ortodoxa. Va ser un príncep corrupte que va fugir del país amb la seva amant, obligat a abdicar pel seu pare. Va tornar com a rei el 1930, però els seus mètodes violents el van fer renunciar el 1940. El seu fill Miguel, amb 19 anys, va cedir el govern a Ion Antonescu, que es va aliar amb Hitler i Mussolini, mentre la Guàrdia de Ferro eliminava a tots els rivals polítics. Davant la previsible caiguda d’Alemanya, Romania va canviar de bàndol, però finalment va ser ocupada pels russos, que van imposar el règim comunista.

Emmudits per la historia que envolta aquest palau, al mig de grans boscos d’avets i fagus, ens endinsem en els Carpats meridionals i, després de passar la nit en el complex turístic d’esquí de Poiana Braşov, envoltats de muntanyes que superen els 2.000 m, amb les pistes encara nevades, ens dirigim a la propera ciutat de Braşov.

La ciutat històrica de Braşov es troba al peu dels Carpats, ja a Transsilvània. Ens aturem en la Turnul Alb, la Torre Blanca, en el vessant de la muntanya, a contemplar la seva harmonia del segle XVIII. Aquesta vella ciutat rebel, que ja s’havia enfrontat als Habsburg, es va cremar completament el 1689 i al segle XVIII es va reconstruir prohibint les cases de fusta. El 1989 va rebre el nom de ciutat màrtir per rebel·lar-se, per última vegada, contra el règim de Ceaușescu. El centre es troba a la bonica i ampla plaça Stafului. El seu monument més conegut és l’Església Negra, del segle XV, d’estil gòtic i consagrada a la Mare de Déu. Aquí va néixer, al segle XV, Johannes Hunterus, humanista i teòleg renaixentista, més conegut per la seva activitat geogràfica i cartogràfica, i per implementar la reforma luterana a Transsilvània. En Braşov, va instal·lar una impremta l’any 1533 on es van imprimir nombrosos llibres i un manual de cosmografia que es va reeditar no menys de 39 vegades. Aquí també va imprimir Coresi el primer llibre en llengua romanesa, un catecisme de 1561. A la part nova de Braşov, que s’estén cap a la depressió del seu mateix nom, es va instal·lar molt més tard una fàbrica de aeroplans que es van fer servir contra els soviètics durant la guerra mundial. El comunisme va construir una fàbrica de camions i encara avui es pot trobar en les rodalies una fàbrica d’helicòpters.

Des de Braşov, ens desplacem a Prejmer, una de les set ciutats fortificades construïdes els segles XII i XIII a la regió, sota el domini dels reis d’Hongria. La de Prejmer va ser construïda pels cavallers teutònics al segle XIII, inicialment catòlica i de seguida reformista. Consisteix en una església envoltada de una muralla circular amb habitatges adossats per dintre. Tot el conjunt està emblanquinat i és d’ús turístic únicament, l’escola recorda de forma entranyable algunes escoles rurals espanyoles, amb els seus pupitres marrons. L’entorn tancat ofereix seguretat enfront de les vicissituds externes. S’ha de pensar que aquesta plana del sud de Transsilvània va ser una regió amenaçada per les invasions tàrtares i otomanes.

A prop, però al altre costat de Braşov, a tocar de les muntanyes, es troba el castell de Bran, un enclavament turístic de gran bellesa entre les fronteres de Valàquia i Transsilvània. S’ha vinculat a Dràcula, encara que Vlad l’Empalador mai va viure aquí, sinó al castell de Poenari, una zona molt més abrupta. El castell de Bran el va encarregar Lluís I d’Hongria l’any 1377 per defensar-se de Valàquia i com a enclavament comercial. Després de la primera guerra mundial, el 1920, Transsilvània, que s’havia unit a Hongria el 1848, va cedir el castell a Romania i aquest país va decidir convertir-lo en residència de la princesa Maria, filla de Ferran I i germana de Carles II. Es va reformar, donant-li aires centreeuropeus per convertir-lo en residència d’estiu, però la reina només el va fer servir tres anys. El castell segueix en mans dels Habsburg, encara que Dominic d’Habsburg va intentar vendre-li al milionari rus Abramovich, a causa del seu potencial turístic, però la venda no es va dur a terme i es va prohibir el seu ús com a castell de Dràcula. Des de les seves altures es domina la plana, el seu interior recorda els veritables castells de l’època, plens de teulades inclinades, passadissos tortuosos i habitacions amagades.

Continuem camí cap a Sighisoara, al centre de Transsilvània. La ciutat segueix el curs del riu Tarnava Mare i conserva una important zona medieval patrimoni de la humanitat. En la ciutadella, damunt d’un pujol des del qual es gaudeix d’una vista impressionant, destaquen la fantàstica Torre del Rellotge i l’església Monestir, totes dues del segle XIII. A l’altre costat del riu, l’església ortodoxa de la Trinitat de Sighisoara és un bell exemple d’arquitectura del segle XX. Al segle XII, sota el domini hongarès des del segle X, es va portar a aquesta regió una colònia de saxons alemanys, la majoria artesans i comerciants. Al segle XIV, ja era una ciutat important com a enclavament comercial en les rutes que uneixen els Balcans amb el centre d’Europa. Al segle XV va viure aquí Vlad Tepeş, l’Empalador, príncep de Valàquia. La ciutat va pertànyer a l’imperi austro-hongarès fins al final de la primera guerra mundial, en què va passar a formar part de Romania. Durant la segona guerra, la població alemanya es va unir a les tropes d’Hitler i, després de la derrota, la seva situació va empitjorar, fins que la major part d’alemanys va marxar a Alemanya quan va caure el règim comunista i se’ls va permetre sortir del país.

Seguim camí cap al nord-est, travessem els ondulats pujols de l’altiplà transsilvà i creuem els Carpats Orientals en direcció a Piatra Neamt, a la regió nord-oriental de Moldàvia. Al llarg de camí, al costat de la carretera, els habitatges de fusta, amb sostres rehabilitats amb zinc, recorden el país que va ser, amb totes les terres cultivables repartides entre l’església i l’aristocràcia, fins que es va produir l’expropiació al segle XIX i els va tocar un tros de terra a cada família. El comunisme se les va apropiar totes i, després del alliberament, van tornar als seus amos. Alineades al costat dels principals camins del país, les parcel·les, que s’han anat dividint entre la nombrosa descendència i són cada vegada més llargues i estretes, aviat van resultar insuficients davant el creixement de la població. Molts han hagut de marxar, uns altres s’han quedat. Les cases transsilvanes tenen una planta, amb un pou al pati, el corral per a les vaques, un petit hort i els prats als vessants, fins al bosc. La revolució comunista tendirà a concentrar les indústries i a fer-les mastodòntiques, i després es tornaran obsoletes, però als camps de la Transilvania interior, es respira encara l’aire humit de les cases de fusta amb les finestres i els alerons decorats a la manera barroca de les històries de vampirs. Només veiem un poblat de gitanos assentat en una fondalada. Són els marginats, una petita part de la població.

Creuem un altiplà i arribem a la ciutat de Gheorgheni, part d’Hongria fins a 1968 i poblada gairebé en un 90 per cent d’hongaresos, i ens fiquem entre els contraforts dels Carpats Orientals. A mil metres d’alçada ens aturem al llac Roşu, format en un estret pas per una ensulsiada. Envoltat de boscos i muntanyes, s’ha convertit en centre d’excursionisme, just a l’entrada de Moldàvia. El petit llac es diu Roçu (vermell) per l’òxid de ferro d’alguns afluents i per l’eutrofització dels arbres atrapats després de l’ensulsiada, que avui romanen fossilitzats sota l’aigua. Des d’aquí, la carretera s’endinsa a l’estreta gola calcària de Bicaz, eficaç desguàs del senyor de les tempestes, que condueix a la ciutat del mateix nom. En aquesta zona hi ha un embassament, el de Bicaz, i una central hidroelèctrica, Dimitrie Leonida, que alimenta les indústries de Piatra Neamt.

Piatra Neamt, coneguda com la perla de Moldàvia, és una ciutat moderna, travessada per sobre per un funicular. A la plaça d’Esteban el Gran es troben els museus d’Art i Etnografia, l’església de Sant Joan el Baptista i la torre de Sant Esteve, del segle XV, construïda quan aquest príncep de Moldàvia va resistir als otomans amb el suport de Vlad l’Empalador. Són vacances , així que no veiem malament alguns pallassos i un colorit Bugs Bunny de cartró pedra que s’han col·locat per estimular la imaginació dels nens. A la parròquia dels Tres Jerarques, més lluny, assistim a una missa en la qual abunden les classes populars, lluny de les classes altes de la Biserica del Baptista. L’església està plena, a la paret del fons, les cares toves i rodones, a la pre-nao, els rostres convulsos i prims dels que demanen compassió.

L’Església, a Romania, va ser permesa durant la dictadura de Ceaușescu, fins i tot se l’acusà de certa col·laboració amb l’Estat. Després de la caiguda del comunisme, es produeix un fort renéixement, comencen a construir-se esglésies, a un ritme d’una cada tres dies el 2011, amplien la seva jurisdicció a Bucovina i a Bessaràbia, i passen de nou mil el 1997 a més de divuit mil el 2015; el 2016, el seu poder es tan gran que es permeten prohibir el matrimoni entre un ortodox i una persona que no professi la mateixa religió, però descendeix la confiança de la joventut, i a les zones urbanes disminueix el nombre de creients. En l’actualitat, la meitat de la població és practicant, encara que el percentatge és més gran a les zones rurals.

Des d’aquí, ens endinsem a la regió històrica de Bucovina, cap al nord. Ha estat part de Moldàvia des del segle XIV, però entre 1774 i 1918 va formar part de l’Imperi austro-hongarès. Després de la primera guerra mundial, va passar a formar part de Romania, i durant la segona, la seva meitat nord va passar a la Unió Soviètica. Avui, la vella Bucovina conté un dels tresors de Romania, les esglésies pintades del nord de Moldàvia.

Aquesta regió, amb un clima propi de l’Europa Oriental, està plena de valls amagades i d’altres que serveixen de grans vies de comunicació. A les muntanyes que les separen, la gran riquesa forestal de Romania ha propiciat la creació de nombroses àrees protegides, entre elles, més d’una dotzena de parcs nacionals, tots de recent creació.

Al parc de Vanatori Neamt s’ha creat una reserva de bisons europeus. Els animals es crien en un recinte i es deixen al seu lliure albir en una àmplia zona protegida de 300 km2. Es difícil veure’ls. Fem un recorregut per un bosc mixt de coníferes i arbres caducifolis, que ens condueix a un petit zoo on podem veure bisons, cérvols i cabirols, propis de la regió. La protecció és important en un país on els boscos eren de l’Estat i de sobte passen a ser de propietat privada. Als boscos, no deixen d’aparèixer prats i clarianes on abans només hi havia arbres.

Des del parc, baixem a un dels monestirs propers, el de Neamt, del segle XV, amb un preciós baptisteri exterior, Agheazmatar, convertit en llibreria. A l’altre costat de la carretera, el recinte emmurallat conté una església del segle XIV, bellíssima, una biblioteca que té almenys 600 anys i un museu on es mostra una de les velles impremtes que funcionaven aquí des de 1807. En aquest monestir ja es feien manuscrits al segle XV. Avui, els monjos, negres com corbs amb barbes blanques com la neu, continuen fent la seva vida habitual. A l’interior de l’església, és produeix la màgia. En un altre temps, els laics només podien romandre al nàrtex, la sala que connecta el món exterior amb l’església, però avui es penetra a la nau i s’accedeix al capdavant de l’iconòstasi, el mur que separa la nau del santuari. Naturalment, tot està recobert d’icones. La llum que entra pels finestrals dona la impressió d’estar en un altre temps, mentre el sacerdot que encén les espelmes dels altars sembla un ésser vingut d’un altre món, un món dominat per les histories de sant, àngels, dimonis i temptacions.

Pernoctem a Suceava, antiga capital del principat de Moldàvia, integrada a Romania després de la primera guerra mundial i industrialitzada més tard. Visitem l’església de Sant Jordi, on podem apreciar l’espiritualitat dels romanesos, la senzillesa de les esglésies, on el nens poden romandre per terra mentre els adults escolten les pregàries i reben l’encens. Des d’aquí, iniciem, l’endemà, la ruta dels monestirs i les esglésies pintades, que és també la de les valls de la Bucovina. El 1997, hi havia a Romania uns 300 monestirs, 123 d’ells femenins. Tots contenen esglésies, de les que vuit, situades al districte de Suceava, construïdes entre 1487 i 1583, són patrimoni de la humanitat.

En visitem tres, disposats a realitzar un viatge en el temps per aquesta regió coberta de boscos i prats alpins. La primera, la de Voronet, correspon al monestir construït per Esteve el Gran al 1488 per commemorar la seva victòria a la batalla de Vaslui contra els otomans. L’església principal o katholikón, dedicada a sant Jordi, es coneix com la capella Sixtina de l’est. El seu color dominant es el blau intens, la seva forma és allargada, les pintures cobreixen totes les parets, el sostre és com una caperutxa que sobresurt notablement. Des del darrere cap al davant, l’església està formada per tres absis (triconte), el santuari (o presbiteri), la naos i la pronaos o nàrtex, amb un exo-nàrtex obert en el qual hi ha un fresc característic sobre el Judici Final. S’entra al nàrtex per un costat. A sobre de la naos hi ha una torre anomenada llanterna, amb quatre finestretes i setze fornícules i coronada per un sostre en forma de agulla,. El monestir es va pintar el 1547, es va fer famós com a escola de cal·ligrafia, es va abandonar el 1775, quan els Habsburg es van apoderar d’aquesta part de Romania i es va recuperar el 1991, si van construir habitatges per a les monges i es van restaurar les pintures de la façana sud, les millor conservades.

El monestir d’Humor va ser construït el 1530 per Petru Rares. Va ser restaurat i reobert el 1990 després de romandre més d’un segle tancat. És un monestir femení i, amb Voronet, té els frescs més ben conservats del país. Com els altres de la regió, es caracteritza per la teulada en forma de un llarg barret que protegeix les parets de l’estret edifici de la inclemències del temps. Les parets, que s’arrodoneixen en l’absis, estan completament pintades amb frescs que relaten històries de la Bíblia; destaquen el Lloc de Constantinoble i el gran fresc del Judici Final, a la façana oposada a l’absis, amb totes les autoritats religioses disposades a ser empassades pel foc de l’infern o acceptades al cel, al costat de Jesucrist. L’interior, al que s’accedeix per una porta lateral, és una orgia de vinyetes que omplen totes les parets i que podrien contemplar-se durant hores. Les parets plenes de sants semblen beneir el pas dels fidels que vénen aquí a resar.

El paisatge és cada vegada més bucòlic, prats ondats, herbassars esquitxats de cases muntanyeses separades per tanques de fusta. Per contra, l’Irish Capuccino amb el sabor del licor de crema irlandesa, que s’ofereix a les gasolineres, em desconcerta, és com un eix que s’articula entre el passat i el futur.

L’església de Moldovita va ser construïda el 1532 pel fill il·legítim d’Esteve el Gran, Petru Rares. Els cicles religiosos aquí representats són excepcionals. Sota els ràfecs hi ha 105 nínxols, cadascun amb un àngel representat; a l’esquerra de l’entrada, sant Jordi, sant Demetri i sant Mercuri. A la façana sud, la millor conservada, dotze estrofes que expliquen el naixement de Crist. No poden faltar el Judici Final i el lloc de Constantinoble. A l’interior, destaca la Crucifixió, però totes les pintures són impressionants i meravelloses. El color groc es dominant. La monja Tatiana, que ens fa de guia, converteix la visita en excepcional, amb el seu aspecte d’àngel negre i alhora d’actriu de Hollywood; és la perfecta amfitriona.

Des de Moldovita, ens dirigim cap al nord, creuem el pas de muntanya de Ciumarna, base de senderisme pels boscos de fajos que predominen a la regió, i entrem en terres del monestir de Sucevita, molt a prop d’Ucraïna. L’església de Sucevita va ser una de les últimes que es van pintar, el 1601, però el seu gòtic barrejat amb l’estil moldau no deixa de ser una meravella. És un monestir d’homes, i a un costat hi ha un museu que mostra la seva importància en la creació de manuscrits.

Des d’aquí, ens acostem a la frontera de Moldàvia; desapareix el bosc, la terra s’aplana, predominen els camps estrets i allargats, les cases s’alineen al costat de la carretera, els pujols romanen nus com a cossos gegants plens de cicatrius.

Creuem la ciutat de Bacau, oberta a totes les invasions, en la qual s’han produït freqüents moviments de població. Avui és una regió industrial que es percep de seguida quan es travessen les enormes canonades que creuen la carretera. Hi ha indústria química i petroliera, metal·lúrgica, tèxtil, paperera, d’alimentació i aeronàutica. Hi ha dues refineries a les rodalies. El riu Siret, que creua la ciutat, neix als Carpats de Bukovina, a la veïna Ucraïna i descendeix fins a Romania, on rep al Moldova i continua camí del Danubi. Són rius fortament domesticats sobre els quals és millor no preguntar-se per la contaminació.

Seguim el riu Siret cap al sud, per la plana de l’est de Romania fins a la seva desembocadura, a Galati, on creuem el Danubi. Aquest gran riu amb 300 grans afluents neix a la Selva Negra, voreja els Alps i els Balcans pel nord i es fica per les Portes de Ferro entre Sèrbia i Romania pel sud dels Carpats, forma la frontera amb Bulgària i a l’últim moment deriva cap al nord fins a Galati i després a l’est, fins a Tulcea, a la branca meridional de l’immens delta que s’obre al mar Negre.

Creuem el riu en una gran barcassa transbordadora i seguim per carretera fins a Tulcea, on, des de l’hotel, veiem passar els vaixells turístics que s’endinsen pels canals d’aquest enorme conglomerat de aiguamolls, boscos de ribera i llacunes on s’amaguen pelicans, garses i llúdries.

L’endemà, ens endinsem per la branca sud del riu, la de Sant Jordi, de la qual surt el braç central del riu, Sulina, que té més de 60 km de longitud. Seguim una sèrie de braços menors que ens mostren la vegetació de ribera, els arbres coberts de vinyes salvatges, els observatoris per espiar les aus, els assentaments humans als illots sorrencs… A la vegetació, dominen canyars, jonqueres, sauledes, roures, oms, pollancres i freixes. Hi ha més de cent espècies de peixos, entre elles l’esturió, però potser el més impressionant es veure els ocells elevar-se lentament i aquest deixar-se portar per les aigües voltades de vegetació, la calma infinita.

Des de Tulcea, el viatge ens porta cap al sud, vorejant les petites muntanyes que van impedir al Danubi desembocar en línia recta al mar Negre. Aquest racó, entre el riu i el mar, va ser domini otomà durant més temps, no en va la mesquita de Carles I, a Constanza, és avui el centre dels 55.000 musulmans que queden a la regió de Dobruja i, per la mateixa raó, abans va pertànyer més temps a l’Imperi romà, que fixava les seves fronteres en el riu. Constança, amb mig milió d’habitants, és la ciutat habitada més antiga de Romania, fundada al 600 a. C. Va pertànyer als escites fins que els romans la van conquerir al 29 a. C. i la van convertir en frontera. L’any 8, el gran poeta Ovidi va ser bandejat aquí, on va viure vuit anys fins a la seva mort. S’havia atrevit amb August i va acabar als marges oblidats de l’Imperi. Avui queda una estàtua en record seu, a la plaça del seu nom davant del Museu d’Història, a la zona que s’està reconstruint de la ciutat, amb el seu aire entre parisenc i berlinès. Més enllà, la zona nova, les llargues platges, el mar Negre i el seu romàntic encant. A les pastisseries, el cozonac, el pastís típic de Pasqua.

Constança va ser recuperada als otomans el 1878, juntament amb el nord de la regió de Dobruja. El 1910 es va construir el casino, imponent i nu, en desús i, tot i així, símbol de la ciutat. Durant la primera guerra mundial va ser presa per les potències centrals, els imperis alemany i austro-hongarès, i durant la segona guerra es va aliar amb les potències de l’Eix.

Constança, unida a Bucarest per tren des de 1895 i per una nova autovia, és el port més gran del mar Negre i un dels més grans d’Europa. El port va ser molt danyat pels bombardejos aliats durant l’última guerra, i va haver de ser reconstruït als anys 1950.

Travessant la plana conreada tornem al principi, a Bucarest, la petita París, una ciutat on un europeu pot sentir-se com a casa, sobretot als seus grans parcs, recorrent les seves àmplies avingudes o contemplant els grans monuments. Bucarest apareix en la història com a residència de Vlad l’Empalador, el 1459, i és converteix en la seu de la cort de Valàquia el 1698. Al segle XVIII, els otomans nomenen als grecs administradors de la ciutat, com fan amb gran part del país, fins que, el 1821, una revolta allibera la ciutat. Temporalment, està sota el govern dels Habsburg i de l’Imperi rus. El 1847, un incendi destrueix un terç de la ciutat. El 1881, es converteix en centre polític del país després de la unió de Valaquia i Moldàvia, amb Carles I. La ciutat creix, s’instal·len el gas, el tramvia, s’electrifica i es copia el model de creixement de París amb Calea Victoriei com els Camps Elisis. Durant les guerres mundials, és ocupada pels nazis. Els aliats la bombardegen fins que, el 1944, un cop d’Estat la posa del costat dels aliats, però en acabar la guerra cau en mans del comunisme, s’enderroca part del cas històric i es construeixen blocs de pisos i grans edificis, com el mastodòntic Parlament romanès. Després de la caiguda del tirà Ceauşescu i des del 2000, la ciutat es modernitza, apareixen els centres comercials, complexos residencials, oficines…

A més de les grans avingudes i estàtues, romanen les esglésies com a mostra de que hi ha una població practicant. Els adolescents entren per veure curiosos al sacerdot assistit pel diaca, les seves lletanies i les aprovacions. Poden passar hores mentre s’afirma una vegada i una altra la presència de Déu en els esdeveniments. Crist és l’ofrena i l’oferent: Tu ets el que ofereix i el que és ofert. Es fumiguen icones, l’altar i els utensilis de culte amb encens, es rendeix honor i glòria a Déu. El sacerdot recorre la nau amb l’encenser mentre els fidels s’aparten al seu pas.

Sopem al Caru’ cu Bere, amb l’emotiu aniversari de la Mercè Rueda, al centre del barri monumental, al costat del Palau CEC, el Museu d’Història Nacional, el Banc Nacional, el monument a Eugeniu Carada, la Cambra de Comerç, sempre molt a prop de la gran avinguda, i la Calea Victoriei. La plaça del Renaixement, a la mateixa avinguda, és el lloc més emblemàtic de la ciutat, amb el neoclàssic Museu Nacional d’Art, Palau Real el 1815 i Palau de la República durant la dictadura, la Biblioteca Central de la Universitat, l’estàtua eqüestre de Carles I i el Memorial del Renaixement, un obelisc que travessa una corona, en memòria de les dotzenes de persones abatudes en aquest lloc pels franctiradors durant el Nadal del 1989. A la plaça, l’edifici del Comitè Central del Partit Comunista de Romania, on des d’una de les balconades Ceauşescu va dir el seu últim discurs, i des d’on va fugir el dictador amb la seva dona Elena en un helicòpter, després de 22 anys de dictadura.

Al nord del riu Dambovita, darrere de l’avinguda Victoriae, es troba, envoltat pels grans edificis neoclàssics del segle XIX, el barri antic, amb les seves galeries comercials i d’art, els clubs nocturns, las noies de plàstic amb les cames obertes, el fum i el regust blanc i a pètals de rosa de totes les ciutats.

Visitem el centre religiós de la ciutat, al petit pujol de Dealul Mitropoliei, seu del Patriarcat romanès. La catedral va ser construïda el 1658 i es troba a prop de l’enorme Palau de la Cambra de Diputats. Va ser elevada a rang de patriarcat el 1925. Em faig una foto davant l’estàtua de Joan Cuza.

A Romania, els temps canvien de forma sorprenent, la immersió en els boscos, els camps i les cases de fusta vinculades a l’Imperi austro-hongarès al nord, els hotels romàntics amb grans piscines, els castells i monestirs, l’àmplia plana del Danubi i els seus afluents, l’orient més proper a l’Imperi otomà, on les platges i la llum recorden el Mediterrani, i finalment, la parisenca Bucarest, sembrada d’esglésies ortodoxes, barroques i aquesta mescla de mudada espiritualitat i modernitat. Al costat de la plaça del Renaixement es troba una església del segle XVIII, la Kretzulescu, del 1722, restaurada després del terratrèmol del 1940 i al seu costat, la llibreria Humanitas, al Carrusel de la Llum, envoltada de cafeteries i bars, formant part d’un centre comercial que és el més modern de la ciutat, el Carturesti, un viatge en el temps a una ciutat del segle vint-i-u, una mostra que la nova arquitectura també ha arribat a Romania. Tot indica que aquest país sempre serà una part important d’Europa.

Un viatge magnífic.

Àlbum de fotos de Teo Gómez


Àlbum de fotos de Neus Aller:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

ARXIUS