La Gola de Ter

El Ter un riu sense delta però amb molta gola

Sergi Fontseca i Riera ₍₁₎

Amb aquest nom es coneix la fi del riu Ter, quan aquest cedeix les seves aigües a la Mediterrània desprès de fer un recorregut de 208 km des d’Ulldeter, on neix a una alçada de 2800 msnm, enmig d’un circ d’origen glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona. 

Ulldeter des de la Portella de Mantet

La desembocadura és a uns tres quilòmetres de l’Estartit, entre el cap de la Barra i el cap de Begur i no té res a veure amb un delta, és a dir, la forma natural de desembocar de qualsevol riu. I això es deu a l’extrema artificiailització que ha patit, trobant-se canalitzat per motes i dirigit en línia gairebé recta des del pont de Torroella fins el paratge anomenat “la gola” on el Ter desemboca al mar. Efectivament, la part baixa del riu Ter ha estat altament artificialitzada, amb la definició d’un curs lineal i uns marges amb motes de contenció i esculleres de roca per contenir les avingudes. Però malgrat tot la part final pot funcionar com un estuari, barreja entre el riu i el mar, que crea unes condicions especials generant comunitats ecològiques dinàmiques. El poc cabal que porta el riu en determinades èpoques en dificulta sovint la sortida directa al mar, formant una barra de sorra i desplaçant la desembocadura cap al nord.

L’explicació d’aquesta desembocadura sense delta com ja he dit, és causa antròpica, però com a factors naturals hi podem incloure la geomorfologia de l’espai. Així doncs la plana al·luvial, és regada a part del Ter pel Daró i les rieres de Pals i Peratallada, que en arribar a la plana del baix Ter es troben situades en l’anomenada depressió de l’Empordà, que s’estén de nord a sud, des del Pirineu Oriental fins a Les Gavarres, i d’oest a est, des de la Serralada Transversal fins al Mediterrani. Aquesta conca s’enfonsa progressivament de l’oest cap a l’est com a conseqüència d’importants falles normals esglaonades de direcció predominantment NW-SE i, en menor proporció, falles de direcció SW-NE. El conjunt d’ambdós grups de falles van deixar la configuració orogràfica dominada per la presència d’una conca sedimentària oberta a l’est, és adir a la Mediterrània.

El progressiu rebliment d’aquesta conca es va efectuar a partir de la deposició de materials sedimentaris procedents de diversos ventalls al·luvials i deltaics dipositats per l’acció del Ter i Daró, en el sector meridional, i del Fluvià i Muga, en el sector septentrional. Durant els diferents episodis sedimentaris, alguns d’aquests ventalls al·luvials van evolucionar fins el litoral.

L’especulació dels assentaments humans, així com la necessitat de conrear aliments va anar obligant a mantenir el Ter dirigit en un curs concret, per tant la gola és l’eix del delta hipotètic, en realitat tota la depressió de l’Empordà, tota la part baixa que s’obre a la Mediterrània és el “paleodelta” que gràcies a les seves terres fèrtils ha permès el conreu de l’ Arròs Molí de Pals, inundant els camps molts mesos a l’any, i això és bo per a moltes aus. Recentment la creació del sistema de pantans Sau-Susqueda (i el Pasteral), en manté i garanteix el pas d’aquest riu canalitzat sense que es pateixin ensurts.

Tot i això, l’ambient que genera la gola, és rica en fauna i flora, que hi habiten de forma ecològica estable.

₍₁₎ Segi Fontseca és Agent Major de Prevenció i Investigació d’Incendis i bomber voluntari, ha estudiat Postgrau de Planificació i Gestió de l’Emergència i Tècnic Forestal i actualment estudia Geografia i Ordenació del Territori i és soci de la Societat Catalana de Geografia

Entrada relacionada: El Rec del Ter Vell 

Les Medes