Text: Roser Llistosella, fotos Neus Aller

 

Reunits a l’aeroport 13 viatgers i amics sota el sòlid lideratge de JRC,  el dia 19 de setembre, vam iniciar el periple de 7 hores d’avió+ 4 d’aeroport a Dubai + 8 hores més, per arribar a Jakarta (illa de Java , 5 hores de diferència horària)  i començar el viatge dins de territori indonesi. Déu n’hi do!         

Posant la ruta sobre el mapa ja percebem que Indonèsia és tan extensa i tan intensa que només podrem fer un tast d’algun petit territori d’alguna de les 17.500 illes que es  troben entre  l’Índic i el Pacífic. Haurem  posat el peu a 7 illes i algun illot, en un anar i venir d’aeroports i vols interns (8), un tren i dues barcasses que ens ajudaren en els transports més llargs, i un mini bus per als trasllats interns i més curts. Ens acompanyaran la xafogor, la calor, i la suor tot i viatjar  a l’època eixuta.

Aquest país tan extens ( 1.904.570 Km² ) i poblat (274 milions d’habitants) és, no caldria dir-ho, enormement divers.  Hem anat  constatant que, pel cap baix, hem fet sis viatges diferents que sovint costa d’emmarcar  dins d’un mateix “país”.

Es troben, és clar, trets comuns, a més del s físics, entre els  diferents llocs que hem visitat: l’amabilitat i l’esperit tranquil dels habitants,  la religiositat i l’espiritualitat ( cadascú pertany a una de les 5 religions oficials i l’ha de portar inscrita al seu carnet d’identitat) la magnífica predisposició cap al foraster, el conreu i alimentació bàsica d’arròs, la riquesa forestal (fustes, fruites, espècies…). Encara que l’estat no és islàmic,  la majoria dels habitants són musulmans..  En tot el gran país, conviuen  musulmans ,hinduistes (Bali sobretot), budistes, catòlics i protestants i rituals  animistes . En  general, la religió i les creences ancestrals es barregen i els donen  gran sentit de transcendència que queda palès en el culte als déus, en els temples antics i més nous, en les ofrenes quotidianes, en els ritus…

Parlen múltiples llengües segons ètnies, territoris… , però s’entenen amb indonesi,  una mena de llengua franca que prové del malai.

21, 22 i 23 de setembre BORNEO: viatge pel riu i orangutans.

La  primera etapa després del llarg viatge i de dormir  poquetes hores a Jakarta, va ser l’illa de KALIMANTAN, part indonèsia de l’illa de BORNEO .

En baixar a l’aeroport de Pangkalan Bun una mena de boira espessa i una intensa olor de cremat ens van fer recordar que Borneo estava patint  incendis molt greus i que érem testimonis d’una part de les conseqüències. Una companya, que sempre pensa en tot i en tots, portava mascaretes i vam posar-nos-les per no respirar el fum. Als hotels també ens en van oferir. Ni els nadius  ni tampoc el guia no tenien ganes de parlar-ne. L’oli de palma, la turba…

Ens va semblar que començàvem el viatge de debò quan a Kumai vam enfilar-nos en una barcassa (klotok) que ens portaria, durant un tres de dies a recórrer la jungla tot remuntant el riu Sekonyer i sobretot visitant tres centres de rehabilitació i suport a colònies d’orangutans.

Desembarcàvem per caminar per la jungla i arribar a les àrees protegides on, a certa hora, en unes plataformes, els proporcionaven menjar (plàtans, canya de sucre, moniatos…). Llavors, els turistes que ja ens anàvem saludant de les barques estant, encuriosits i divertits, podíem veure les evolucions d’aquests animals en perill d’extinció, de pèl roig i eixerits.

Era captivador observar com es penjaven dels arbres, es gronxaven, saltaven, feien exhibicions de poder (sobretot el mascle alfa), jugaven a “robar “menjar, s’arrapaven les cries a les mares, i mil “monades” més, que ens deixaven embadalits, com davant d’un documental.. Nosaltres especulàvem amb les seves relacions familiars i socials, i ens conjuràvem per mantenir el seu hàbitat i la seva existència..

L‘última visita, la vam fer a la fundació Camp Leakey, emblema de la preservació dels orangutans de Borneo que supervisa i dirigeix la primatòloga Biruté Mary Galdikas En aquest centre de recuperació, després d’una preciosa caminada per una passarel·la flotant vam veure-hi també, micos gibons i senglars aprofitant-se de les restes de menjar.

Vam gaudir molt de les visites als centres de recuperació, però el recorregut pel riu amb la barcassa on vam fer tots els àpats (i fins i tot un vermut -del Masroig- que va aparèixer per art de màgia), vam dormir en matalassos a terra i coberts per grans mosquiteres de randa va fer que ens ho passéssim molt bé. Va ser molt interessant anar veient a les ribes aus, micos nassuts, arbres, plantes i fruits de tota mena. La tripulació, diligent, ens va tractar de manera magnífica i ens preparava àpats boníssims un excel·lent sopar de comiat a base de nasi goreng (arròs fregit amb entrebancs), mie goreng (fideus fregits amb entrebancs), gambes amb patates, albergínies fregides, arròs blanc, pollastre… A vegades una mica picantet (spicy!)

24, 25, 26 de setembre Illa de Java: temples a Yogyakarta i volcans a Mojokerto

Amb força, i després de menjar en un KFC, en els viatges s’ha de menjar de tot!, érem a l’aeroport de Semarang (altre cop a Jakarta), on ens esperava un guia que parlava un castellà d’autoaprenentatge farcit de frases fetes i dites. Ens va deixar parats, parats, encara que no sempre ens era fàcil seguir-li el fil!

Vam iniciar la visita pel conjunt de temples hindús de Prambanan, seu del culte a la trinitat hinduista, Brahma, Wishnu i Shiva, i el més gran del món: La construcció s’inicià cap al 850, amb pedra volcànica i segueix el disseny dels temples hindús d’altres localitzacions. Ara és Patrimoni de la humanitat. Conté tres nivells, el superior és el dels déus. Pel camí central vam recórrer l’exquisida decoració exterior plena de relleus on es representen escenes del Ramayana, llegendes infinites en un entorn meravellós, posta de sol i sensacions d’estar transportats en un altre univers.

El dia de la Mercè començàvem el volt per Yokjacarta amb la visita al curiós mercat dels ocells, de cants frescos i refistolats i plomatges vistosos. Vam descobrir-hi la fal·lera que hi ha entre els habitants locals per lluir a casa seva aus cantaires, com valoren crematísticament el seu art… També s’hi venen galls de brega, activitat “una mica prohibida” , un molt tolerada.

Vam seguir visita cap al palau del Soldà (Kraton), joia d’aquesta ciutat artística i cultural, i vam entendre que els hereus d’aquell soldà tenen encara ascendència política i econòmica sobre el territori. Vagarejàrem per estances, estanys i per carrerons: dins de la propietat hi ha instal·lats habitatges, petits artesans… (unes 30.000 persones). Ens meravellaren les sales de música porxades i vam encertar i poder gaudir de les interpretacions de grups de músics amb instruments tradicionals . També vam voltar pel museu on es mostren batiks (teixits fets amb la tècnica ancestral d’aplicar cera per fer els dibuixos)…… Sorpresos i embadalits.

El plat més fort va ser la visita al temple budista de Borobudur, també el més gran del món, construït entre els segles VIII i IX , també Patrimoni de la Humanitat. Abans de pujar l’escalinata ja intuíem la immensitat i bellesa que ens esperava: l’estupa major, (monument budista), diverses plataformes, sis quadrades i tres circulars, més de 500 estàtues de Buda (72 amagades dins d’estupes menors en forma de campana) … Magnificent, negre, retallat al fons de muntanyes volcàniques, jardins verds majestuosos. Recordem Angkor i Kajuraho, però aquest temple ens deixa estupefactes. Anem pujant, anem badant, a cada volta sencera demanem un desig… Paisatge, paratge i temple. El volcà Merapi vigila. Esperem que es pongui el sol i ens amari de grocs, taronges i liles.

Per al nou canvi d’escenari, de viatge, ens hi ajudà molt agafar el tren a Yogyakarta fins a Mojokerto Impecable aquesta RENFE d’Indonèsia! Entenem que, segurament, no se la pot permetre tota la població. Viatge plàcid d’unes quatre hores. Paisatge planer, d’arròs ben treballat i blat de moro, pobles petits…

El nostre bus ens esperava i havent dinat ens dirigírem cap a les muntanyes per arribar a Tosari punt de partida per contemplar els volcans d’aquesta part de l’illa . Entràvem en un paratge abrupte i vam canviar el nostre bus per una mena de mini bus tot terreny que ens va acostar a l’hotel, de discreta comoditat, al cul de sac de la carretera, en una petita vall esgraonada, feia fresca i el paisatge volcànic era molt bonic.

Per veure sortir el sol als volcans, amb cotxes 4×4 ens vam plantar al mirador: el Semeru (un dels 130 volcans actius) ens va oferir una bafarada de fum a manera de comiat, el Bromo i el Batok la seva majestuositat.

Seguírem camí cap a l’anomenat  mar de sorra que precedeix la pujada als cràters  Pujada intensa, intensa, alguns companys la van fer  a cavall, i rematem amb 256 graons drets, drets que ens van portar al cràter del Bromo, d’on sortien fumaroles constants,  Preciós, fabulós, lunar, polsós, impressionant (records per al Tongariro, a Nova Zelanda).

Quan vam baixar portàvem sorra fins a…, també a les orelles, i a la boca la sensació d’haver menjat cloïsses de baixa qualitat.

27, 28 i 29 de setembre Sulawessi (Cèlebes): País Toraja.

Fem salt aeri de Surabaya a Makassar( sud de Sulawesi), i a Palopo per acostar-nos a Tana Toraja i a la seva capital del Nord: Rantepao . Aquesta nova etapa serà per a alguns la que ens provocarà més sorpresa i probablement la que ens va impactar més.

El nostre guia Martinus, incansable, cridaner i entranyable, pertanyia al poble Toraja que té més un milió d’habitants, encara que hi ha hagut immigració. Entusiasta de les seves tradicions, del territori muntanyós i selvàtic que ocupa la seva gent i bon coneixedor de tot el que hi fa referència , anava calmant i excitant a parts iguals la nostra curiositat.

Ens vam fixar primer, ja n’havíem vist fotos, en les construccions: cases elevades (tongkonan), arrenglerades, amb els graners mimètics. Els enormes teulats són fets de capes de bambú i poden evocar vaixells cap per avall, segons alguna tradició. No vam treure’n l’aigua clara. Són totes iguals, totes seguint la mateixa orientació, de fusta delicadament decorada i plenes de cornamentes de búfals que mostren el poder i puixança econòmics de la família que hi resideix. L’interior simple, habitacions distribuïdes en dos o tres espais, i una cuina a la part central. A la part de sota, els búfals.

 

Val a dir que crèiem que seria com una mena de “parc temàtic”, però al contrari, hi havia profusió d’aquests habitatges per valls i camins. En Martinus ens explicava que no es compren ni venen ni lloguen, i que tant les famílies emigrades com les que viuen al territori van construint-ne de noves o les reparen sempre amb voluntat de mantenir vives les seves tradicions.

Abans d’assistir l’endemà a una cerimònia funerària, vam iniciar-nos en les formes dels enterraments a coves o excavacions de la muntanya. Vam veure entre sorpresos i divertits alguns enterraments… amb els “tau-tau”, figures de fusta ben abillades que representen els difunts i que estan exposades en relleixos de la roca, com en balconades, mirant fix a l’horitzó. Queda clar que aquest poble dóna una grandíssima importància als ritus mortuoris i que vida i mort es confonen en la quotidianitat. La mort no es planteja com una pèrdua sinó com una continuació de la vida i cal mantenir “vius” els esperits d’aquells que han traspassat i sobretot retre’ls honors perquè tinguin cura dels que queden.

Ens anàvem preparant per assistir a una cerimònia funerària, com a convidats . Sabíem que s’hi sacrificaria algun búfal. Ens explicava el guia que aquests animals són molt valuosos i els regalen familiars i amics segons la importància econòmica de la família . Són festes on s’agrupen molts clans per homenatjar junts diversos difunts en una cerimònia que dura 4o 5 dies. Basteixen tongkonans “temporals” per allotjar els qui vénen de lluny. Resultarà difícil resumir la complexitat d’aquests ritus i l’impacte que ens provocà.

El dia 28 al matí vam arribar, després d’un tros a peu per la muntanya, a Pabesenan on hi havia la instal·lació per a la cerimònia funerària que ja havia començat el dia abans amb l’arribada i allotjament dels convidats.

L’entrada va ser impactant i dura, ja que hi havia un búfal degollat i l’olor/pudor i l’espectacle de la sang ens va deixar fins i tot una mica marejats a alguns i cada vegada més convençuts que no assistíem a res pensat per als turistes, sinó a la seva “festa”. Ens situaren a primera fila, en un pavelló per a convidats forans. Homenatjaven dos difunts, un matrimoni d’avis (havien mort 5 i 9 mesos abans) i a la “casa tomba”, a més dels taüts hi havia els seus “tau-tau” i els familiars més propers. El recinte formava un pati rectangular amb diverses cases temporals i pavellons. Al mig el búfal mort i 20 0 30 més de vius… Potser ja havíem fet tard.

Però no. Entre dos o tres homes anaven triant un animal, el lligaven una mica i un degollador amb matxet li segava la jugular d’un cop sec i precís, rajava un gran doll de sang i el búfal queia a terra, gairebé fulminat. I així, dos, tres, quatre, cinc, sis… Els búfals enormes, de valors econòmics diferents (d’ulls blaus, capats, tacats, albins, amb les banyes enrere……), queien uns damunt dels altres en un festival de sang, fang i defecacions…

Indescriptible aquesta mena d’hecatombe. Incomprensible per a nosaltres que intentaven enretirar-nos una mica per no ser esquitxats. Silenci dels búfals, Silenci del públic, que només feia un aaah fosc d’admiració quan el degollador expert feia caure el búfal,sang rajant, d’un primer i únic tall de matxet. Molts homes i nens. Les dones, sobretot a la cuina preparant menjar, te i cafè per a tots.., era una celebració.

Estalvio detalls. Nosaltres, força commoguts, ens vam estalviar l’escorxada i repartiment de la carn, la matança dels porcs, etc. Això sí, a cada cerimònia s’indulta un búfal que passa a engrossir la fortuna familiar de qui ha pagat la festa.

Després de l’impacte, vam mirar de distreure’ns a Bolu , al gran mercat de fruites, verdures, arròs, espècies, i de tot el que es necessita per a la casa , passant primer, és clar, per la zona de l’immens mercat de búfals i de porcs, tots lligadets al seu llit de transport. Molt xocant.

A la tarda una bona passejada per la selva ens va ajudar a reconèixer arbres i plantes d’espècies (jack fruit, papaia, gingebre, cacau, cafè, fruit de la passió, clau d’olor, pebre, palmeres que fan vi …) un bé de déu!

Però encara vam acabar veient unes emotives tombes de nens, incrustades en troncs d’arbres com a colofó d’un dia dedicat als ritus funeraris dels Toraja.

L’endemà vam conèixer altres pobles Toraja tots cuidats, alguns especialment turístics com Ke’Te Kesu i les tombes de Londa I vam anar i venir per carreteres on vèiem esteses de claus d’olor acabats de recol·lectar, camps d’arròs esgraonats i bellíssims. A les sortides dels pobles un teuladet amb uns bancs aixoplugats que el nostre guia anomenava “casita vaga”, eren la versió del “banc del si no fos…” de casa nostra, Allà s’hi reunien els desocupats (homes) per fer la xerrada, veure passar el temps i fumar., perquè fumen molt!

L’última visita funerària la vam fer al recinte de menhirs de Batutumonga una mena de Stonehenge…

30 setembre, 1, 2, 3, 4 d’octubre: Bali primera part: bellesa, temples, paisatge, transcendència…

D’aeroport a aeroport. Els trasllats són imprescindibles per anar coneixent el país, però hi esmercem molt de temps.

Bali és l’illa mítica de les flors, de la bellesa, de l’espiritualitat, de les danses… desitjada pel turisme i retratada per les platges meravelloses, els ressorts de luxe, els casaments exòtics… Bali és molt més. És una mescla de tradicions i modernitat, d’espiritualitat i de frivolitat.

De fet, vam estar uns dies sense ni veure el mar, cosa que comentàvem amb el nostre guia , Swassi, perfectament vestit amb el sarong i tocat balinesos, molt elegant, i que ens va fer conèixer el Bali interior, el Bali dels temples (més que cases, i cada casa conté un temple) i l’esperit de l’hinduisme balinès amb les seves particularitats, ofrenes, ritus…

Ubud, va ser la nostra ciutat de referència , situada més aviat al sud, a l’interior, capitaleta turística on conviuen els visitants amb els balinesos que mantenen mercats, tradicions, ofrenes…

Des del ressort (propietat d’un català, en Josep Ma, a qui no vam poder conèixer) envoltat de jungla i camps d’arròs, ens desplaçàrem per fer visites diverses.

A Ubud aprofitàrem el “Monkey forest”, amb una vegetació selvàtica majestuosa i temples de gran bellesa, ple de monos lladregots veloços, però que també sabien entretenir-se a obrir la cremallera d’una motxilla.

Al vespre, vam assistir al teatret del Palau, a un espectacle de música ( bellíssima) i danses balineses on les ballarines evoquen fragments del Ramayana amb gesticulacions refinades i impossibles de les mans, mirades i postures del cos d’una harmonia i singularitat especials.

Molt més sorprenent del que ens pensàvem va ser l’endemà, en un temple d’Ubud, l’espectacle “dansa del foc” o Kecak, on uns 50 homes de tors nu, a cappella, en cercle, marcaven intensament un ritme amb les seves veus combinades i amb intensitats diverses . Semblaven ells mateixos i nosaltres, espectadors expectants, que anàvem entrant en trànsit. Les ballarines i ballarins representaven també fragments del Ramayana. Els ritmes ens transportaven.

Molt impressionats quan, ja al desenllaç de l’espectacle, van encendre un foc que el mateix dimoni, a peu nu, va escampar per tot el reduït recinte fins a gairebé socarrimar-nos. Vam anar a sopar, altre cop commoguts i satisfets, una mica transportats, encara.

Les jornades posteriors a Bali van servir, d’una banda, per admirar els bellíssims paisatges dels bancals d’arròs d’un verd intens, ordenats, polits, immensos, i de l’altra, per recórrer nombrosos temples i llocs sagrats pera als balinesos i amb tot plegat, intentar entendre bellesa i espiritualitat, amb intenció amarar-nos-en.

Segurament, cadascú de nosaltres s’ha quedat amb un temple preferit, amb una imatge evocada i precisa d’algun dels temples i moments viscuts a Bali, però tots els “Pura” que vam veure, immersos en paisatges muntanyosos, en llocs planers, a prop d’un llac, o dipositats arran de mar, tots tots, ens van impressionar per ells mateixos i per la gent que amunt i avall, amb alegria i vitalitat, portava ofrenes, les feia beneir, es fotografiava i sobretot, ens feia sentir bé com a visitants estrangers que érem.

Vam passejar pel temple de la Font Sagrada, els balinesos donen molta importància a l’aigua per a la seva purificació i hi havia pelegrins sota el raig. Després seguírem fins a Kintamani una mica més al nord amb vistes al volcà i al llac Batur. I finalment vam arribar a Pura (temple) Besakik, anomenat Temple Mare, a més de 1000 metres (Temple Mare) . És considerat el més important de Bali, amb molts temples a l’interior i amb una enorme escalinata que t’enfila i enfila a les plataformes superiors. Vam poder gaudir d’una petita i bellíssima comitiva, familiar, vestits ells i elles de blanc al cos i alguns sarongs de colors vius que baixava de beneir les seves ofrenes (algunes dones les portaven al cap amb molta gràcia i elegància) i vam aprofitar per fer-nos fotos tots enriolats, i ells també ho aprofitaren per fer-ne amb nosaltres.

 

 

Visita obligada, però molt curiosa, la que vam fer a una plantació i lloc de degustació de cacau i de cafè. Vam conèixer de primera mà, el cafè més car, i diuen que el més bo, del món. El vam anomenar “cafè cagat” kopi luwak. Unes bestioles que recorden les musteles (civeta asiàtica) són alimentades amb les baies de cafè de les plantes. Els grans passen pel seu tracte digestiu de manera que quan han defecat poden recollir-ne els excrements on apareixen els grans gairebé sencers. La neteja, assecat i torrat es fa com a la resta de cafès. Es veu que és la digestió d’aquests animals que confereix al cafè una aroma i un gust particulars i enormement apreciat (!!) Diuen que un quilo d’aquest cafè pot costar fins a 500 dòlars. A fe que el vam tastar. Bo sí, però….

Per anar acabant aquesta primera estada a Bali, vam anar el magnífic temple de les aigües sagrades Tirta Empul (patrimoni de la humanitat i dedicat aVishnu), on es purificaven el cos i l’esperit els pelegrins balinesos i alguns occidentals, sempre vestits. Feia tanta xafogor, que vam estar a punt de purificar-nos també a les fonts d’on rajava aigua molt fresca.

Ulun Danau Bratan, vora el llac Bratan jardins i temples de les tres religions ( hinduista, cristiana i budista) ofereix un paratge meravellós. Vam seguir ruta per infinits camps d’arròs en el paratge anomenant “veritablement meravellós” Jatiluwih , on els camperols pengen guindoles i mòbils de bambú que fan sorollets al pas del vent, ens va protegir la colossal deessa de l’arròs, feta de bambú.

I per rematar tanta bellesa vam acabar el dia al temple de Tanah Lot un dels més coneguts, més estratègics i més bonics, situat a la vora del mar. Posta de sol de postal i plaer interior immens. 

5 i 6 d’octubre Laubanbajo (illa de Flores), Rinca i Komodo: mar i animalons.

De Denpassar vam volar a Laubanbajo on ens vam tornar a embarcar (aquest cop sí, veuríem i gaudiríem del mar) en una altra barcassa una mica més humil i un pèl més incòmoda que la del riu a Borneo. Només un parell de cambrots (es podia dormir a coberta o a la sentina) un parell de WC minúsculs i, això sí ,una bona taula per poder menjar. No ens van pas deixar passar gens de gana!. Teníem molta tripulació, no sabíem ben bé quants eren perquè apareixien i desapareixien noiets joves, descalços, morens i àgils, ara a la cuina, ara a la maniobra, ara al “xinxorro” per baixar a les illes…

El recorregut per mar entre illes més aviat petites va ser plàcid, el mar en calma, brisa suau i caloreta xafogosa. Ens moríem de curiositat i una mica de prevenció per veure els dracs de Komodo, aquests animalots prehistòrics (el llangardaix més gran del món), grandots, repulsius i que sempre ens han presentat com a molt voraços i perillosos.

Vam baixar primer a Rinca, i la sorpresa major va ser la vegetació, pobra, escassa, sorrenca, una mica desèrtica. Palmeres esparses, mates baixes i sorra. No li sabíem posar adjectius., però en tot cas no era la selva feréstega que ens havíem imaginat la majoria.

Immediatament vam començar a veure aquests saures, alguns enormes, les femelles una mica més petites i algunes potser prenyades, o no! Durant la caminada d’un parell d’hores ens deien els “rangers, que anaven armats només amb una forca, que la panxa grossa responia al tiberi que acabaven de fer amb algun animal sencer i que anaven paint a poc a poc. Halen un cop al mes i s’alimenten de búfals (primer els maten amb el mateix verí) o conills o galls o cérvols “food“, “food“, deien quan veien algun d’aquests animals propicis per ser cruspits pels dracs. Vam veure nius on les femelles ponen els ous, vam veure’ls passejar-se a poca distància. No ens van semblar agressius cap a nosaltres, però sí un pèl fastigosos.

A Komodo era tard i feia calorassa, els dracs estaven més amagats. Els agradava acostar-se al lloc on hi havia cuines ( un únic restaurant) perquè els atreia l’olor del menjar. Semblava que fessin migdiada a l’ombra. Vam caminar per aquesta vegetació poc profusa, intentant trobar-ne, però només vam veure “food“, búfals i cérvols desconeixedors del seu destí. Aquests dracs estan protegits i sembla que han de canviar les visites als parcs perquè tenen problemes diversos de furtivisme, falta d’aigua…

La barcassa ens va acostar a altres illots de corall per fer el que ara en diuen “snorkel“, és a dir: peus d’ànec, ulleres i tub, i a nedar! La platja estava plena de corall blanc o rosa, de petxines i caragols, però entrar i sortir de l’aigua era una veritable tortura d’esgarrinxades. Ens vam banyar a gust en aquestes aigües coral·lines i una mica tèrboles, vam riure’ns de la pinta que fèiem i vam gaudir de veure coralls i peixos multicolors, com als aquaris: petits, grans, lluents, blaus, grocs, ratllats…

En una altra desembarcada, vam passejar també pels manglars d’una platgeta deserta. A l’hora de la posta de sol ens vam acostar a l’illa de Kalong per veure com enormes rats penats (en diuen també guineus voladores) anaven sortint a centenars o milers amb un soroll molt particular, per volar cap als boscos de l’illa de Flores a menjar fruites. Eren grosses les bestioles!

L’últim dia, en la llarga navegada de tornada cap a Labuan Bajo vam veure dofins, peixos manta gegants, algun peix volador i un paisatge marítim solcat d’illes. Com que no ens estem de res, en arribar vam sopar en un mercat de peix que hi ha en una gran esplanada. Vam triar en una parada el peix que volíem: calamars, una mena de pagre, un peixot vermell ( no ens vam atrevir massa amb els peixos acolorits i ben tropicals!). Quan va estar decidit, en una precària barbacoa, ens el van coure i ens el van servir en una taula (una mica galdosa), amb arròs, cogombres, albergínies. Tout compris. El vinet blanc, l’hi vam posar nosaltres comprat a un súper que hi havia a prop.

7 i 8 d’octubre Bali 2a part: platja de Jimbaran i relax.

Tornats a Bali, vam instal·lar-nos en un petit ressort a la platja de Jimbaran. Van ser un parell de dies molt festius fent més de turistes que de viatgers. No vam agafar cap transport: passejades i bany per la llarga platja, piscina, peix a la brasa amb les taules arran de mar (com a la Barceloneta d’abans), alguna compra d’última hora. Vam fe, ús d’aquest Bali més fotogràfic, més turístic, una mica romàntic i molt bonic.

La platja de sorra fina i blanca, inacabable, contenia ressorts de luxe i de mooolt de luxe. Vam veure com es preparaven casaments de revista, però una mica més enllà vèiem les barques acolorides dels pescadors locals, el grandíssim mercat del peix i l’anar i venir de la gent del poble. Un comiat  molt digne de tan meravellós viatge.

NOTA: Els companys de viatge i altres lectors disculparan algunes imprecisions, alguns oblits, tal vegada alguns errors.

Terima kasih banyak.

 

Tòquio, Hakome, Nikko, Nagoya, Camí postal de Naksedo, Takayama, Shirakawa-Go, Kanazawa, Kioto, Hiroshima

 

Crònica del viatge per Jaume Carbonell:

Xipre en deu paraules [1]

1. Afrodita

La deessa de la bellesa, l’amor i la fecunditat es converteix en una de les millors companyies en la primera part del viatge. Des del naixement a Petra tou Romiou, on van portar-la les onades, després d’un llarg viatge pel mar, fins als seus banys, a la península d’Akamas, un dels paratges més verges i bells de la Mediterrània. Els seus nombroses mites ens acompanyen per les planes i les muntanyes de Xipre, arran de mar i per les cadenes muntanyoses: les fletxes d’amor, les provocacions i disbauxes eròtiques, els seus amors, entre ells el d’Adonis, mort per un porc senglar. Així, en un dia assolellat i típicament primaveral, seguim el sender d’Adonis, amb les seves pujades i baixades, amb vistes a un mar calmat, d’un inconfusible color blau turquesa, mentre descobrim, amb l’ajuda de les germanes botàniques, unes belles orquídies i un gran nombre d’altres espècies autòctones. També cal remarcar les explicacions de l’Aníbal, el nostre guia, amb l’aturada pausada sota un roure immens per reunir el grup de caminants que s’ha anat estirant i distanciant. Hi ha persones que no han pogut fer la caminada, però han gaudit d’una petita passejada  i han tertuliat una bona estona des d’un mirador privilegiat damunt de les aigües.

2. Aníbal

Están todos… ¿Me escuchan? Si me escuchan lo entenderán porque esto es muy importante… Yo soy una persona de muy pocas palabras. Je,je, je… Bueno, ji, ji, ji. L’Aníbal, el nostre guia durant tot el viatge, és un hondureny que porta mitja vida a l’illa, de la qual n’està orgullós. Gaudeix fent llargues explicacions que porta ben preparades, encara que sovint es repeteix, es fa una mica d’embolic amb les seqüències horàries i, a voltes, deixa penjada una frase a l’aire. Sempre amb un gran optimisme i bon humor, cosa que s’agraeix, se’n riu de tant en tant dels seus propis comentaris i acudits. És molt popular entre els altres guies. De seguida veu que les anècdotes futbolístiques que ens va explicar la primera nit no tenien gaire èxit i va voler canviar el xip, cosa que només va aconseguir a mitges: Ustedes son unos turistas poco comunes. Una mica estranys potser sí que som, sobretot per a un guia convencional, doncs en moltes explicacions gairebé tothom hi fica cullerada –sobretot els que van al davant de l’autocar–, tot aprofitant la l’expertesa i la saviesa geogràfica, històrica, botànica, geològica i arquitectònica d’un grapat de persones de la Societat. A l’Aníbal, com fan altres guies i alguns polítics –també els docents– els hi agrada sobreactuar en molts moments. Els seus minuts de glòria se’ls va emportar precisament en un escenari: en el teatre romà de Salamina on, des d’una posició enlairada, ens va recitar un poema i va entonar una cançó que van provocar forts aplaudiments. Aquest dia el seu ego va pujar uns quants graons.

3. Ciutat dividida

Nicòsia és l’única ciutat europea dividida: a una banda Occident, la República de Xipre, símbol de la modernitat, amb les tendes d’Inditex i d’altres monopolis internacionals, amb edificis antics i moderns, alguns racionalistes i en reconstrucció i també s’hi troben bona part dels equipaments museístics i culturals. A l’altra banda Orient, la República turca del Nord de Xipre, només reconeguda per Turquia, amb el seu gran basar i un munt d’edificis abandonats. La nit i el dia: quin contrast! El nostre punt de descans i trobada és el caravansarai, l’antiga fonda on paraven les caravanes i aprofitaven per comerciar , avui convertit en bars i botigues turístiques. En aquí fem les compres, tot i que aquestes són molt escasses, sobretot si ho comparem amb la mitjana de consum turístic per càpita. Mentre guardem cua per creuar  el check-point per entrar a la zona turca, que ens porta mitja horeta d’espera, una dona de certa edat ens explica que de tant en tant passa a l’altra banda per veure casa seva, que va haver de deixar a corre-cuita després de la invasió turca i que avui està ocupada. Una escena molt colpidora, mentre ens fixem en la frontera, construïda en aquest punt per un mur de bidons i en altres per una filferrada no gaire enlairada.

4. Fronteres

Com que el vol, en trànsit a Istanbul, era de Turkish, havíem d’aterrar a l’aeroport d’Ercan, a la part turca. En arribar-hi algú comprova que s’ha deixat la bossa de mà a la cinta, mentre li feien treure el cinturó. I és que no es pot estar per tot en aquestes alçades de la vida, oi Lluís? Ben aviat passàrem la primera frontera. Mentre esperem els tràmits anem als serveis. Algú queda endarrerit i el bus arrenca. Ep, que falta l’Evarist! El guia torna enrere a rescatar-lo, perquè el comboi no pot fer marxa enrere. Quin ensurt! Fins l’any 2015 no es podia passar d’una banda a l’altra. Ara ho fan els turistes i els habitants de les dues repúbliques, sovint per anar a treballar, encara que no s’hi poden quedar mai a pernoctar. Aquesta frontera tornarem a creuar-la a la tornada i diverses vegades durant el viatge, encara que sobta no veure-hi gaire vigilància. Això de creuar la frontera li dona un cert atractiu aventurer al viatge i també té un punt de morbositat, encara que ben mirat és ben trist i dramàtic que es continuï vivint amb aquesta separació. I tot fa pensar que la cosa continuarà així un bon temps perquè el conflicte està enquistat: molta gent voldria la unificació, però com es resolt el problema del règim de propietat de l’habitatge i de la terra? En arribar a Barcelona, la Rosa va a recollir la maleta en cadira de rodes, degut a un petit esquinç al peu del qual, afortunadament, se’n recuperarà ben aviat.

 

5. Històries, mites, llegendes i alguna anècdota

L’Aníbal al llarg del viatge, dins de l’autocar o durant les visites, ens connecta –i a voltes ens desconnecta–, de les històries, mites i llegendes armènies des de les civilitzacions més antigues: peces arqueològiques des del tercer mil·leni abans de Crist, mosaics romans, icones bizantines, frescos ortodoxes, castells enlairats dels creuats o bizantins, muralles venecianes, catedrals gòtiques convertides en mesquites… Un ampli i atapeït repertori condensat en una setmana. Sempre transitant entre Orient i Occident, entre Grècia i Turquia. Un parell d’anècdotes remarcables: al monestir de la Santa Creu, la tradició afirma que santa Elena va deixar aquí un fragment de la corda amb la que Jesús va ser lligat a la creu durant la seva passió. L’altra fa referència a una escena del seu primer bany: l’Aníbal ens convida a endevinar amb quin polític s’assembla. La fesomia i el rostre curiosament bastant envellit, en efecte, guarda una forta semblança amb Jordi Pujol.

6. Hotel Saint George

Un hotel luxós situat a les afores de Pafos, en una zona turística vora el mar. Tot sembla molt bonic, però quan ens donen les claus la cosa es complica. Jo tinc la 1125. Jo la 1129. Jo la 1116…. Naturalment, premem el botó del primer pis, però resulta que en aquí tots els números són a partir del 2000. Donem tombs amunt i avall amb les maletes i no entenem res. Desconcert total. Al final, baixem a la recepció. Enganxem un home que ens acompanya per un llarg passadís amb algunes giravoltes fins un ascensor on ens diu que premem el -1. Sí, les nostres habitacions són al soterrani. I per accedir al menjador per esmorzar, cal pujar altra cop, prendre el passadís anterior, arribar fins a la recepció, prémer el botó del -2 i seguir altra cop per un passadís. Uf, disposem de poc temps per esmorzar, i entre les anades i vingudes, la dificultat que té localitzar i triar el que prendràs d’aquest bufet lliure enorme, sobretot quan encara estàs una mica adormit, i si a sobre et vols fer unes torrades, t’has de carregar de paciència… Per tot plegat, comences el dia  una mica estressat.

 

7. Matinada per oblidar

Durant la nit del diumenge tothom va desfilant ben d’hora pel restaurant. A l’hora habitual, a quarts de vuit, ja no hi queda gairebé ningú. Hi ha qui s’acosta ben d’hora i aconsegueix aprofitar les poques hores de son; altres persones no poden conciliar-lo perquè els nervis les traeixen; també hi ha qui allarga la nit davant d’una ampolla de vi fins a caure rendits. Entre la una i la una i mitja de la matinada sona el despertador. Quina putada! Al restaurant serveixen un cafè i poca cosa més. Cares endormiscades, somnàmbules i de pocs amics. Silenci absolut quan l’autocar arrenca puntualment a les dues. Altra cop hem de mostrar els passaports per creuar les dues fronteres. A les quatre tocades arribem a l’aeroport turc d’Ercan. Els controls habituals i una espera moderada per prendre el vol de les 5:55 per fer escala a Estambul i connectar amb el de Barcelona. Sortosament arriba puntual i no es perd cap maleta. Ignoro si gaires persones encara van arribar a prendre la mona. És molt probable que aquell dia les migdiades fossin prou generoses per compensar aquella matinada tan inoportuna.

 

8. Mezze

El plat principal podia canviar: carn, peix o pollastre. Però el que mai faltaven eren els mezze: un aperitiu generós d’aquesta conca del Mediterrani que inclou ingredients ben diferents i prou gustosos: l’amanida grega a base de verd, tomàquet i feta; albergínies preparades de moltes maneres; humus; crema de cigrons caramel·litzada amb pasta de sèsam; paté de oueres de peix; empanades de bledes i d’arròs i carn, etc. Barreja de plats grecs i turcs. El darrer dia, prop del mar, potser com a celebració final, en un restaurant sorollós i atapeït, ens van servir una bona plata de peix: calamars, pop, gambes, llúcera, rogers i orada.

 

9. Paisatges rurals i urbans

Costes planes i rocoses amb penya-segats que presideixen aigües relativament calmades i nítides. Planes verdejades o groguenques amb matolls, arbusts, pins i garrofers, un dels arbres més apreciats: l’anomenen l’or negre, pels seus profitosos usos medicinals. Conreus de patates abundants, amb quatre collites l’any, verdures, ametlles i altres fruits secs, cítrics, oliveres i vinya. Paisatges amb natura verge o enlletgits pels nombrosos apartaments turístics, en ascens permanent. Boscos de pins i cedres  alguns enfarinats de neu, que arriben fins els dos mil metres. Ramats molt esporàdics d’ovelles i cabres. Cases ben conservades on gairebé sempre destaca el dipòsit ben enlairat i desprotegit, amb algunes plaques solars. Esglésies en ruïnes. Un cinema també en mal estat que recorda el “Cinema Paradiso”.  Ciutats fantasmes abandonades precipitadament degut a la invasió turca. Bases angleses, amb les pertinents zones residencials –una illa dins de l’illa– que ocupen una bona porció de territori.

 

10. Vinyes i vi

Moltes vinyes estan abandonades però, darrerament, tracten de donar-hi un nou impuls amb inversions estrangeres. Els vins que ens serveixen a la taula o que et deixen a l’hotel com a obsequi de benvinguda són de força qualitat. I no cal dir els que ens van servir a la zona vinícola d’Omodos, on fem un tast de vi local en una típica bodega familiar de camperols. Primer provem un blanc, després un rosat, un negre, un semi-dolç i ho rematem amb una grapa. Hi ha qui s’hi acosta amb prudència per fer el tast i qui ràpidament es col·loca a primera fila per ocupar bones posicions. Poques són les persones que s’interessen pel procés de producció d’aquests vins. Tampoc les compres ens sedueixen, malgrat la bona presentació d’olis i vins.

 

[1] Impressions del viatge realitzat per la Societat Catalana de Geografia la Setmana Santa de 2019. Vegeu la descripció del viatge, amb un mapa explicatiu de cada jornada, a l’Àgora de la Geografia: https://agora-geografia.espais.iec.cat/2019/05/10/viatge-a-xipre-2019/

 

Dia a dia (tracks gravats per Rafael Giménez i Jordi Ramoneda) :

 

 

 

 

 

 

 

Àlbums fotogràfics de Rafael Giménez:

 

 

Àlbum fotogràfic de la Neus Aller:

 

 

Troodos: Geopark:

 

Geologia de Xipre:

 

Crònica del viatge per Isidre Grau

Petita crònica del viatge a Madeira-Porto Santo,

organitzat per la Societat Catalana de Geografia, del 24 al 30 de març del 2018.

 

Baixar dels núvols abans d’enfilar-s’hi

Després de les expectatives creades pel mític viatge a les Açores (setmana santa 2009), tots arribàvem a El Prat amb ganes de ser en ple Atlàntic. Perquè ja volàvem amb la imaginació, l’aterratge a la realitat va ser més dur. La TAP havia anul·lat el vol TP-1039 a Lisboa de les 15,05; així, sense explicacions (tot i que després sabríem que un copilot de la companyia no havia superat les proves d’alcoholèmia en un aeroport alemany i la cadena s’havia trastocat.)

En tot cas, l’única oferta de la TAP era sortir el diumenge 25 a les 23,10 destí Porto, per connectar amb el vol a Funchal a les 6 del matí del dilluns. Perdre un dia i mig de viatge, més una nit en blanc a l’aeroport, van provocar un conat de rebel·lió, tan sols frenada per l’estudi d’alternatives (vols de recanvi, trens, autocars a Lisboa.). Després de dues hores de frustració, el grup (menys tres baixes voluntàries) va avenir-se a l’oferta, compensada amb un val de 20 euros per a qualsevol restaurant de l’aeroport. La pluja va ajudar la resignació, camí de casa.

Ara sí

L’endemà, cap a les vuit del vespre, tornàvem a El Prat, alguns per alimentar-nos al Jamaica o al Pans & Company a la salut de la TAP. A les nou al Punt de Trobada, tot va fluir amb la més absoluta normalitat. A les 23,10 sortia el vol a Porto i a les 24 hores (endarrerint una hora els rellotges) aterràvem a l’aeroport Francisco Sá Carneiro amb la promesa de dormir en un hotel davant les pistes. Sí, van ser tres hores en un llit, fins que a les quatre van sonar els despertadors. Dutxa ràpida i la grata sorpresa de tenir el menjador obert per prendre cafè, entrepans i pastes. El vol de les sis a Funchal s’enlairaria aviat cap al mar de núvols.

Madeira emboirada

L’arribada a l’illa feia bons els pronòstics de temps núvol i inestable, però no serien només les boires del cel les que ens espatllarien l’alegria. Les nou maletes facturades directament de Barcelona a Funchal no havien arribat. Més gotes de frustració per unes vacances encetades amb mal signe. Sort que a la porta d’accés ens esperava el bust de Cristiano Ronaldo, madeirenc, per recordar-nos que a cops de pilota també pots donar nom a un aeroport.

Un impacte paisatgístic innegable, tant per la naturalesa exuberant que no deixa lliure ni un pam de terra com per un urbanisme que escala sense manies els pendents més escarpats. Tota la costa amb els estimballs que suquen al mar, sense el respir d’una platja. Carreteretes enfilades i serpentejants, fins que trobem la gran ciutat ajocada entre torrenteres, crescuda pel boom turístic fins a l’extrem oest, la zona més densa d’hotels, inclòs el Tiles Madeira, el nostre per dues nits, un edifici estilitzat d’onze plantes, revestit de ceràmica, amb vistes a tots els hotels amb piscina dels voltants, i una panoràmica excepcional des de la terrassa-bar entre els nivells deu i onze. Però no hi ha temps per entretenir-s’hi, perquè ens espera un esmorzar ràpid a la lluminosa planta zero (per descomptat, amb piscina) i la tornada a l’autocar.

Més costa sud: de Cámara de Lobos al Cabo Girao

A l’aeroport ja ens hem reunit amb el professor Joao Carlos Dos Santos García, de la Universitat de Porto, que juntament amb el geògraf Idílio Sousa, director de l’Associaçao Insular de Geografia, i la seva ajudant Ana, ens acompanyaran durant tots els trajectes.

Obeint el programa del dilluns, continuem per la costa sud en direcció oest i comprovem les fabuloses obres d’enginyeria en matèria de carreteres, autovies, ponts i túnels per salvar els desnivells per la via ràpida. Se’ns aclareix que el miracle és degut al president dels últims 30 anys, el socialdemòcrata Alberto Joao Jardim, que va fer tot el possible per alleugerir el pes del propi rescat financer, negociant amb Lisboa i comptant amb el suport de la Unió Europea.

Fem la primera parada al principi del camí de ronda, excavat a la roca, que ens durà a Cámara de Lobos, fins que sortim al petit port pesquer, on hi ha homes que arreglen embarcacions i estenen la pesca per assecar a l’aire. Hi ha carrers molt pintorescos, de barri mariner, amb bars i restaurants, i comencem a familiaritzar-nos amb les portes il·lustrades per artistes d’estil ben més diversos, com algunes dedicades a Winston Churchill. Entrem a la seu de l’Associaçao Insular de Geografia, on ens regalen una bossa verda, retolada “Discover Madeira”, amb útil informació sobre l’illa, i ens fan unes fotografies de grup a la terrassa. Bona acollida.

Muntanya amunt, per carreteres d’infinits revolts, ens aturem en una zona de vinyes, emparrades a metre i mig d’alçada, i el geògraf Ilídio Sousa ens explica les formes de cultiu i com aconsegueixen que els vins tinguin una alta conservació. Durant tot el camí és d’admirar com rendibilitzen la terra obrint feixes en els pendents més abruptes. Aquest dèria per aprofitar l’espai es torna a posar de manifest a la punta del Cabo Girao, amb un mirador penjat literalment sobre l’impressionant penya-segat a 580 metres damunt el mar. Sota el paviment de vidre es veu la línia de la costa. El gran mercat d’artesania de l’entrada ens confirma que aquest és un punt d’atracció turística. Tota la costa fins a Funchal als nostres peus.

Cap a la costa nord: de les levadas a Porto Moniz

Sempre amunt, amunt, perdem la noció insular per submergir-nos en una mena de selva verge, solcada per valls d’alta muntanya. Tot d’una arribem a la propera estació on caminarem per una levada. Llavors ens diuen que les levadas són canals de rec creats per dur l’aigua cap al sud, més poblat i amb més producció agrícola, encara que més sec. El nord, amb elevacions fins a 1.800 metres, és més plujós, reté els vents alisis i amb la humitat origina els boscos de laurisilva. La passejada entre boscos i canals es fa curta, amb gust de pura delícia.

S’acosta l’hora de dinar i, amb un ràpid descens, retrobem el mar a Sâo Vicente, quan ens queden 15 km fins a Porto Moniz. Els fem entrant i sortint del rosari de túnels que foraden els penya-segats de la costa nord. El temps boirós ho omple tot de siluetes espectrals, molt nòrdiques, però s’està fent tard, massa tard, per arribar al restaurant Cachalote abans de les tres, quan tanquen la cuina. Hi arribem en punt i anem de dret al gran menjador envoltat de roques volcàniques i de mar embravit. Haurem de deixar per després d’atipar-nos el contacte  amb un paisatge excepcional, amb tot de cavitats a les roques que fan de piscines alimentades per l’embat de les ones. És un indret dels que queden gravats a la memòria. I per assegurar que així sigui, quan ens allunyem de Porto Moniz per la carretera que escala la timba, ens aturem a l’ampli mirador sobre el poble, amb vistes a una costa més que brava.

Retorn al sud: de Calheta a Madalena do Mar

Enlairats cap a l’oest, la vegetació es fa menys esponerosa i transitem per un relleu força amorf i deshabitat, que ja ens va bé per fer la migdiada. Fins que ens hem d’espavilar perquè som de nou a la costa sud, amb les torrenteres abocades al mar, a l’estil de la Riviera italiana. Per exemple la de Calheta, on hi ha el Museo dos Engenhos dedicat a les formes d’explotació de la canya de sucre amb el gran desenvolupament industrial del segle XX. És el més antic de l’illa i ara opera amb la força del vapor i de l’aigua per produir mel i aiguardent de canya de qualitat. Només funciona dos mesos a l’any, però les instal·lacions es poden visitar sempre, a més d’accedir a la sala de degustació, el bar i la magnífica terrassa. Una visita molt didàctica.

Canviem de torrentera i la següent parada és Madalena do Mar, amb un mar de plantacions de plataners enfilades per la muntanya, aprofitant tots els bancals. Un cop més Idílio Sousa demostra ser un guia documentat sobre l’explotació dels plàtans de Madeira que, junt amb els de Canàries, fan la competència a la massiva producció de Centre i Sud-amèrica. Aquestes plantacions estan subvencionades, ja que han de lluitar amb les dificultats de mecanització a la falda de la muntanya. El llarg recorregut per les plantacions que envolten les cases habitades s’acaba arran de costa, on ja ens espera l’autocar per continuar pel laberint de túnels fins a l’hotel de Funchal. Tenim el descans i el sopar ben guanyats  després d’un dia més que intens.

Dimarts: rumb a l’est

El que havíem de fer diumenge, en lloc d’esperar a casa, ho fem avui dimarts: el triangle Funchal, Punta Sâo Lourenço i Santana. Encara que signifiqui renunciar, no a gust de tothom, a l’excursió a les Illes Desertes amb el vaixell Bonita da Madeira. El temps boirós i l’estat remogut del mar motiven la resignació. Mentrestant se’ns assegura que les maletes extraviades arribaran a mig matí a l’hotel (cosa que serà certa abans de dinar)

Tornem camí de l’aeroport, però sense aturar-nos-hi, de manera que podem apreciar bé l’obra faraònica de la prolongació de la pista d’aterratge sobre pilars de formigó ancorats a les roques volcàniques. Ja no ens aturem fins al mirador de la badia de Machico, amb la panoràmica del poble blanc al fons i un aire no gaire agradable d’entomar. Sort que el poble, polit i endreçat, queda més a recer i el centre és amable, amb la plaça que uneix l’església i l’ajuntament i continuant per la riera fins al mar, una fortalesa amb canons i els carrers de portes il·lustrades.

Passem de llarg per Canhizal, amb siluetes industrials, i anem al límit dels cotxes a la Punta Sâo Lourenço. Des de l’aparcament queda un llarg camí per arribar a la veritable punta, just davant dels dos illots que completen la cadena. Ens quedem a trepitjar les pedres volcàniques de les immediacions. Molt lluny en la boira, s’insinuen els perfils grisos de les Illes Desertes. Un altre gran espai per guardar a la memòria.

El següent objectiu és Santana, la població més valorada pel turisme a la costa nord, tot i tenir un nucli espars i abundar unes casetes amb la teulada de palla, estil barraca valenciana. La ubicació enlairada sobre el mar és espectacular, un bon aperitiu abans d’arribar al restaurant Casa de Cha do Faial, en una cresta entre dues valls frondoses. Com d’alta muntanya.

Una tarda a Funchal

Fallen els intents de parar a mig camí, però amb les ganes de fer migdiada no es troba a faltar gaire. El que importa és arribar al Mercado dos Lavradores, l’inici de la visita a peu pel centre de Funchal. Aquest mercat, especialitzat en flors i fruites, va ser inaugurat el 1940 com una mostra de l’arquitectura de l’Estado Nuevo. Té grans parets amb rajoles de València que decoren la façana, l’entrada i la peixateria. Va ser obra de l’arquitecte Edmundo Tavares (1892-1983) per convertir-lo en el gran centre d’abastos. Conserva l’aspecte original i passejant per les dues plantes podem conèixer, tastar i comprar molts productes exòtics.

L’Ilídio i l’Ana continuen de cicerones pels carrerons portuaris, amb moltes cases decadents i d’altres rehabilitades com a bars i restaurants. El catàleg de portes pintades es reprodueix en els souvenirs turístics. Passejant arran de mar, cap al centre, passem per una fortificació, uns parcs enjardinats i l’estació del telefèric a les últimes cases enlairades a la muntanya. El centre té aires de ciutat colonial, ara amb els carrers peatonals, oberts al comerç. Visitem l’església i anem fins la seu del Banc de Portugal on hi ha el monument al descobridor de l’illa Joao Gonçalves Zarco. Ens aixopluguem al seu pedestal per fer-nos la foto de grup.

Un digne comiat de Madeira

La tarda declina quan tornem al Tiles Madeira, per descansar una estona i alguns per recuperar la seva enyorada maleta. És qüestió de preparar-se per al sopar al restaurant Quinta do Estreito, una àmplia finca situada molt per damunt de Cámara de Lobos, amb unes excel·lents vistes tant del poble i la costa com de l’eixam de carreteres. En primer terme, a la rotonda sota el restaurant, tenim el monument al formigó. El sopar és força cerimoniós, amb cada taula presidida per una creu de ferro d’on penja l’Espetada Madeirense, dos enormes pinxos de carn que complementen el Secreto de Porco Preto. Una manera d’acomiadar-nos amb solemnitat d’aquesta illa de Madeira que hem conegut tan acceleradament.

Dimecres, canvi d’illa: amb la proa a Porto Santo

A les 6 del matí sonen els despertadors. No s’hi val a badar. Tancar maletes i esmorzar a la planta 0, perquè màxim a les 7,10 l’autocar ens ha de dur al port de Funchal per agafar el ferry Lobo Marinho a Porto Santo, l’illa de més al nord. Fa un dia molt tapat, gens ideal per a una última ullada a la costa sud-est de Madeira, però res no ens impedeix l’últim adéu  a la Punta de Sâo Lourenzo, mentre l’Atlàntic es porta prou bé per no arribar marejats a la segona illa, just el revers de la primera. Si Madeira és de mida comparable a Menorca, Porto Santo deu ser com Formentera. Si Madeira suggereix la selva verge, Porto Santo és tan pelada com el Cap de Creus. Amb el privilegi d’una platja de 9 km i l’avantatge de ser entesa a primer cop d’ull.

Hi desembarquem a les 10,30, mentre el sol vacil·la entre núvols. El port és petit, ofegat per instal·lacions de producció d’energia a partir d’algues marines. Ens espera l’autocar, conduït per l’extravertit Rubén, que ens farà de guia competent. Parem al nucli de Vila Baleira, l’única ciutat de l’illa, a part d’alguns nuclis agregats. Tot plegat són 5.000 ànimes.

Una recepció sonada

Som uns viatgers il·lustres i ens reben el President i el Vicepresident de Cámara Municipal de Porto Santo, Idalino Vasconcelos i Pedro Freitas.  Reunits a la sala de plens, el primer fa una amena dissertació sobre l’illa, saludada pel nostre president, Josep Oliveras, i seguida amb intercanvi d’obsequis. La posterior invitació a degustar el vi produït a l’illa i a provar una varietat de pastes típiques, acaba d’escalfar el bon ambient. 

Una primera volta pel poble ens el mostra tranquil i endreçat, amb una zona peatonal prop de l’església i el Museu de la Casa de Colon. Aquests dies tot està engalanat per a la celebració de la Pasqua, amb decoració d’ous i conills, i fins i tot amb uns galliners habilitats en un racó de la plaça. Alguns bars, restaurants i comerços completen una oferta turística força discreta.

El petit piscolabis municipal no ens ha tret la gana, i poc després de la una recalem a l’Hotel Porto Santo, a uns 2 o 3 km del centre, sempre seguint la línia de mar, que és on ens espera un bufet lliure de carn i peix per celebrar el primer àpat de Porto Santo.

No farem el desembarcament a l’Hotel Pestana Ilha Daurada (5 estrelles, inaugurat el 2016) fins després de dinar. És a uns 4 km de Vila Baliera, molt a prop de Punta Calheta, el final de la platja llarga. El separa del mar una zona protegida, transitable amb uns deu minuts. El disseny ampli i modern està pensat per a un turisme de qualitat, i a més de les dues plantes de l’hotel, hi ha carrers amb bungalows independents, equipats amb sala d’estar- menjador, cuina, habitació doble i un gran bany. Tot respira un ambient selecte per a viatgers tranquils

Una caminada panoràmica

A les 4 de la tarda l’autocar ens du a la costa est, amb la primera parada al mirador sobre el port. Confirmem el paisatge pelat, força àrid, que ja hem vist des del mar, però des d’aquí tenim més a prop les elevacions punxegudes que sovintegen en aquest extrem de l’illa i que solen estar cobertes de boscos. Per la petita carretera que voreja les muntanyes de sud a nord, assistim a continues variacions del micropaisatge amb canvis de flora i de morfologia del terreny. Els núvols continuen rondant, però l’autocar ens deixa al peu del Pico do Castelo per fer una caminada de gairebé dues hores rodejant el Pico do Facho. El camí és molt agradable, sense grans desnivells, i amb una successió de boscos, atzavares, camps de flors silvestres. Una particularitat és que durant tot el camí ens acompanya un fotògraf designat per la Càmara Municipal. Una gentilesa que ens augura ser protagonistes d’algun vídeo de promoció illenca.

Amb el bon record del trajecte, a les set de la tarda l’autocar ens retorna a l’hotel, just el temps per preparar la sortida de les 20,20 cap al restaurant Panorama, de nou cap al nord de Vila Baleria i damunt del port que queda molt al fons.  Un lloc popular i entranyable, del qual sempre recordarem en especial el plat de bacallà.

Dijous: amb esperit d’aventura per l’oest

Encetem amb una certa nostàlgia el darrer dia hàbil, entre núvols i ullades de sol. A les 9 ens espera l’aventura, repartits en cinc vehicles totterreny de colors ben variats (blau, verd, groc i beige). Iniciem una variada ruta per la meitat oest de l’illa, per camins de terra, amb l’atenció centrada en els fenòmens volcànics. Paisatges inèdits davant de les illes de Ferro i da Cal, amb falles del terreny que fan pedagogia de les formes d’erupció. I de sobte, el meravellós regal imprevist d’un arc iris damunt l’illa da Cal, provocat per les plugetes intermitents que hem d’entomar. Després baixem a una mínima cala on els estrats són encara més evidents i, enfilant-nos més cap a l’interior,  arribem al peu del Pico Ana Ferreira, on hi ha els prismes basàltics formats pel refredament de la lava i que es coneixen pel nom popular d’El Piano.

El recorregut continua prop del sorprenent camp de golf, amb petits embassaments d’aigua, i cap al costat oest de l’aeroport, a tocar de la pista d’aterratge, on hi ha una zona de dunes petrificades, amb formes sorprenents i el terra sembrat d’abundants cargols i restes vegetals. Sorprèn que un espai tan fràgil no tingui els accessos més ben protegits, però en Rubén ens diu que és qüestió del pressupost i que hi ha molt per millorar en la protecció dels espais.

El darrer cop d’ull a la costa nord, al final de la pista d’aterratge, ens serveix per contemplar la formació d’unes piscines naturals entre les roques al peu dels penya-segats. Estem ben bé al mig de l’illa i és fàcil de quedar-nos amb la sensació d’haver-la conegut sencera i, sobretot, amb ganes de tornar-hi i gaudir de la platja de sorra que no hem tingut ni temps de tocar.

Últimes hores a Porto Santo

Poc més de la una fem cap al restaurant Pè na Agua (amb el peu a l’aigua), damunt la platja del sud i accessible per una escala de fusta, apta per fer-s’hi unes quantes fotos. Després de dinar, amb un cert misteri, se’ns fa tornar al centre de Vila Baleira, on ens espera tot l’equip municipal per plantar un petit drago en un espai verd, on es posarà una placa amb el nom de la Societat Catalana de Geografia. El planten els dos presidents, amb l’ajuda de cinc guardes forestals i el reporter oficial, que aixecarà constància de l’esdeveniment.

Tenim la tarda lliure i l’aprofitar-la per recórrer amb calma els carrers de Vila Baleira fent una visita al Museu de la Casa de Colon i comprant souvenirs o productes de la terra. Després serà el moment de tornar a l’hotel, a peu o amb transport públic, i amb els resultats ben diversos, inclòs algun accident de conseqüències lleus.

A dos quarts de nou l’autocar ens du al Restaurant Punta da Calheta, l’última edificació al costat de la platja i davant l’illa da Cal. El lloc és perfecte, només té l’inconvenient de les taules parades en un porxo exterior, exposat a la fredor de la nit. Uns quants es refugien en una taula a l’interior del menjador. D’aquest darrer sopar recordarem l’arròs amb peix i els espaguetis amb marisc, a més de la cassata amb ametlles de postre.

El dia del retorn

El divendres es desperta amb més sol, però no hi ha pressa per esmorzar fins a les 9. L’autocar ens durà a l’aeroport a les 10, i  ho compleix tan sols amb 7 minuts de retard. A l’aeroport de butxaca, tots els tràmits són més relaxats i, contra els mals presagis, l’avió resulta ser de mida estàndard, amb files de sis seients. Sortim amb deu minuts de retard i el vol és plàcid fins a les petites turbulències quan cal aterrar en una Lisboa emboirada i plujosa.

En la llarga espera de tres hores a Lisboa, tenim temps d’experimentar la nostàlgia de tot el que acabem de deixar enrere, amb dues illes que són la cara i la creu. Les ganes de tornar-hi són molt compartides. Però quan arribem a El Prat, cadascú te pressa per tornar a la seva vida coneguda, mentre, això sí, no és l’hora de pensar en el viatge de la propera setmana santa.

Mentre fem la nostra particular cerimònia dels adéus, tenim temps de pensar en els companys que a darrera hora no ens han pogut acompanyar, i també en l’enyorat guia de tants i tants viatges mediterranis. Són  moltes vivències que no s’esfumen, encara que s’hi superposin dies com els que acabem de viure.

 

---

Breu introducció històrica 

L’arxipèlag de Madeira format per les illes de Madeira, Porto Santo, Desertes i els illots de les Salvatges estan situades a mig camí entre la península Ibèrica i les illes Canàries. Madeira no té una història humana molt antiga. La primera referència es troba al manual de geografia “Libro del conosçimiento de todos los regnos et tierras e señoríos que son por el mundo et de las señales et armas que han” datat a l’entorn de l’any 1385. 

Enric el Navegant (1394-1460), tercer fill del rei João I, va conquerir la ciutat de Ceuta (1415) a la costa nord-africana obrint per al Regne de Portugal les portes pel domini del comerç que des d’aquella ciutat s’exercia.

El portuguès João Gonçalves Zarco arribà a les illes de Porto Santo el 1418 i Madeira al any següent, mentre que Diogo de Silves va arribar a l’illa Santa Maria de les Açores  el 1427.

El 1453 l’Imperi Otomà conqueria Constantinoble tancant les rutes d’Orient cap a la Mediterrània i desproveïa a la noblesa i la burgesia europea d’espècies, teixits, encens…, productes que els distingia socialment. S’imposava doncs, cercar una nova ruta comercial per accedir a l’Índia. Bartolomeu Dies va doblar el cap de Bona Esperança (1487) i Vasco da Gama el 20 de maig de 1498 arribava a la costa de Malabar (sud-oest de l’Índia) quedant oberta definitivament la ruta atlàntica a l’Índia.

Descobriment de la costa occidental africana i la ruta a l’Índia de Vasco da Gama

La colonització de Madeira va ser lenta i complicada per l’exuberant vegetació subtropical a voltes impenetrable. L’illa estava coberta per boscos de laurisilva (del llatí: Laurus -llorer, lauràcies- i Silva-bosc-), que van ser cremats per a l’obtenció de terres de conreu principalment a la costa sud de l’illa. Actualment el bosc ocupa 15.000 hectàrees i el 1999 va ser declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO.

L’augment de l’agricultura va generar la construcció de les “levadas”, canals d’aigua que portaven l’aigua de les serralades centrals de pluviometria més elevada cap al sud més sec, encara utilitzades ara com ara per al subministrament d’aigua de reg i boca.

El conreu del blat, inicialment, la canya de sucre, el vi i actualment el turisme han estat les activitats econòmiques principals de les illes

---

Recull fotogràfic

	Madeira: art i tradicions	Rafael Giménez
	Madeira: mobilitats	Rafael Giménez
	Madeira: paisatges	Rafael Giménez

 

	2018-03-26_ Madeira Oest	Jordi Ramoneda
	2018-03-27_Madeira Est – Funchal	Jordi Ramoneda
	2018-03-28_Funchal – Vila Baleira	Jordi Ramoneda
	2018-03-28_ Recepció Ajuntament Porto Santo	Jordi Ramoneda
	2018-03-28_ Circular al Pic de Facho 516 m. Porto Santo	Jordi Ramoneda
	2018-03-29_ Recorregut geològic. Porto Santo	Jordi Ramoneda
	2018-03-29_Plantada d’un drago a Vila Baleira Illa de Porto Santo	Jordi Ramoneda
	2018-03-28_Funchal Vila Baleira	Jordi Ramoneda

 

 

 

---

Itineraris per les Illes i la Macaronèsia

• Illa de Madeira
• Illa de Porto Santo

• Macaronèsia

La Macaronèsia és una regió biogeogràfica formada pels arxipèlags de l’Atlàntic central pròxim a la Mediterrània:

 

Les illes són d’origen volcànic i tenen característiques naturals comunes: botàniques, zoològiques, geològiques i climàtiques.

El clima és subtropical, i mediterrani amb major presència de pluges a les Açores i Madeira.

Cap de les illes no van ser mai part dels continents, i les espècies vegetals van haver de seguir una llarga ruta per arribar-hi.

Hi destaca la laurisilva, boscos de la família lauràcia de l’era terciària que, abans de la glaciació, cobrien la zona mediterrània. A les illes macaronèsiques, havien arribat a estendre’s entre els 400 i els 1.200 m. d’altitud (però no a les Canàries orientals ni a Cap Verd, perquè són massa seques). La tala de boscos per a obtenir fusta i terres cultivables n’ha reduït l’extensió. La laurisilva de Madeira està classificada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. (Wikipèdia) 

• Natura 2000 in the Macaronesian Region

---

El viatge a les xarxes socials i a la web SCG

Camára de Lobos

Cámara de Lobos 2

Porto Moniz

Cabo Girao

Postals de Madeira

Macaronesia

 Machico 

Ilheu da Cal 

 

Portes Portugueses

Arbres de Madeira

 

 

 

 

---

Recorregut pels geòtops de l’illa de Porto Santo, arxipèlag de Madeira 

• Diversitat geològica de l’illa de Porto Santo:

El penúltim dia a Porto Santo, vàrem fer un recorregut pels geòtops dels sectors central i sud-oest d’aquesta petita illa de 42 km2. de superfície.

El mapa geològic de la Figura 8 mostra l’alta geodiversitat de Porto Santo

“L’illa es compon d’una seqüència de roques de naturalesa volcànica, intercalada amb roques sedimentàries.

En termes percentuals, dominen les calcarenites amb un percentatge del 32%, seguit de basalt amb un percentatge del 29%, hyaloclastites amb un 26% i conglomerats que representen el 10% (SOARES, 2006).

En comparació amb l’illa de Madeira (7 milions d’anys), l’illa de Porto Santo (18 milions d’anys) és més antiga, amb una estructura complexa i erosionada. (CACHÃO et al., 2000, 2001).

Segons SILVA (2003), l’illa es compon essencialment d’un conjunt de dispositius volcànics de diferent composició en els sectors NE i SW de l’illa i roques sedimentàries que recorren el sector central i la costa S.

En general, l’activitat volcànica de l’illa de Porto Santo començarà a la Miocènic Inferior, al voltant de 18 milions d’anys,  a 3000 m sota el nivell del mar (CACHÃO & DIAS, 2009), amb producció de roques bàsiques i intermèdies,   prolongant-se fins al Quaternari, intercalant-se amb episodis sedimentaris corresponents a períodes de calma (SILVA, 2003).

Es pot considerar l’aparició de tres fases diferents quan l’illa de Porto Santo, que es tradueix en una estratigrafia composta de la Unitat Inferior (fase submergida ) i la Unitat superior (fase emergent) (figura 9). A més d’aquests, hi ha dipòsits quaternaris, com ara terrasses marines, dunes, sorres de platja, etc. “

 

 

• Principals geòtops  de l’illa:

El treball “Património geológico da ilha do Porto Santo e ilhéus adjacentes (Madeira): Inventariaçäo como contributo para a geocoservaçäo” de Maria Raquel Vaz de Madeiros.

identifica  vint llocs d’interès geològic, vuit d’aquest visitats pels viatgers de la SCG

• Geòtops visitats  per la SCG:

Clicant damunt dels números s’accedeix a un resum de l’inventari de llocs d’interès geològic citats en el treball mencionat anteriorment, complementàriament s’adjunten fotografies que mostren l’espectacularitat d’aquest geòtops.

 

• Web “Geodiversidade” que recull informació sobre 10 “Geossítios”

 

---

Vídeos

• Orlando Ribeiro, Itinerâncias de um Geógrafo

Orlando Ribeiro, Itinerâncias de um Geógrafo” comemora o centenário do nascimento de Orlando Ribeiro (1911-1997), transportando para o século XXI a memória deste geógrafo português e a sua obra de incontornável valor universal. Em forma de viagem, o documentário aborda a genial e vasta obra de Orlando Ribeiro, construída a partir de um grande amor pela Geografia 

 

Antonio João SARAVIA; Manuel CARVALHO: Documentario sobre á vida e obra de Orlando Riberiro

Orlando da Cunha Ribeiro (Lisboa, 16 de Fevereiro de 1911 — Lisboa, 17 de Novembro de 1997), dedicou toda a sua vida ao ensino e investigação em Geografia, e é a justo título considerado como o renovador desta ciência em Portugal. Foi também o geógrafo português do século XX com mais projecção ao nível internacional. A sua vasta obra inclui não só estudos científicos na área da Geografia, mas revela também uma diversidade de interesses intelectuais invulgares. Orlando Ribeiro licenciou-se em Geografia e História em 1932, e veio a doutorar-se em 1935 pela Faculdade de Letras da Universidade de Lisboa com a tese A Arrábida, esboço geográfico. Entre 1937 e 1940 (durante a guerra) viveu em Paris, e trabalhou na Sorbonne, com Marc Bloch, Emmanuel de Martonne e A. Demangeon.

Em 1940, foi nomeado Professor da Faculdade de Letras da Universidade de Coimbra, mas rapidamente se instalou em Lisboa. Em 1943, já em Lisboa, fundou o Centro de Estudos Geográficos.

Da sua intensa actividade científico-académica destaca-se Portugal, o Mediterrâneo e o Atlântico. Em 1966, o Centro de Estudos Geográficos começou a publicar a revista Finisterra, que foi e continua a ser a principal publicação da Geografia portuguesa, com projecção internacional

 

• Geografia rural

“Agua Vai, Pedra Leva” is a documentary about the Madeira Island’s water channels, carved in the mountais”.

 

---

Llibres, mapes i altres documents

Documentació aportada per João Carlos Garcia, Francesc Nadal i Josep Oliveras:

• Retalls del llibre “La illa de Madeira. Estudi geogràfic” del geògraf Orlando Ribeiro 

 

______________________________________________________________

 

• Mapes de l’illa de Madeira

 

• Mapes de l’illa de Porto Santo

 

______________________________________________________________

 

• Retalls del llibre “Portugal geogràfico” de Suzanne Daveau

 

• Retalls del llibre “El vino y la viña” de Tim Unwin

 

• Retalls del llibre “Boissons et civilisations en Afrique” de Alain Huetz de Lemps

______________________________________________________________

 

• Los riesgos de las lluvias torrenciales en las islas de la Macaronesia

________________________________________________________

• Fitogeografía

Estudo fitogeográfico dos jardins, parques e quintas do concelho do Funchal

Repositório da Universidade de Lisboa  Faculdade de Letras 

__________________________________________________________

• Geografia  humana

 

Rede urbana e desenvolvimento na Região Autónoma da Madeira

______________________________________________________________

 

 

---

Manual per el seguiment de l’itinerari amb un smarphone  o tablet  i  utilitzant l’aplicatiu OruxMaps             

 

---

 

 

 

 

 

 

---

Selecció de fotografies de la nostra sòcia Neus Aller

Recorregut fet entre els mesos de gener i febrer del 2018

18GEN   BARCELONA-DUBAI-CHENNAI. Vol regular via Dubai. 

19GEN   CHENNAI-MAHABALIPURAM.  Trasllat per carretera a Mahabalipuram. 

20GEN   MAHABALIPURAM-KANCHIPURAM-MAHABALIPURAM  (60 km ) Visita de la ciutat amb els Temples de la Vora del Mar i Rath. Sortida cap a Kanchipuram:  temples Varadaraja Perumal, Kailasanatha i Ekambareshwara. 

21GEN   MAHABALIPURAM-CHIDAMBARAM-THANJAVUR (270 km ).Sortida cap a Thanjavur. De camí visita de Chidambaram. 

22GEN   THANJAVUR. Visita de la ciutat: Temple Brihadeeshwara, Palau de la ciutat, Església Schwartz. 

23GEN   THANJAVUR-TRICHY-CHETTINAD (142 km)). De camí a Chettinad visita al temple i els basar de Trichy. Continuació a Chettinad. 

24GEN   CHETTINAD-MADURAI (95 km ). Visita de Chettinad: les cases dels chettiars i el museu. Sortida cap a Madurai, situada a la vora del riu Vaigai. 

25GEN   MADURAI.Visita de la ciutat: Temple Meenakshi, Palau Thirumalai Nayak i Teppakulam. Cerimònia del Temple Meenakshi. 

26GEN   MADURAI-PERIYAR (140 km ). Sortida cap a Periyar.  Recorregut per les plantacions d’espècies de la zona. Representació de Klaripayattu,  antic art marcial que es practica a la zona. 

27GEN   PERIYAR-KUMARAKOM (140 km ). Reserva natural de Periyar .  Sortida cap a Kumarakom. 

28GEN   KUMARAKOM. Dia lliure 

29GEN   KUMARAKOM-ALLEPEY (houseboat). Sortida cap a Allepey. Navegació pels backwaters. 

30GEN  Houseboat-KOCHI (60 km). Trasllat per carretera a Kochi. 

31GEN   KOCHI. Visita de la ciutat: Sinagoga jueva, Palau Holandès a Mattancherry, l’Església St Francis, la Basílica de la Santa Creu. Danses Kathakali. 

01FEB    KOCHI-MUMBAI. Vol a Mumbai. Visita de l’ONG Sonrisas de Bombay.

02FEB    MUMBAI. Visita de la ciutat: Porta d’Índia, Museu del Príncep de Gales, Jardins Penjants, Marine Drive, Ghat Dhobi, Mani Bhawan, mercat Crawford, i panoràmica de la Cort Suprema de Mumbai, la Tomba del Silenci i l’estació VT. 

03FEB    MUMBAI-DUBAI-BARCELONA. 

 

VIATGE DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA A MADEIRA, PORTO SANTO I DESERTES

Del 24 al 30 de març

Aquest viatge es fa gràcies a una especial col·laboració amb el professor João Carlos Garcia, soci d’honor de la SCG, i els seus col·laboradors del Departament de Geografia de la Universitat de Porto, que ens acompanyarà en el trajecte, tal com es va fer en el viatge a les illes Açores de l’any 2009.

L’organització logística corre a càrrec de l’agència Viatges Panorama  (carrer Còrcega, 577,  08025 Barcelona, telèfon 932005377), que posarà a la nostra disposició un guia acompanyant durant tota la duració del viatge.

 

L’arxipèlag de Madeira format per les illes de Madeira, Porto Santo, Desertes i els illots de les Salvatges estan situades a mig camí entre la península Ibèrica i les illes Canàries. Madeira no té una història humana molt antiga. La primera referència es troba al manual de geografia “Libro del conosçimiento de todos los regnos et tierras e señoríos que son por el mundo et de las señales et armas que han”. Datat a l’entorn de l’any 1385.

Enric el Navegant (1394-1460), tercer fill del rei João I, va conquerir la ciutat de Ceuta (1415) a la costa nord-africana obrint per al Regne de Portugal les portes pel domini del comerç que des d’aquella ciutat s’exercia. L’any següent fundà l’escola de Sagres, a tocar del cap de Sant Vicenç, a l’extrem sud de Portugal. Aquesta escola va ser responsable de nombrosos i significatius avenços tècnics i científics, així com va millorar el coneixement dels vents i els corrents marins, permetent la navegació mar endins. El primer resultat fou l’arribada de João Gonçalves Zarco a les illes de Porto Santo (1419) i Madeira (1420), mentre que Diogo de Silves va arribar a l’illa Santa Maria de les Açores (1427).

El 1453 l’Imperi Otomà conqueria Constantinoble tancant les rutes d’Orient cap a la Mediterrània i desproveïa a la noblesa i la burgesia europea d’espècies, teixits, encens…, productes que els distingia socialment. S’imposava doncs, cercar una nova ruta comercial per accedir a l’Índia. Bartolomeu Dies va doblar el cap de Bona Esperança (1487) i Vasco da Gama el 20 de maig de 1498 arribava a la costa de Malabar (sud-oest de l’Índia) quedant oberta definitivament la ruta atlàntica a l’Índia.

Descobriment de la costa occidental africana i la ruta a l’Índia de Vasco da Gama

La colonització de Madeira va ser lenta  i complicada per l’exuberant vegetació subtropical a voltes impenetrable. L’illa estava coberta per boscos de laurisilva (del llatí: Laurus -llorer, lauràcies- i Silva-bosc-), que van ser cremats per a l’obtenció de terres de conreu principalment a la costa sud de l’illa. Actualment el bosc ocupa 15.000 hectàrees i el 1999 va ser declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO.

L’augment de l’agricultura va generar la construcció de les “lavadas”, canals d’aigua que portaven l’aigua del vessant nord de pluviometria més elevada cap al sud més sec, encara utilitzades ara com ara per al subministrament d’aigua de reg i boca.

El conreu del blat, inicialment, la canya de sucre, el vi i actualment el turisme han estat les activitats econòmiques principals de les illes.

---

NOTA: En João Carlos García proposa el visionat d’un fragment del vídeo “Orlando Ribeiro, Itinerâncias de um Geógrafo” dedicat a l’illa de Madeira.

Antonio João SARAVIA; Manuel CARVALHO: Documentario sobre á vida e obra de Orlando Riberiro

Orlando da Cunha Ribeiro (Lisboa, 16 de Fevereiro de 1911 — Lisboa, 17 de Novembro de 1997), dedicou toda a sua vida ao ensino e investigação em Geografia, e é a justo título considerado como o renovador desta ciência em Portugal. Foi também o geógrafo português do século XX com mais projecção ao nível internacional. A sua vasta obra inclui não só estudos científicos na área da Geografia, mas revela também uma diversidade de interesses intelectuais invulgares. Orlando Ribeiro licenciou-se em Geografia e História em 1932, e veio a doutorar-se em 1935 pela Faculdade de Letras da Universidade de Lisboa com a tese A Arrábida, esboço geográfico. Entre 1937 e 1940 (durante a guerra) viveu em Paris, e trabalhou na Sorbonne, com Marc Bloch, Emmanuel de Martonne e A. Demangeon.

Em 1940, foi nomeado Professor da Faculdade de Letras da Universidade de Coimbra, mas rapidamente se instalou em Lisboa. Em 1943, já em Lisboa, fundou o Centro de Estudos Geográficos.

Da sua intensa actividade científico-académica destaca-se Portugal, o Mediterrâneo e o Atlântico. Em 1966, o Centro de Estudos Geográficos começou a publicar a revista Finisterra, que foi e continua a ser a principal publicação da Geografia portuguesa, com projecção internacional.

---

ITINERARI

– 24 de març, dissabte – BARCELONA – LISBOA Presentació a l’aeroport de Barcelona a les 10:30h. Tràmits de facturació i sortida en avió de línia regular de la companyia TAP a les 12:35h. Arribada a Lisboa a les 13:30h. Trasllat en autocar privat a l’hotel. Dinar lleuger. Trasllat en autocar privat a la Sociedade Portuguesa de Geografia. Retorn a l’hotel. Sopar lliure. Allotjament a l’hotel.

– 25 de març diumenge – LISBOA – FUNCHAL Esmorzar a l’hotel. Trasllat en autocar privat a l’aeroport de Lisboa. Tràmits de facturació i sortida en avió de línia regular de la companyia TAP a les 07:45h. Arribada a Funchal a les 09:30h. Trasllat en autocar privat a l’hotel. Dinar en un restaurant. Tarda lliure per a la visita de la ciutat a peu. Sopar i allotjament a l’hotel.

– 26 de març dilluns – FUNCHAL – COSTA OEST – FUNCHAL Esmorzar a l’hotel. Sortida en autocar privat cap a Camara de Lobos i Cabo Girao, que és el segon barranc més alt del món. Continuarem per la costa sud fins a Ribeira Brava i Ponta do Sol. Pujarem a Paul da Serra, única esplanada de l’illa situada a 1.400 metres d’altitud. Continuarem a Porto Moniz amb parada prop de les piscines naturals. Continuarem a São Vicente. Dinar en un restaurant. Continuació a Chao dos Louros, on es troba una de les més importants àrees de “laurisilva”, un bosc únic on els seus arbres rars són Patrimoni Mundial. Al mirador d’Encumeada es poden veure les costes nord i sud de l’illa. Tornada per Serra Agua cap a Funchal. Retorn a l’hotel. Sopar i allotjament a l’hotel.

– 27 de març,  dimarts – FUNCHAL – ILLA DESERTAS – FUNCHAL Esmorzar a l’hotel. Trasllat en autocar privat al port de Funchal per sortir amb el vaixell “Bonita da Madeira”, una caravel·la de 23 metres de llarg i 99 tones i gaudir de la navegació per les aigües cristal·lines de l’oceà fins arribar a l’illa Deserta Grande, a 15 milles al sud-est de Madeira. Reserva natural, habitada per una colònia de foques monjo, és un important centre de nidificació d’aus marines. Dinar al vaixell i visita de l’illa. Retorn a Funchal. Retorn a l’hotel. Sopar i allotjament a l’hotel.

– 28 de març, dimecres – FUNCHAL – POISO – RIBEIRO FRIO – SANTANA – FUNCHAL Esmorzar a l’hotel. Sortida amb Jeep cap a Poiso, passant per rutes per fora de la carretera principal, fins arribar a Ribeiro Frio, on es troba el Parc Natural de Madeira (patrimoni de la Humanitat). Farem  senderisme  per una de les famoses “Lavadas” (canals d’aigua) a través d’aquest dens bosc fins a Balcões, mirador amb unes impressionants vistes de les muntanyes i de les valls verdes. Després de la caminada, farem una breu parada per recuperar forces i provar una típica beguda de Madeira, la Poncha, feta a base d’aiguardent de canya de sucre, sucre i suc de llimona. Continuarem cap a Santana, per veure les pintoresques cases amb sostres de palla. Dinar en un restaurant. Tornada a Funchal. Trasllat en autocar privat al Restaurant Adega da Quinta. Sopar. Retorn a l’hotel. Allotjament a l’hotel.

– 29 de març, dijous – FUNCHAL – PORTO SANTO Esmorzar a l’hotel. Trasllat en autocar privat al port de Funchal per sortir amb vaixell cap a l’illa de Porto Santo. Desembarcament i visita de l’illa. Dinar en un restaurant. Sopar en un restaurant o a l’hotel. Allotjament a l’hotel.

– 30 de març, divendres – PORTO SANTO – LISBOA – BARCELONA Esmorzar a l’hotel. Matí lliure. Trasllat privat a l’aeroport de Porto Santo. Tràmits de facturació i sortida en avió de línia regular de la companyia TAP a les 11:50h. Arribada a Lisboa a les 13:20h. Canvi d’avió i sortida amb la mateixa companyia a les 16:10h. Arribada a Barcelona a les 19:00 h.

 

Final del viatge

 

---

Preu per persona, grup mínim de 35 persones: 1.165,00 €

Taxes d’aeroports per persona: 163,27 €

Suplement habitació individual tota l’estada per persona: 195,00 €

Inscripció: 400 € per persona, resta abans del 23 de febrer

Recomanem que les inscripcions es facin al més aviat possible

Les dades bancàries per fer els pagaments són:

Panorama ITC Viatges

La Caixa 2100 3277 12 2200222748

IBAN: ES16 2100 3277 1222 0022 2748

És molt important que en el concepte s’indiqui el nom i cognom i viatge a Madeira SCG 

El preu inclou:

• Bitllet d’avió Barcelona/Lisboa/Funchal-Porto Santo/Barcelona en classe turista amb dret de facturar una maleta fins a 20 kg.
• Trasllats privats aeroport/hotel/aeroport.
• Serveis d’autocar per a les excursions i visites indicades a l’itinerari.
• Bitllet de vaixell Funchal/Porto Santo.
• Bitllet de vaixell Funchal/Illes Desertes/Funchal.
• Estada a l’hotel Vip Berna*** o similar a Lisboa, a l’hotel Tiles Madeira**** o similar a Funchal i a l’hotel Pestana Ilha Dourada**** a Porto Santo o similar, en habitació doble amb bany o dutxa.
• Els àpats indicats a l’itinerari en restaurants o a l’hotel amb begudes incloses (1/4 de vi i aigua).
• Assegurança d’assistència i anul·lació fins a 1.500,00 € (casos greus, demanen certificats).
• Guia acompanyant durant tot el viatge sortint des de Barcelona.

No inclou:

• Qualsevol cosa no indicada anteriorment, com el sopar del primer dia a Lisboa, les entrades als monuments, extres a l’hotel, guies locals, etc.

Segons l’article 157 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, els preus es podran revisar fins a 20 dies abans de la sortida, per incorporar variacions dels transports, inclòs el carburant, les taxes, impostos i tipus de canvi de moneda aplicat.

L’ordre de l’itinerari i visites es pot modificar si les circumstàncies ho aconsellen.

---

 

RECORREGUT

2017 Romania: Bucarest, Castell de Peles, Castell de Bran, Brasov, Sighisoara, Llac Vermell,  gorges de Bicaz,Piatra Neamt, PN Vanatori Neamt, Suceava, Menestirs pintats de Voronet, Sucevita i Moldovita, Suceava, Tulcea, Delsta del Danubi, Bucarest.

Recorregut diari gravat amb gps, per activar-lo cal tenir instal·lat Google Earth:

08-04-2017 Bucarest – Brasov (Sinaia, castells de Peles i Bran):

09-04-2017 Brasov – Sighisoara ( Prejmer ):

10-04-2017 Sighisoara – Piatra Neamt ( Llac Vermell, gorges de Bicaz):

11-04-2017 Piatra Neamt – Suceava ( Monestir de Neamt, PN Vanatori Neamt, Targu Neamt):

12-04-2017 Suceava  (circular monestirs pintats Voronet, Sucevita, Moldovita)

13-04-2017 Suceava Tulcea: passejada amb vaixell pel delta del Danubi:

14-04-2017  Tulcea: passejada amb vaixell pel delta del Danubi:

15-04-2017: Tulcea – Constança _- Bucarest:

 

---

Romania SCG 2017 per Teo Gómez

Romania, massa temps sota el jou d’un dictador obsessiu, s’ha quedat una mica apartada del desenvolupament econòmic, amb poc marge per beneficiar-se de la seva recent integració a Europa. En el seu traster s’acumulen les obres gòtiques, barroques, rococós i neoclàssiques del continent, juntament amb el particular estil moldau dels monestirs, com si l’enorme caixa de ressonància dels Carpats s’hagués trencat i escampat el seu contingut hongarès, austríac i parisenc per darrere, on es troba el instrument de música més gran de la regió, el delta del Danubi, amb l’amanyac impertorbable de l’aigua, l’arpa dels innombrables rierols, el mirall dels milers d’ocells cantors, el silenci de pelicans i cormorans, el xipollejar de las llúdries.

En aquest viatge de la Societat catalana de Geografia travessarem les regions històriques més importants del país, els vells principats: l’àmplia i meridional Valàquia; l’altiplà de Transsilvània i els Carpats; Moldàvia, oberta als vents d’Ucraïna, i Dobrudja, tancada entre el Danubi i el mar Negre, l’últim reducte otomà, amb capital a Constança.

Bucarest, punt d’inici del nostre viatge, jeu a Valàquia, on es troben les ciutats més grans i l’agricultura més capdavantera. Aquest històric principat, que ocupa una part dels Carpats, va estar governat al segle XV per Vlad l’Empalador, que va inspirar el personatge de Dràcula. Més tard, Miquel el Valent va unificar els tres principats, Valàquia, Transsilvània i Moldàvia, i després la regió va estar dominada pels turcs, que al segle XVIII permetien l’existència de prínceps que nomenaven ells, preferentment entre els grecs ortodoxos, fet que al segle XIX va provocar la rebel·lió que va acabar amb la creació del nou estat de Romania.

El nostre recorregut comença portant-nos cap al nord, a Sinaia, on el primer rei de Romania, Carles I, va fer construir el seu palau d’estiueig. Carles I va arribar al poder després d’un cop militar que va fer fora l’anterior governant, Alexandru Ioan Cuza, moldau i primer príncep de Romania, que havia expropiat els dos terços de les terres als monestirs i va promoure una reforma agrària que afavoria els camperols pobres. Carles I, d’origen alemany, va arribar com el nou príncep, recolzat pel monarca francès Napoleó III en contra de l’opinió dels otomans. El seu suport consegüent als russos en la guerra contra els turcs de 1877, que van ser derrotats, li va permetre declarar aquest mateix any la independència de Romania i convertir-se en el primer rei del país. El país va ser reconegut internacionalment i va adoptar llavors el model parlamentari britànic, encara que va seguir governant una noblesa ja establerta molt allunyada de les classes camperoles.

Rússia havia aprofitat la guerra amb els turcs per apoderar-se d’una part del país, la Bessaràbia. En represàlia, Carles, d’origen germànic, es va aliar amb els imperis centrals europeus, Alemanya i l’Imperi austro-hongarès. No obstant això, quan esclata la primera guerra mundial, el parlament romanès es declara neutral, negant-li el plaer de la guerra. El rei, decebut, es retira al palau Peleş, on mor poc després, sense descendència. Carles s’havia fet construir aquest palau-castell en el qual residia la meitat de l’any en un lloc tranquil, en un llogaret de les muntanyes, envoltat d’extensos boscos. Aquí es van celebrar importants reunions, com la que va decidir mantenir neutral a Romania el 1914. El palau ja tenia ascensor, calefacció i electricitat al segle XIX, i el sostre de cristall del saló d’honor podia obrir-se amb un petit motor perquè el rei mirés els estels. Està replet de passadissos secrets i salons d’estil oriental o neo-renaixentistes, i posseeix set terrasses decorades amb estàtues i una font de marbre de Carrara. El rei ja no ho abandonaria fins a la seva mort aquest mateix any. Li va succeir el seu nebot, Ferran I, que va seguir al castell durant els estius. El fill d’aquest, Carles II de Romania, va néixer a Peleş. Seria el primer rei de Romania que neixaria al país i el primer a ser batejat en la religió ortodoxa. Va ser un príncep corrupte que va fugir del país amb la seva amant, obligat a abdicar pel seu pare. Va tornar com a rei el 1930, però els seus mètodes violents el van fer renunciar el 1940. El seu fill Miguel, amb 19 anys, va cedir el govern a Ion Antonescu, que es va aliar amb Hitler i Mussolini, mentre la Guàrdia de Ferro eliminava a tots els rivals polítics. Davant la previsible caiguda d’Alemanya, Romania va canviar de bàndol, però finalment va ser ocupada pels russos, que van imposar el règim comunista.

Emmudits per la historia que envolta aquest palau, al mig de grans boscos d’avets i fagus, ens endinsem en els Carpats meridionals i, després de passar la nit en el complex turístic d’esquí de Poiana Braşov, envoltats de muntanyes que superen els 2.000 m, amb les pistes encara nevades, ens dirigim a la propera ciutat de Braşov.

La ciutat històrica de Braşov es troba al peu dels Carpats, ja a Transsilvània. Ens aturem en la Turnul Alb, la Torre Blanca, en el vessant de la muntanya, a contemplar la seva harmonia del segle XVIII. Aquesta vella ciutat rebel, que ja s’havia enfrontat als Habsburg, es va cremar completament el 1689 i al segle XVIII es va reconstruir prohibint les cases de fusta. El 1989 va rebre el nom de ciutat màrtir per rebel·lar-se, per última vegada, contra el règim de Ceaușescu. El centre es troba a la bonica i ampla plaça Stafului. El seu monument més conegut és l’Església Negra, del segle XV, d’estil gòtic i consagrada a la Mare de Déu. Aquí va néixer, al segle XV, Johannes Hunterus, humanista i teòleg renaixentista, més conegut per la seva activitat geogràfica i cartogràfica, i per implementar la reforma luterana a Transsilvània. En Braşov, va instal·lar una impremta l’any 1533 on es van imprimir nombrosos llibres i un manual de cosmografia que es va reeditar no menys de 39 vegades. Aquí també va imprimir Coresi el primer llibre en llengua romanesa, un catecisme de 1561. A la part nova de Braşov, que s’estén cap a la depressió del seu mateix nom, es va instal·lar molt més tard una fàbrica de aeroplans que es van fer servir contra els soviètics durant la guerra mundial. El comunisme va construir una fàbrica de camions i encara avui es pot trobar en les rodalies una fàbrica d’helicòpters.

Des de Braşov, ens desplacem a Prejmer, una de les set ciutats fortificades construïdes els segles XII i XIII a la regió, sota el domini dels reis d’Hongria. La de Prejmer va ser construïda pels cavallers teutònics al segle XIII, inicialment catòlica i de seguida reformista. Consisteix en una església envoltada de una muralla circular amb habitatges adossats per dintre. Tot el conjunt està emblanquinat i és d’ús turístic únicament, l’escola recorda de forma entranyable algunes escoles rurals espanyoles, amb els seus pupitres marrons. L’entorn tancat ofereix seguretat enfront de les vicissituds externes. S’ha de pensar que aquesta plana del sud de Transsilvània va ser una regió amenaçada per les invasions tàrtares i otomanes.

A prop, però al altre costat de Braşov, a tocar de les muntanyes, es troba el castell de Bran, un enclavament turístic de gran bellesa entre les fronteres de Valàquia i Transsilvània. S’ha vinculat a Dràcula, encara que Vlad l’Empalador mai va viure aquí, sinó al castell de Poenari, una zona molt més abrupta. El castell de Bran el va encarregar Lluís I d’Hongria l’any 1377 per defensar-se de Valàquia i com a enclavament comercial. Després de la primera guerra mundial, el 1920, Transsilvània, que s’havia unit a Hongria el 1848, va cedir el castell a Romania i aquest país va decidir convertir-lo en residència de la princesa Maria, filla de Ferran I i germana de Carles II. Es va reformar, donant-li aires centreeuropeus per convertir-lo en residència d’estiu, però la reina només el va fer servir tres anys. El castell segueix en mans dels Habsburg, encara que Dominic d’Habsburg va intentar vendre-li al milionari rus Abramovich, a causa del seu potencial turístic, però la venda no es va dur a terme i es va prohibir el seu ús com a castell de Dràcula. Des de les seves altures es domina la plana, el seu interior recorda els veritables castells de l’època, plens de teulades inclinades, passadissos tortuosos i habitacions amagades.

Continuem camí cap a Sighisoara, al centre de Transsilvània. La ciutat segueix el curs del riu Tarnava Mare i conserva una important zona medieval patrimoni de la humanitat. En la ciutadella, damunt d’un pujol des del qual es gaudeix d’una vista impressionant, destaquen la fantàstica Torre del Rellotge i l’església Monestir, totes dues del segle XIII. A l’altre costat del riu, l’església ortodoxa de la Trinitat de Sighisoara és un bell exemple d’arquitectura del segle XX. Al segle XII, sota el domini hongarès des del segle X, es va portar a aquesta regió una colònia de saxons alemanys, la majoria artesans i comerciants. Al segle XIV, ja era una ciutat important com a enclavament comercial en les rutes que uneixen els Balcans amb el centre d’Europa. Al segle XV va viure aquí Vlad Tepeş, l’Empalador, príncep de Valàquia. La ciutat va pertànyer a l’imperi austro-hongarès fins al final de la primera guerra mundial, en què va passar a formar part de Romania. Durant la segona guerra, la població alemanya es va unir a les tropes d’Hitler i, després de la derrota, la seva situació va empitjorar, fins que la major part d’alemanys va marxar a Alemanya quan va caure el règim comunista i se’ls va permetre sortir del país.

Seguim camí cap al nord-est, travessem els ondulats pujols de l’altiplà transsilvà i creuem els Carpats Orientals en direcció a Piatra Neamt, a la regió nord-oriental de Moldàvia. Al llarg de camí, al costat de la carretera, els habitatges de fusta, amb sostres rehabilitats amb zinc, recorden el país que va ser, amb totes les terres cultivables repartides entre l’església i l’aristocràcia, fins que es va produir l’expropiació al segle XIX i els va tocar un tros de terra a cada família. El comunisme se les va apropiar totes i, després del alliberament, van tornar als seus amos. Alineades al costat dels principals camins del país, les parcel·les, que s’han anat dividint entre la nombrosa descendència i són cada vegada més llargues i estretes, aviat van resultar insuficients davant el creixement de la població. Molts han hagut de marxar, uns altres s’han quedat. Les cases transsilvanes tenen una planta, amb un pou al pati, el corral per a les vaques, un petit hort i els prats als vessants, fins al bosc. La revolució comunista tendirà a concentrar les indústries i a fer-les mastodòntiques, i després es tornaran obsoletes, però als camps de la Transilvania interior, es respira encara l’aire humit de les cases de fusta amb les finestres i els alerons decorats a la manera barroca de les històries de vampirs. Només veiem un poblat de gitanos assentat en una fondalada. Són els marginats, una petita part de la població.

Creuem un altiplà i arribem a la ciutat de Gheorgheni, part d’Hongria fins a 1968 i poblada gairebé en un 90 per cent d’hongaresos, i ens fiquem entre els contraforts dels Carpats Orientals. A mil metres d’alçada ens aturem al llac Roşu, format en un estret pas per una ensulsiada. Envoltat de boscos i muntanyes, s’ha convertit en centre d’excursionisme, just a l’entrada de Moldàvia. El petit llac es diu Roçu (vermell) per l’òxid de ferro d’alguns afluents i per l’eutrofització dels arbres atrapats després de l’ensulsiada, que avui romanen fossilitzats sota l’aigua. Des d’aquí, la carretera s’endinsa a l’estreta gola calcària de Bicaz, eficaç desguàs del senyor de les tempestes, que condueix a la ciutat del mateix nom. En aquesta zona hi ha un embassament, el de Bicaz, i una central hidroelèctrica, Dimitrie Leonida, que alimenta les indústries de Piatra Neamt.

Piatra Neamt, coneguda com la perla de Moldàvia, és una ciutat moderna, travessada per sobre per un funicular. A la plaça d’Esteban el Gran es troben els museus d’Art i Etnografia, l’església de Sant Joan el Baptista i la torre de Sant Esteve, del segle XV, construïda quan aquest príncep de Moldàvia va resistir als otomans amb el suport de Vlad l’Empalador. Són vacances , així que no veiem malament alguns pallassos i un colorit Bugs Bunny de cartró pedra que s’han col·locat per estimular la imaginació dels nens. A la parròquia dels Tres Jerarques, més lluny, assistim a una missa en la qual abunden les classes populars, lluny de les classes altes de la Biserica del Baptista. L’església està plena, a la paret del fons, les cares toves i rodones, a la pre-nao, els rostres convulsos i prims dels que demanen compassió.

L’Església, a Romania, va ser permesa durant la dictadura de Ceaușescu, fins i tot se l’acusà de certa col·laboració amb l’Estat. Després de la caiguda del comunisme, es produeix un fort renéixement, comencen a construir-se esglésies, a un ritme d’una cada tres dies el 2011, amplien la seva jurisdicció a Bucovina i a Bessaràbia, i passen de nou mil el 1997 a més de divuit mil el 2015; el 2016, el seu poder es tan gran que es permeten prohibir el matrimoni entre un ortodox i una persona que no professi la mateixa religió, però descendeix la confiança de la joventut, i a les zones urbanes disminueix el nombre de creients. En l’actualitat, la meitat de la població és practicant, encara que el percentatge és més gran a les zones rurals.

Des d’aquí, ens endinsem a la regió històrica de Bucovina, cap al nord. Ha estat part de Moldàvia des del segle XIV, però entre 1774 i 1918 va formar part de l’Imperi austro-hongarès. Després de la primera guerra mundial, va passar a formar part de Romania, i durant la segona, la seva meitat nord va passar a la Unió Soviètica. Avui, la vella Bucovina conté un dels tresors de Romania, les esglésies pintades del nord de Moldàvia.

Aquesta regió, amb un clima propi de l’Europa Oriental, està plena de valls amagades i d’altres que serveixen de grans vies de comunicació. A les muntanyes que les separen, la gran riquesa forestal de Romania ha propiciat la creació de nombroses àrees protegides, entre elles, més d’una dotzena de parcs nacionals, tots de recent creació.

Al parc de Vanatori Neamt s’ha creat una reserva de bisons europeus. Els animals es crien en un recinte i es deixen al seu lliure albir en una àmplia zona protegida de 300 km². Es difícil veure’ls. Fem un recorregut per un bosc mixt de coníferes i arbres caducifolis, que ens condueix a un petit zoo on podem veure bisons, cérvols i cabirols, propis de la regió. La protecció és important en un país on els boscos eren de l’Estat i de sobte passen a ser de propietat privada. Als boscos, no deixen d’aparèixer prats i clarianes on abans només hi havia arbres.

Des del parc, baixem a un dels monestirs propers, el de Neamt, del segle XV, amb un preciós baptisteri exterior, Agheazmatar, convertit en llibreria. A l’altre costat de la carretera, el recinte emmurallat conté una església del segle XIV, bellíssima, una biblioteca que té almenys 600 anys i un museu on es mostra una de les velles impremtes que funcionaven aquí des de 1807. En aquest monestir ja es feien manuscrits al segle XV. Avui, els monjos, negres com corbs amb barbes blanques com la neu, continuen fent la seva vida habitual. A l’interior de l’església, és produeix la màgia. En un altre temps, els laics només podien romandre al nàrtex, la sala que connecta el món exterior amb l’església, però avui es penetra a la nau i s’accedeix al capdavant de l’iconòstasi, el mur que separa la nau del santuari. Naturalment, tot està recobert d’icones. La llum que entra pels finestrals dona la impressió d’estar en un altre temps, mentre el sacerdot que encén les espelmes dels altars sembla un ésser vingut d’un altre món, un món dominat per les histories de sant, àngels, dimonis i temptacions.

Pernoctem a Suceava, antiga capital del principat de Moldàvia, integrada a Romania després de la primera guerra mundial i industrialitzada més tard. Visitem l’església de Sant Jordi, on podem apreciar l’espiritualitat dels romanesos, la senzillesa de les esglésies, on el nens poden romandre per terra mentre els adults escolten les pregàries i reben l’encens. Des d’aquí, iniciem, l’endemà, la ruta dels monestirs i les esglésies pintades, que és també la de les valls de la Bucovina. El 1997, hi havia a Romania uns 300 monestirs, 123 d’ells femenins. Tots contenen esglésies, de les que vuit, situades al districte de Suceava, construïdes entre 1487 i 1583, són patrimoni de la humanitat.

En visitem tres, disposats a realitzar un viatge en el temps per aquesta regió coberta de boscos i prats alpins. La primera, la de Voronet, correspon al monestir construït per Esteve el Gran al 1488 per commemorar la seva victòria a la batalla de Vaslui contra els otomans. L’església principal o katholikón, dedicada a sant Jordi, es coneix com la capella Sixtina de l’est. El seu color dominant es el blau intens, la seva forma és allargada, les pintures cobreixen totes les parets, el sostre és com una caperutxa que sobresurt notablement. Des del darrere cap al davant, l’església està formada per tres absis (triconte), el santuari (o presbiteri), la naos i la pronaos o nàrtex, amb un exo-nàrtex obert en el qual hi ha un fresc característic sobre el Judici Final. S’entra al nàrtex per un costat. A sobre de la naos hi ha una torre anomenada llanterna, amb quatre finestretes i setze fornícules i coronada per un sostre en forma de agulla,. El monestir es va pintar el 1547, es va fer famós com a escola de cal·ligrafia, es va abandonar el 1775, quan els Habsburg es van apoderar d’aquesta part de Romania i es va recuperar el 1991, si van construir habitatges per a les monges i es van restaurar les pintures de la façana sud, les millor conservades.

El monestir d’Humor va ser construït el 1530 per Petru Rares. Va ser restaurat i reobert el 1990 després de romandre més d’un segle tancat. És un monestir femení i, amb Voronet, té els frescs més ben conservats del país. Com els altres de la regió, es caracteritza per la teulada en forma de un llarg barret que protegeix les parets de l’estret edifici de la inclemències del temps. Les parets, que s’arrodoneixen en l’absis, estan completament pintades amb frescs que relaten històries de la Bíblia; destaquen el Lloc de Constantinoble i el gran fresc del Judici Final, a la façana oposada a l’absis, amb totes les autoritats religioses disposades a ser empassades pel foc de l’infern o acceptades al cel, al costat de Jesucrist. L’interior, al que s’accedeix per una porta lateral, és una orgia de vinyetes que omplen totes les parets i que podrien contemplar-se durant hores. Les parets plenes de sants semblen beneir el pas dels fidels que vénen aquí a resar.

El paisatge és cada vegada més bucòlic, prats ondats, herbassars esquitxats de cases muntanyeses separades per tanques de fusta. Per contra, l’Irish Capuccino amb el sabor del licor de crema irlandesa, que s’ofereix a les gasolineres, em desconcerta, és com un eix que s’articula entre el passat i el futur.

L’església de Moldovita va ser construïda el 1532 pel fill il·legítim d’Esteve el Gran, Petru Rares. Els cicles religiosos aquí representats són excepcionals. Sota els ràfecs hi ha 105 nínxols, cadascun amb un àngel representat; a l’esquerra de l’entrada, sant Jordi, sant Demetri i sant Mercuri. A la façana sud, la millor conservada, dotze estrofes que expliquen el naixement de Crist. No poden faltar el Judici Final i el lloc de Constantinoble. A l’interior, destaca la Crucifixió, però totes les pintures són impressionants i meravelloses. El color groc es dominant. La monja Tatiana, que ens fa de guia, converteix la visita en excepcional, amb el seu aspecte d’àngel negre i alhora d’actriu de Hollywood; és la perfecta amfitriona.

Des de Moldovita, ens dirigim cap al nord, creuem el pas de muntanya de Ciumarna, base de senderisme pels boscos de fajos que predominen a la regió, i entrem en terres del monestir de Sucevita, molt a prop d’Ucraïna. L’església de Sucevita va ser una de les últimes que es van pintar, el 1601, però el seu gòtic barrejat amb l’estil moldau no deixa de ser una meravella. És un monestir d’homes, i a un costat hi ha un museu que mostra la seva importància en la creació de manuscrits.

Des d’aquí, ens acostem a la frontera de Moldàvia; desapareix el bosc, la terra s’aplana, predominen els camps estrets i allargats, les cases s’alineen al costat de la carretera, els pujols romanen nus com a cossos gegants plens de cicatrius.

Creuem la ciutat de Bacau, oberta a totes les invasions, en la qual s’han produït freqüents moviments de població. Avui és una regió industrial que es percep de seguida quan es travessen les enormes canonades que creuen la carretera. Hi ha indústria química i petroliera, metal·lúrgica, tèxtil, paperera, d’alimentació i aeronàutica. Hi ha dues refineries a les rodalies. El riu Siret, que creua la ciutat, neix als Carpats de Bukovina, a la veïna Ucraïna i descendeix fins a Romania, on rep al Moldova i continua camí del Danubi. Són rius fortament domesticats sobre els quals és millor no preguntar-se per la contaminació.

Seguim el riu Siret cap al sud, per la plana de l’est de Romania fins a la seva desembocadura, a Galati, on creuem el Danubi. Aquest gran riu amb 300 grans afluents neix a la Selva Negra, voreja els Alps i els Balcans pel nord i es fica per les Portes de Ferro entre Sèrbia i Romania pel sud dels Carpats, forma la frontera amb Bulgària i a l’últim moment deriva cap al nord fins a Galati i després a l’est, fins a Tulcea, a la branca meridional de l’immens delta que s’obre al mar Negre.

Creuem el riu en una gran barcassa transbordadora i seguim per carretera fins a Tulcea, on, des de l’hotel, veiem passar els vaixells turístics que s’endinsen pels canals d’aquest enorme conglomerat de aiguamolls, boscos de ribera i llacunes on s’amaguen pelicans, garses i llúdries.

L’endemà, ens endinsem per la branca sud del riu, la de Sant Jordi, de la qual surt el braç central del riu, Sulina, que té més de 60 km de longitud. Seguim una sèrie de braços menors que ens mostren la vegetació de ribera, els arbres coberts de vinyes salvatges, els observatoris per espiar les aus, els assentaments humans als illots sorrencs… A la vegetació, dominen canyars, jonqueres, sauledes, roures, oms, pollancres i freixes. Hi ha més de cent espècies de peixos, entre elles l’esturió, però potser el més impressionant es veure els ocells elevar-se lentament i aquest deixar-se portar per les aigües voltades de vegetació, la calma infinita.

Des de Tulcea, el viatge ens porta cap al sud, vorejant les petites muntanyes que van impedir al Danubi desembocar en línia recta al mar Negre. Aquest racó, entre el riu i el mar, va ser domini otomà durant més temps, no en va la mesquita de Carles I, a Constanza, és avui el centre dels 55.000 musulmans que queden a la regió de Dobruja i, per la mateixa raó, abans va pertànyer més temps a l’Imperi romà, que fixava les seves fronteres en el riu. Constança, amb mig milió d’habitants, és la ciutat habitada més antiga de Romania, fundada al 600 a. C. Va pertànyer als escites fins que els romans la van conquerir al 29 a. C. i la van convertir en frontera. L’any 8, el gran poeta Ovidi va ser bandejat aquí, on va viure vuit anys fins a la seva mort. S’havia atrevit amb August i va acabar als marges oblidats de l’Imperi. Avui queda una estàtua en record seu, a la plaça del seu nom davant del Museu d’Història, a la zona que s’està reconstruint de la ciutat, amb el seu aire entre parisenc i berlinès. Més enllà, la zona nova, les llargues platges, el mar Negre i el seu romàntic encant. A les pastisseries, el cozonac, el pastís típic de Pasqua.

Constança va ser recuperada als otomans el 1878, juntament amb el nord de la regió de Dobruja. El 1910 es va construir el casino, imponent i nu, en desús i, tot i així, símbol de la ciutat. Durant la primera guerra mundial va ser presa per les potències centrals, els imperis alemany i austro-hongarès, i durant la segona guerra es va aliar amb les potències de l’Eix.

Constança, unida a Bucarest per tren des de 1895 i per una nova autovia, és el port més gran del mar Negre i un dels més grans d’Europa. El port va ser molt danyat pels bombardejos aliats durant l’última guerra, i va haver de ser reconstruït als anys 1950.

Travessant la plana conreada tornem al principi, a Bucarest, la petita París, una ciutat on un europeu pot sentir-se com a casa, sobretot als seus grans parcs, recorrent les seves àmplies avingudes o contemplant els grans monuments. Bucarest apareix en la història com a residència de Vlad l’Empalador, el 1459, i és converteix en la seu de la cort de Valàquia el 1698. Al segle XVIII, els otomans nomenen als grecs administradors de la ciutat, com fan amb gran part del país, fins que, el 1821, una revolta allibera la ciutat. Temporalment, està sota el govern dels Habsburg i de l’Imperi rus. El 1847, un incendi destrueix un terç de la ciutat. El 1881, es converteix en centre polític del país després de la unió de Valaquia i Moldàvia, amb Carles I. La ciutat creix, s’instal·len el gas, el tramvia, s’electrifica i es copia el model de creixement de París amb Calea Victoriei com els Camps Elisis. Durant les guerres mundials, és ocupada pels nazis. Els aliats la bombardegen fins que, el 1944, un cop d’Estat la posa del costat dels aliats, però en acabar la guerra cau en mans del comunisme, s’enderroca part del cas històric i es construeixen blocs de pisos i grans edificis, com el mastodòntic Parlament romanès. Després de la caiguda del tirà Ceauşescu i des del 2000, la ciutat es modernitza, apareixen els centres comercials, complexos residencials, oficines…

A més de les grans avingudes i estàtues, romanen les esglésies com a mostra de que hi ha una població practicant. Els adolescents entren per veure curiosos al sacerdot assistit pel diaca, les seves lletanies i les aprovacions. Poden passar hores mentre s’afirma una vegada i una altra la presència de Déu en els esdeveniments. Crist és l’ofrena i l’oferent: Tu ets el que ofereix i el que és ofert. Es fumiguen icones, l’altar i els utensilis de culte amb encens, es rendeix honor i glòria a Déu. El sacerdot recorre la nau amb l’encenser mentre els fidels s’aparten al seu pas.

Sopem al Caru’ cu Bere, amb l’emotiu aniversari de la Mercè Rueda, al centre del barri monumental, al costat del Palau CEC, el Museu d’Història Nacional, el Banc Nacional, el monument a Eugeniu Carada, la Cambra de Comerç, sempre molt a prop de la gran avinguda, i la Calea Victoriei. La plaça del Renaixement, a la mateixa avinguda, és el lloc més emblemàtic de la ciutat, amb el neoclàssic Museu Nacional d’Art, Palau Real el 1815 i Palau de la República durant la dictadura, la Biblioteca Central de la Universitat, l’estàtua eqüestre de Carles I i el Memorial del Renaixement, un obelisc que travessa una corona, en memòria de les dotzenes de persones abatudes en aquest lloc pels franctiradors durant el Nadal del 1989. A la plaça, l’edifici del Comitè Central del Partit Comunista de Romania, on des d’una de les balconades Ceauşescu va dir el seu últim discurs, i des d’on va fugir el dictador amb la seva dona Elena en un helicòpter, després de 22 anys de dictadura.

Al nord del riu Dambovita, darrere de l’avinguda Victoriae, es troba, envoltat pels grans edificis neoclàssics del segle XIX, el barri antic, amb les seves galeries comercials i d’art, els clubs nocturns, las noies de plàstic amb les cames obertes, el fum i el regust blanc i a pètals de rosa de totes les ciutats.

Visitem el centre religiós de la ciutat, al petit pujol de Dealul Mitropoliei, seu del Patriarcat romanès. La catedral va ser construïda el 1658 i es troba a prop de l’enorme Palau de la Cambra de Diputats. Va ser elevada a rang de patriarcat el 1925. Em faig una foto davant l’estàtua de Joan Cuza.

A Romania, els temps canvien de forma sorprenent, la immersió en els boscos, els camps i les cases de fusta vinculades a l’Imperi austro-hongarès al nord, els hotels romàntics amb grans piscines, els castells i monestirs, l’àmplia plana del Danubi i els seus afluents, l’orient més proper a l’Imperi otomà, on les platges i la llum recorden el Mediterrani, i finalment, la parisenca Bucarest, sembrada d’esglésies ortodoxes, barroques i aquesta mescla de mudada espiritualitat i modernitat. Al costat de la plaça del Renaixement es troba una església del segle XVIII, la Kretzulescu, del 1722, restaurada després del terratrèmol del 1940 i al seu costat, la llibreria Humanitas, al Carrusel de la Llum, envoltada de cafeteries i bars, formant part d’un centre comercial que és el més modern de la ciutat, el Carturesti, un viatge en el temps a una ciutat del segle vint-i-u, una mostra que la nova arquitectura també ha arribat a Romania. Tot indica que aquest país sempre serà una part important d’Europa.

Un viatge magnífic.

Àlbum de fotos de Teo Gómez

---

Àlbum de fotos de Neus Aller:

---

Àlbum de fotos José Manuel García

Feia molt de temps que volia viatjar a Sudan. Havia estat a Egipte tres cops , a diferents llocs i havia quedat captivada no només pels seus monuments sinó per la vida arran del Nil: dones rentant, nens jugant a futbol, enterraments, forns per fer el pa… semblava que la vida dels habitants no havia canviat en  4000 anys.

Vaig decidir fer aquest viatge sola, les amigues o tenien compromisos familiars o els  feia por la situació  política del país.
Ha estat una bona decisió  ja que  des de el primer moment he trobat persones que tenien les mateixes inquietuds i amb qui m’he sentit acompanyada i  he pogut compartir idees, emocions, converses, descobriments…

He estat deu dies sense mòbil, ni wi-fi, ni  targetes de crèdit, ni diners…Vivint el present, aquí i ara.

Després d’avions, permisos i visats arribem a Khartoum, descans i al mati següent visita d’Omdurman la part antiga de Khartoum, mercat , tomba del califa, tomba del Mahdí, líder de la revolta contra la colonització anglesa. Ens hem trobat molts escolars que omplien de color i alegria aquests llocs històrics. A la tarda naveguem pel Nil per veure la unió del Nil blau i el blanc, moltes bombes d’aigua ajuden al rec dels horts a la vora del riu. Al desembarcar ens trobem amb una festa d’aniversari d’una noia, al costat del Nil. Estan tant contents que ens hi sumem!

Visitem el vaixell abandonat de Kitchener i prenem un cafè amb gingebre contemplant el Nil.

L’ endemà d’hora agafem els Toyota i ens dirigim a Ad Dabbah, on creuem el Nil per visitar Old Dongola , lloc que va tenir molta importància perquè, si us hi fixeu al mapa, des d’aquí es podia controlar la gran corba que fa el Nil.

 

Pel camí, prenem el típic cafè amb gingebre, alguns prenen te. Sempre són dones les que porten aquests petits negocis, la relació amb elles  queda palesa a les fotos i al cor.

En tot el país hi ha , pertot arreu, a peu de carrer, recipients grans de fang amb aigua i un pot per poder beure, deu vindre de la tradició nòmada d’oferir aigua als viatgeres del desert.

Després de visitar el cementiri d’època medieval, continuem fins a Dongola, una ciutat gran amb un mercat on es troben les poblacions dels voltants i continuem camí cap al nord, Tant de bo poguéssim seguir i entrar a Egipte! Arribem a Solib i podem dormir a una casa núbia. Sentim el cant del muetzí: m’agrada estar a països musulmans per sentir-lo, en aquest país no està gravat. Recordo un cant  a la mesquita d’al-Azhar, al Caire, on un cant ens va fer plorar d’emoció a vàries persones del viatge.

Ja hem entrat en contacte amb el desert, per a  mi la plenitud, per alguns el no res, ple i buit,  dues cares e la mateixa moneda. Bé, ja trepitgem la sorra calenta, veiem la posta i sortida del sol, la immensitat de la volta celeste.

Al matí del cinquè dia visitem el temple d’Amón i, després de passar pel poble de Solib, arribem a Jebel Dosha, després a Sesebi veiem les ruïnes del temple  d’Amenophis IV, d’aqui a Kuka  on tornem a creuar el Nil a la banda oest. M’hi sento tan lliure, tan feliç … Com s’eixampla el cor contemplant el Nil, sol, palmerals, sorra, dunes, temples i la vida de la seva gent… L’afecte sobretot de les dones del país que anàvem  trobant, no calen idiomes ni paraules per entendre’s.  No hi ha com veure les imatges. Ara només el present.

Encara no han acabat les sorpreses del dia. Un cop travessat el Nil , anem a veure uns petròglifs molt interessants on a més dels bòvids, hi ha representacions d’ homes, barques, girafes, elefants… Lloc màgic.

Veiem el tercer salt d’aigua que,  si us fixeu a les imatges, més aviat són un ràpids. Arribem  abans de la posta de sol a Tombos, aquest paisatge de roques arrodonides amb inscripcions i representacions  de déus i faraons, les havia vist amb somnis, també són arran del Nil.

L’endemà anem de Tombos a Kerma i des d’aquí a les restes arqueològiques de Deffufa. Creuen que tenen una antiguitat de 5000 anys. Dinem a Kerma, passant abans pel seu mercat. A la tarda travessem el desert de Bayuda  fins arribar a Karima, quan passavem pel desert ens van dur a veure una mina d’or, no sabien si ens deixarien entrar.
Ens van deixar però no podíem fer fotos, el guia ens va dir que havíem d’anar tots plegats, res de separar- nos, sobre tot les dones.
El que vam veure era sòrdid.
Molien roques on suposadament hi havia or, aquesta pols la barrejaven amb líquid els treballadors ficats fins la cintura, sense cap protecció. Ho escalfen després  amb mercuri, que va deixant vapors.
En fi, no tenen sou, guanyen l’or que treuen.
Vivien en una espècie de tendes. Una feia de bar, altra tenia televisió…
L’ànima als peus.

Avui tornem a dormir en una casa núbia.

Karima és una ciutat immersa en un gran palmeral al costat del Nil,  trobem unes ruïnes molt interessants, dins  l’àrea de GEBEL BARKAL, piràmides funeràries, temple d’Amón temple de Mut…

Cap a l’any 1450 a. C., l’exèrcit de Tutmosis III va arribar a la zona de GEBEL BARKAL, on es va fundar Napata, i Egipte es va estendre encara una mica més seguint el riu Nil. La regió va pertànyer a Egipte durant uns dos-cents anys, i després va ser capital d’un regne autòcton successor de Kerma. Els reis de Napata residien al GEBEL BARKAL, on s’han trobat tretze temples i 3 palaus. També es van erigir diverses piràmides meroíticas i capelles dedicades a Amon.

A la tarda veiem les tombes de EL-KURRU, un lloc a la sorra amb arbres fossilitzats,  i les piràmides de NURI.

Al capvespre visitem una antiga església ortodoxa,  Ghazaly, abandonada des de el segle XI i després acampem en el Wadi Bom.

Com que és el meu aniversari he comprat per a tothom aquests pastissos de pasta fullada i mel que fan als països àrabs, no he trobat res més. Tots molts contents.

Avui, el plat fort : MEROE.  Pel camí ens aturem en un pou, on hi ha els nòmades carregant aigua  i veiem com beuen els ases i els camells amb aquest ordre, a l’aigua per beure hi posen sorgo mòlt.

Comencem amb la Ciutat reial de Meroe, està  tot prou malmès, però encara hi ha uns banys romans, restes de muralla i d’un possible palau reial, alguns temples petits i el gran temple d’Amon, i santuaris. Els temples estan dedicats a déus egipcis i a déus nubis.

Aquesta ciutat era el centre polític i religiós del regne de Kush durant l’època hel·lenística.

Després anem a la zona de piràmides funeràries que conté unes mil tombes gairebé totes de túmuls. Una més llunyana a Begarawiya, té tombes reials.  La zona sud (més antiga) en conté fins a 204, entre elles la piràmide d’ Arakakamani o Arkamani (Ergamenes) que correspon al primer rei que es va enterrar a la ciutat cap al 260 a. C. La zona nord té 44 tombes (37 d’elles dels reis de Meroe entre 250 a. C. i 320 d. C.) El sector oest hi ha les tombes dels alts dignataris.

És a les piràmides on acampem per passar la nit,  un lloc solitari i tranquil, és respira un aire pur, amb sorra, això sí, és un lloc on em trobo lliure i feliç, com  quasi  tot el viatge. Veiem la posta de sol, sopem i cap a la tenda iglú que suporta fatal el vent del desert, sort que tenim un bon dormir!

Última ullada a les piràmides de Meroe, quin lloc!!

Anem de tornada a Khartoum, però encara queden llocs per veure. El primer, el mercat de Shendi, després cap a Naqa on es troba el lloc de Mussawarat, en una plàcida vall envoltada de turons. També veurem el seu temple.  Molt a prop d’aquest destaca el Gran Recinte (murs i construccions) al voltant d’un important temple del segle I AC del qual encara es conserven les columnes. Criden l’atenció les nombroses representacions d’elefants.

Acampem molt a prop del temple, nit freda i ventosa, però encara tenim temps de pujar a un turó i des d’allà contemplar dos temples  que veurem demà, corrals de cabres  i la magnífica posta de sol.

Després d’esmorzar i recollir tendes, anem  als temples  que vam veure ahir des de  l’alt del turó, també té  un camí processional  amb moltons, representació d’Amón. Acabada la visita, trobem un altre pou per als nòmades.

Continuem , i  molt a prop de Mussawarat, trobem el temple meroític de Naqa dedicat a Apedemak, el deu-lleó,  un déu protector del faraó en les batalles. A pocs metres  es troba una petita  construcció amb, anomenada quiosc,  en la qual podem veure reflectits els estils egipci, romà i grec alhora.

Tornem cap a Khartoum.

A Khartoum, després de dinar, anem a veure el Museu Nacional de Sudán, amb obres molt interessants. Al segon pis hi ha obres d’iconografia cristiana i als jardins del Museu s’han reconstruït els temples que han salvat de la inundació del llac Naser.

Sopar i capa l’aeroport. Un viatge genial.