Crònica de la sortida per Enric Bertran

 

 

 

 

Text: Jordi Ramoneda, fotos: Neus Aller, Cèsar Passadas i Jordi Ramoneda 

 

 

 

La bonança climatològica d’aquest final de novembre ens va acompanyar durant tota la jornada.

El recorregut pels Talls de Vilobí del Penedès ens va portar per tres pèlags, el Fiol, el Petit i el Sec, que van servir d’introducció a l’espectacular visió, des dalt del mirador, del pèlag Gran, amb aigües encalmades que reflectien simètricament tot l’existent per sobre el seu nivell.

La tectònica, l’assecament de les llacunes endorreiques de la depressió de l’Ebre durant el Cenozoic, la crisi messiniana (ara fa 7 milions d’anys) que convertí tota la fosa del Vallès–Penedès en un salí gegantí, vam fer que les sals un cop precipitades és convertissis en guixos i que aquest afloressin a la superfície a la zona denominada guixeres de Vilobí, explotades des de l’època dels romans.

A les parets dels talls es detecten, aquí i allà, el reflex brillant dels guixos

La vista al petit Museu de Geologia de Vilobí, acompanyats pel seu promotor En Josep Rovira va ser força interessant, i magnifica la col·lecció de minerals de molts llocs del món que al llarg del temps ha anat acumulant.

A la tarda vàrem fer un petit recorregut per la capital de l’Alt Penedès, Vilafranca, acompanyats per M. Àngels Alió geògrafa, Josep Bertran arquitecta i urbanista i Joan Solé filòleg i historiador, finalitzant la sortida d’estudi al local cultural de l’Escorxador, on s’exposaren diferents qüestions relacionades amb els àmbits de l’urbanisme, la geografia i la història.

 

---

Geologia

Història geològica de Catalunya:

Evolució geològica de la fosa Vallès – Penedès entre l’Oligocè (5 MA) i el Pliocè (3MA)

La fosa Vallès – Penedès forma part d’un conjunt de fosses que des del mar del Nord s’estenen per les valls del Rin, La Bresse, Roine, per les depressions del Prelitoral Catalana i les Valencianes fins a enfonsar-se a la Mediterrània a l’alçada del mar d’Alboràn. (“L’origen de la depressió del Penedès i la seva evolució històrica” Dr. Carles Martín i Closes )

Turos de Pacs i Vilobí: Principals unitats geològiques

 

 

Afloraments de guixos del Cenozoic (Neogen – Miocè – Burdigalià) i calcàries del sòcol Mesozoic al turó de Vilobí i calcàries grises i calcarenites al turó de Pacs, actualment explotades per l’empresa “Cales de Pachs, S.A.”. Sistema de falles orientades Nord-est Sud-oest que recorrent tota la fossa del Vallès – Penedès.

Espais d’Interès Geològic (EIG)

 

 

Aigües subterrànies

Proper als pèlags hi ha una massa d’aigua subterrània que forma part del bloc Gaià – St. Martí Sarroca – Bonastre (ACA), responsable de la inundació de alguns pèlags amb cotes d’excavació més profundes.

La massa d’aigua Gaià Sant Martí Bonastre és aflorant o profundes no aflorant, en funció de la litologia del sòl

 

 

En l’extrem oest de la petita massa, desvinculada de la resta del Bloc , circula el riu Foix, segurament responsable de la seva recàrrega associada al règim pluviomètric.

Les Guixeres

L’extracció i explotació del guix no ha estat mai la indústria predominant de Vilobí. L’extracció i elaboració del guix es feia amb mitjans molt manuals  i tan sols unes quantes persones s’hi dedicaven. Ni tan sols els propietaris de la Casa Olivella, propietaris també de les guixeres, les explotaven directament, doncs tenien la idea preconcebuda que tothom qui es dedicava a l’explotació del guix s’acabava arruïnant. Tan sols es limitaven a arrendar-les.

Aquest panorama canvià radicalment a mitjans del segle XX, amb la introducció d’algunes millores en el mecanisme d’explotació i el creixement de la construcció, van afavorir la demanda. La concentració dels antics molins de guix en quatre fàbriques va afavorir l’increment de la rendibilitat en l’explotació del guix. Als anys seixanta les empreses explotadores es van unificar en Yesos de Vilobí i Gyps S.A., i el 1967 es creà Vilovigyps S.A. Aquesta empresa es va convertir en la capdavantera en l’exportació de guix als mercats mundials, donant feina a bona part de la població del terme. Malgrat tot es tractava d’una feina molt eventual. La inundació dels pèlags va provocar el tancament de la fàbrica als anys noranta i la desaparició definitiva d’aquest tipus d’indústria.

Inventari Patrimoni Cultural de Vilobí del Penedès Memòria tècnica Març 2005. DIBA

Toponímia: Els pèlags de terra ferma: els pèlecs

 

Article de Carles Domingo publicat a la revista Llengua Nacional núm. 88 –III Trimestre 2014:

El parlar penedesenc

 

Catàleg de paisatge del Penedès

L’Observatori del Paisatge està elaborant col·laborativament el nou Catàleg de paisatge del Penedès

 

 

 

Vilafranca del Penedès

 IDESCAT. Dades demogràfiques

 

INTRODUCCIÓ a “Projectes i realitat d’un procés urbà decimonònic. Vilafranca dels Penedès” per M. Àngels Alió

Fins als anys seixanta, el caràcter urbà de Vilafranca encara depenia de la funció de nucli central d’una comarca entorn la qual convergia la seva base econòmica, principalment administrativa i comercial, i que repercutia, a més, en la morfologia d’un centre que servia de referència per a definir tota la ciutat.
Tanmateix, però, Vilafranca, a la qual M. Trens havia definit corn a «Senyora Vila»; ‘ i a la qual bastants vilafranquins continuen considerant una vila tranquil·la i n’enyoren el passat ruralitzant, no s’ha esdevingut corn un producte espontani i natural, fruit d’una història local fonamentada exclusivament en la prosperitat comercial i vinícola, sinó que, com en tantes altres ciutats, el procés urbà i el mateix enriquiment econòmic tenien, corn a complement, importants desigualtats socials que també s’expressaven en la morfologia i l’organització espacial de la ciutat.
De tota manera, tampoc no s’ha de menystenir la importància de les influències camperoles i menestrals, així corn els efectes que es derivaven de les reduïdes dimensions que, al seu torn, incidien en l’estructura social i la dinàmica local en general. Per aquest motiu, abans d’entrar en l’anàlisi dels fets i circumstàncies que regulen el creixement i l’organització espacial de la Vilafranca decimonònica, pot ésser interessant de remarcar alguns dels seus trets més generals, els quals, per altra part, sempre han estat assenyalats en qualsevol definició de Vilafranca.?

POUM 2004: Plans d’ordenació urbanística municipal de Vilafranca del Penedès

PLA TERRITORIAL PARCIAL DEL PENEDÈS

Consell Comarcal del Garraf

16 de gener de 2019: Es presenten avanços del Pla Territorial del Penedès, l’objectiu del Pla és establir un model del territori pels 15 anys vinents

El Consell Comarcal del Garraf va acollir ahir una sessió informativa del Departament de Territori i Sostenibilitat sobre els avanços del Pla Territorial Parcial del Penedès (PTPP). La redacció d’aquest pla es va iniciar a finals de l’any 2014, amb l’objectiu d’establir un model del territori pels 15 anys vinents en tres àmbits: els espais oberts, els assentaments urbans i les infraestructures de mobilitat.

La presidenta de l’ens comarcal, Glòria Garcia Prieto, va obrir la sessió agraint els treballs de redacció i va afirmar que “aquest pla, que ens ha de permetre mantenir l’equilibri del Penedès, representa l’oportunitat d’ordenar i planificar el creixement, des d’una visió comuna i global del territori”.

Garcia també va explicar que aquest pla ens ajudarà a solucionar algunes de les problemàtiques territorials del Garraf com la dispersió de les urbanitzacions i la necessitat d’una major coordinació en matèria urbanística i d’una gestió comuna dels polígons.

El cap del Servei d’Acció en l’Hàbitat Urbà de la Generalitat de Catalunya, Marc Darder, va detallar els objectius del PTPP que se centren en el reforç de l’estructura urbana, el foment de la cooperació urbanística supramunicipal, la protecció del paisatge com a factor identitari i actiu econòmic, la defensa de l’activitat agrària, l’orientació de l’expansió de les àrees urbanes per crear espais de qualitat interrelacionats amb els entorns naturals i la millora de la xarxa de mobilitat.

Amb relació a les urbanitzacions, el Pla defineix algunes estratègies com la preservació, la millora i el desenvolupament d’aquestes àrees per tal de fer-les més eficients per al sistema urbà a què pertanyen, i la generació de teixits urbans més complexos que incloguin àrees d’activitat econòmica o comercial, entre d’altres.

Pel que fa als polígons, el Pla preveu el manteniment, la preservació i la millora d’aquestes àrees que siguin dinàmiques i ben comunicades, per tal de millorar la seva eficiència per al sistema productiu del territori. En el cas de les àrees poc consolidades, amb dinàmica feble i poca incidència en el sistema productiu del Penedès, es planteja la restitució parcial o total als espais oberts, la implantació de diversos usos per permetre creixements urbans residencials de continuïtat o la seva transformació total.

En l’àmbit d’infraestructures, el Pla aposta pel desenvolupament de l’Eix Transversal Ferroviari que connecti les ciutats de Lleida, Cervera, Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic i Girona; per la Línia Orbital Ferroviària que uneix transversalment Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i les grans ciutats de l’Arc Metropolità; i per la millora de diverses línies ferroviàries, entre d’altres.

Durant la presentació, Josep Armengol, subdirector General d’Acció Territorial i de l’Hàbitat Urbà de la Generalitat de Catalunya, va explicar que aquest pla territorial ha de significar una nova generació de plans que sorgeixin a partir d’ara.

Armengol va destacar que la voluntat de concertació amb el territori s’expressa a través d’un procés participatiu en què els consells comarcals i representants municipals han tingut presència des dels inicis i n’han seguit la seva evolució. El representant de la Generalitat també va recordar que aquest no és un procés tancat, sinó un treball en curs que anirà incorporant els suggeriments del territori, que sorgeixen a les diferents fases de participació pública.

En aquest sentit, des del Consell Comarcal del Garraf s’han fet diversos suggeriments als treballs de redacció i s’han aportat estudis i informes relacionats amb el paisatge, els efectes dels peatges de la C-32, i les urbanitzacions de baixa densitat, entre d’altres.

Igualment, s’ha dinamitzat una comissió de treball sobre territori, formada per membres dels grups polítics comarcals, entitats i associacions representatives del Garraf, per tal de compartir el procés de redacció del Pla, així com altres aspectes rellevants que es treballen des de l’ens comarcal.

La presentació de l’Avantprojecte del Pla i una de les fases públiques estan previstes per la tardor d’aquest any.

 

FOTOGRAFIES ANTIGUES: Antiga caserna militar a l’actual Plaça del Penedès

 

INSTITUT D’ESTUDIS PENEDESENCS

 

BLOC d’en Joan Solé filòleg i historiador

El mapa d’avisos del Meteocat indicava perill entre alt a molt alt a alta muntanya i perill molt alt a la resta del país per onada de calor. Una pertorbació atlàntica arrossegava aire tòrrid del nord d’Àfrica cap al continent europeu. La previsió era que la temperatura a 850 hPa de pressió atmosfèrica (1500 m), que normalment en aquesta època de l’any és de l’ordre dels 15º, arribaria per damunt dels 25º .
Vaig decidir anar a cerca una mica de fresca a cotes altes però ni els més de 2000 m d’altitud no varen servir de gairebé de res. Les previsions es van complir: vent encalmat, altes temperatures, baixa humitat i un grau màxim d’ultraviolats.

La intenció era fer un recorregut circular a la cerca de dolines, esquerdes i mines pels voltants de La Tosa altrament dita Tosa d’Alp, en el límit entre el Berguedà i la Cerdanya
Surto del Coll de Pal (2106 m.) i vaig guanyant cota per prats encara verds cap als Rocs de Canells (2257 m.) des d’on s’albira la carena, que des del coll del Pendís mena cap a la Tosa tot passant pels cims del Moixeró, les Penyes Altes, el Serrat de les Suquetes i el Coll de Jou, tota ella recorreguda pel sender de gran recorregut GR150-1.
El sud-oest, entre el mirador dels Orris i el Refugi de Coll de Pal, si troba la Mina de Baritina,
s’hi va començar a treballar l’any 1906 i s’explotà intermitentment fins al 1978. L’explotació era en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. La mineralització consisteix en llantions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes formades a partir del rebliment d’unes bossades càrstiques situades entre les calcàries devonianes.

La seva visita la deixo per un altre dia, donat el risc evident de quedar més escalivat que el previst.

En l’entorn dels Rocs de Canells hi trobo algunes dolines no massa profundes, la geologia d’aquest vessant berguedana del Moixeró és realment complexa, correspon a la unitat subpirenaica oriental, amb una gran varietat litològica. Els materials més antics afloren associats als relleus més abruptes i corresponen a les calcàries del Devonià i a les pissarres del Carbonífer, que apareixen encavalcades com a resultat de l’orogènia herciniana. Una mostra d’aquesta complicada estructura entre el mantell del Pedraforca i el del Cadí, són, el proper aflorament volcànic de les riolites de Gréixer, l’encavalcament de la Tossa d’Alp, les ignimbrites de Castellar de N’Hug, la mina del petroli, etc.

Geològicament la zona està formada per l’alternança de gresos, micro conglomerats i lutites del període Carbonífer i calcàries noduloses del període Devonià.

Per pendents suaus arribo a l’estètica collada de Comafloriu, que ofereix una vista força captivadora de les Muntanyetes. Al seu peu s’hi troba l’església de Santa Maria (1263 m.) de l’antic hospital i casa d’ostatge que feia les seves funcions pels traginers i pastors que circulaven per l’enrevessat camí ramader de Bagà a Urús passant pel Coll de Jou. L’hospital és documentat des del 1279 i l’església, des del s. XIII, que era regida per un rector amb alguns servents que captaven per l’església i s’encarregaven dels malalts i dels vianants.

De la collada de Comafloriu em dirigeixo cap al Coll de la Vall per un corriol ben marcat i en lleugera pujada, sota la falda del Cap del Serrat Gran. La barrancada que neix a la Collada de Comabella tributària del riu l’Hospitalet i que travesso horitzontalment  presenta un alguns trams un fort pendent, amb neu la cosa es deu complicar força.

Arribo a la cabana de la Mena que fou construïda cap a l’any 1940, per facilitar l’accés a les mines. La situació i la important altitud de totes aquestes mines feia que només es pogués treballar quan les condicions climatològiques eren favorables.
Més amunt trobo el tub que porta l’aigua de la propera font de la Mena, aigua que em refresca convenientment la clepsa.

Ja sobre la pista arribo a la tremuja o estació superior del telefèric que portava el material de la mina existent en el barranc que s’endinsa pels cingles abruptes de les Muntanyetes.

El manganès es portava per la pista, força marcada, cap a la Masella i Das. Sembla ser per la poca profunditat de les mines que s’extrauria una quantitat més aviat modesta de material. Cap als anys seixanta del segle passat, l’explotació va deixar de ser rendible i es va abandonar.

M’atanso al proper  Coll de la Vall i en direcció al Puig de la Mena hi ha una petita excavació a cel obert. Tot plegat sembla que no hi havia un pla d’explotació ben definit i que anaven improvisant aquí i allà.

Creuo el corriol que baixant de la Tosa accedeix al Coll de Jou i les Penyes Altes (GR 150-1) i recupero la ben marcada pista en direcció nord cap al coll entre la Tosa de Das i La Tosa. Al seu peu es detecten dues explotacions mineres.

M’apropo, per una pista abandonada a aquestes dues antigues mines de manganès, la primera amb restes d’activitat a cel obert i amb una galeria, l’entrada de la qual es troba bastant colgada per blocs de pedres, i la segona, pocs metres més endavant, amb restes d’una petita construcció i un front d’explotació que també combinava l’activitat a cel obert amb la que es realitzaria en dues petites galeries. Al voltant d’aquestes mines encara abunda la pirolusita, el mineral d’òxid de manganès objecte de les explotacions, de color negre i aspecte metàl·lic.

La pujada des del coll fins a La Tosa és curta però intensa.
A l’hivern quan tot està cobert per la neu el paisatge pot ser fins i tot agradable, però ara entre les descarnades pistes d’esquí, l’estació superior del telecadira i el decrèpit Refugi del Niu de l’Àliga l’entorn és entristidor.
Ràpidament abandono el lloc i en suau baixada em dirigeixo cap a la Collada de Comabella , pel camí observo algunes dolines i esquerdes.

No tot és baixada, cal remuntar els pendents del Cap del Serrat Gros, el sol aclapara de valent i la pujada es fa feixuga un cop a dalt sols resta una curta baixada cap al punt de partida
El cel continua ras i el sol omnipresent.

 

---

El dimecres 18 de setembre torno, aquest cop en companyia, a la zona, amb l’objectiu de pujar a la Tosa per un seguit de canals de les Muntanyetes. Cal estudiar l’itinerari prèviament per assolir-lo amb tranquil·litat, l’ajuda del sistema de posicionament global (gps) és necessària, ja que el camí és inexistent en molts trams i les fites escassejant.
L’interès és completar la sortida anterior particularment pel que fa a la mina de manganès situada més avall de l’estació superior de l’antic telefèric de la Mena  

 

 

Documentació:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Crònica de la sortida per David Pavon:

Programa de la sortida:

 

Mapa de la Tinença de Benifassà dibuixat per Antoni Josep Cavanilles i publicat el 1795 dins les seves Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. (aportat per Jesús Burgueño)

Recorregut, desnivells i detalls:

 

 

 

Track de la ruta

 

Fotografies (Anna Ortiz, Rafael Giménez i Jordi Ramoneda):

 

 

 

La proposta inicial

 

Els Espais VAT són indrets d’alt valor territorial que estan abandonats, degradats i en desús.

Els Espais VAT són nombrosos i presents a totes les contrades del nostre país. La tendència al creixement urbà mitjançant la construcció d’espais ex novo de les darreres dècades ha passat sovint per sobre de la conservació i restauració d’edificis o zones existents. La degradació d’aquests espais amb un alt valor afegit, ja sigui per les seves característiques patrimonials, arquitectòniques, culturals o naturals, ha incrementat notablement amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la manca de recursos econòmics per mantenir-los, conservar-los o dotar-los d’un ús.

El recorregut, sota la pluja, es va iniciar amb la visita al Balneari de La Puda al marge esquerre del Riu Llobregat a la carretera d’Olesa a Monistrol. Va ser un balneari molt freqüentat a finals del segle XIX i principis del segle XX fins que unes inundacions van deixar inutilitzades les instal·lacions,  seguidament és visità  l’entorn de la Colònia de Can Bros , una de les colònies industrials més importants del Llobregat,  les piscines Castellnou a Rubí, indret d’oci a finals de la dècada dels 70 i anys 80 del segle passat i per finalitzar el Molí d’en Mornau de Sabadell, antic molí paperer situat al marge dret del Riu Ripoll, més conegut com el molí que té tantes finestres com dies te l’any.

 

 

Fotos de Rafael Giménez 

 

 

 

 

El periple:

Un matí mig ennuvolat però  la predicció meteorològica anunciava que finalment el sol, encara que una mica enteranyinat, guanyaria.

A Gualta, en David Pavón professor de l’UdG,  ens guià al cap damunt  del Puig de la Font Pasquala, senyal geodèsica de  92 msnm. situada el bell mig de la plana al·luvial del baix Ter.

La panoràmica és amplia, al nord el característic massís calcari del Montgrí amb el seu inconfusible castell, més a l’est el promontori de Rocamaura  es precipita cap el freu que separa el continent de les illes Medes. Just al davant nostre un reflex senyala la desembocadura del riu Ter, la línia de costa es perllonga  cap les  platges de Fonollera  i Pals fins arribar a les muntanyes de Begur.

En David ens fa una extensa presentació de la història, morfologia, aprofitaments hídrics i usos del sol  de la fèrtil plana.

Més tard ens dirigim cap a la Pletera  espai rural format per un conjunt de llacunes i prats inundables entre la platja de l’Estartit i la gola del Ter, on Xavier Quintana  director de la Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis , ens fa una àmplia presentació del projecte fet realitat de la desurbanizació y restauració de la maresma de la Pletera.

Per la tarda vam visitar l’exposició cartogràfica de la col·lecció Mascort: Escenes de la història allotjada a la casa Galibern d’estil colonial, el guiat va anar a càrrec de la comissària de l’exposició Inés Pedrosa

 

Les ubicacions:

 

Mirador del Puig de la Font Pasquala:

 

Projecte Life Pletera: Desurbanització i recuperació de la funcionalitat ecològica als sistemes costaners de la Pletera (2014-2018):

 

Informació sobre el projecte Life Pletera: 

El paisatge:

Fundació Mascort:

La casa Galibern seu de la Fundació Mascort:

 

 

L’exposició cartogràfica

 

 

 

El Ter un riu sense delta però amb molta gola

Sergi Fontseca i Riera ₍₁₎

Amb aquest nom es coneix la fi del riu Ter, quan aquest cedeix les seves aigües a la Mediterrània desprès de fer un recorregut de 208 km des d’Ulldeter, on neix a una alçada de 2800 msnm, enmig d’un circ d’origen glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona. 

La desembocadura és a uns tres quilòmetres de l’Estartit, entre el cap de la Barra i el cap de Begur i no té res a veure amb un delta, és a dir, la forma natural de desembocar de qualsevol riu. I això es deu a l’extrema artificiailització que ha patit, trobant-se canalitzat per motes i dirigit en línia gairebé recta des del pont de Torroella fins el paratge anomenat “la gola” on el Ter desemboca al mar. Efectivament, la part baixa del riu Ter ha estat altament artificialitzada, amb la definició d’un curs lineal i uns marges amb motes de contenció i esculleres de roca per contenir les avingudes. Però malgrat tot la part final pot funcionar com un estuari, barreja entre el riu i el mar, que crea unes condicions especials generant comunitats ecològiques dinàmiques. El poc cabal que porta el riu en determinades èpoques en dificulta sovint la sortida directa al mar, formant una barra de sorra i desplaçant la desembocadura cap al nord.

L’explicació d’aquesta desembocadura sense delta com ja he dit, és causa antròpica, però com a factors naturals hi podem incloure la geomorfologia de l’espai. Així doncs la plana al·luvial, és regada a part del Ter pel Daró i les rieres de Pals i Peratallada, que en arribar a la plana del baix Ter es troben situades en l’anomenada depressió de l’Empordà, que s’estén de nord a sud, des del Pirineu Oriental fins a Les Gavarres, i d’oest a est, des de la Serralada Transversal fins al Mediterrani. Aquesta conca s’enfonsa progressivament de l’oest cap a l’est com a conseqüència d’importants falles normals esglaonades de direcció predominantment NW-SE i, en menor proporció, falles de direcció SW-NE. El conjunt d’ambdós grups de falles van deixar la configuració orogràfica dominada per la presència d’una conca sedimentària oberta a l’est, és adir a la Mediterrània.

El progressiu rebliment d’aquesta conca es va efectuar a partir de la deposició de materials sedimentaris procedents de diversos ventalls al·luvials i deltaics dipositats per l’acció del Ter i Daró, en el sector meridional, i del Fluvià i Muga, en el sector septentrional. Durant els diferents episodis sedimentaris, alguns d’aquests ventalls al·luvials van evolucionar fins el litoral.

L’especulació dels assentaments humans, així com la necessitat de conrear aliments va anar obligant a mantenir el Ter dirigit en un curs concret, per tant la gola és l’eix del delta hipotètic, en realitat tota la depressió de l’Empordà, tota la part baixa que s’obre a la Mediterrània és el “paleodelta” que gràcies a les seves terres fèrtils ha permès el conreu de l’ Arròs Molí de Pals, inundant els camps molts mesos a l’any, i això és bo per a moltes aus. Recentment la creació del sistema de pantans Sau-Susqueda (i el Pasteral), en manté i garanteix el pas d’aquest riu canalitzat sense que es pateixin ensurts.

Tot i això, l’ambient que genera la gola, és rica en fauna i flora, que hi habiten de forma ecològica estable.

₍₁₎ Segi Fontseca és Agent Major de Prevenció i Investigació d’Incendis i bomber voluntari, ha estudiat Postgrau de Planificació i Gestió de l’Emergència i Tècnic Forestal i actualment estudia Geografia i Ordenació del Territori i és soci de la Societat Catalana de Geografia

 

 

Entrada relacionada: El Rec del Ter Vell 

 

Del Berguedà a la Cerdanya resseguint camins històrics

Daniel Paül i Agustí i Josep Ramon Mòdol Ratés

Fotografies: Rafael Giménez i Jordi Ramoneda

Els passats dies 16 i 17 de juny de 2018 es dugué a terme la sortida final del curs 2017-18 de la Societat Catalana de Geografia. El punt de trobada entre els socis procedents de Barcelona i de Lleida fou Manresa, fent bo el recentment recuperat eslògan de “Cor de Catalunya”. Des d’allà, un petit però motivat grup de socis van emprendre la travessa de Bagà a Bellver de Cerdanya per resseguir una via de comunicació històrica entre el Berguedà i la Cerdanya, actualment dins del Parc Natural del Cadí Moixeró.

L’inici de la ruta fou a Gréixer, on –un cop descartat l’aparcament previst al Pont de Sant Nazari per manca de lloc- deixarem els vehicles sota un dels imponents viaductes que connecten amb el túnel del Cadí. Els canvis en la mobilitat d’una època a l’altra resultaven evidents essent un bon recordatori dels canvis que suposà per la zona l’obertura del túnel l’any 1984. Resultà curiós una pintada en un dels pilars del pont: “Ni Catalunya és Espanya, Ni Gréixer és Bagà”. Una demostració de les reivindicacions existents a diverses escales. En el cas local, per fer front a possibles canvis en els límits municipals que situarien el nucli de Gréixer, actual enclavament de Guardiola de Berguedà, dins del terme de Bagà. 

L’itinerari des de Gréixer seguí el GR 107, explotat des de fa uns anys comercialment com a “Camí dels Bons Homes” i que uneix el santuari de Queralt, a Catalunya, amb el castell de Montsegur, a Occitània. L’objectiu de la primera etapa de la sortida era arribar al refugi Sant Jordi. Un recorregut d’uns 7 km en els quals s’ascendia dels 1.000 als 1565 metres tot passant pel Coll d’Escriu (1504 metres). Després de baixar un desnivell de 200 metres, vàrem enfilar amunt cap al Coll del Pendís. Sorprengué la poca presència humana (habitacional o ramadera) en aquesta vessant de la muntanya. La ruta era tradicionalment un important camí ramader, encara que la transhumància actual vagi a dues potes.

 

A primera hora de la tarda arribarem al refugi, situat al costat de la font del Faig. El primer refugi de la zona fou el 1951. Uns anys després, el 1961, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya edificà l’actual construcció. Com a curiositat senyalar que l’estructura del refugi és la mateixa que la d’Estanys de la Pera (a la Cerdanya, proper a Andorra) i Serra d’Ensija (Rasos de Peguera). Es tracta d’una refugi d’una quarantena de places, ben mantingut, amb energia solar i una cuina que ofereix un contundent sopar.

 

L’estada al refugi serví per intercanviar opinions amb el guàrdia, fill dels antics guardes del refugi, i que oferí una perspectiva dels canvis que ha experimentat l’accés recreatiu a la muntanya. En primer lloc, a nivell de gestió de l’espai. Actualment les provisions arriben en part transportades en helicòpter, en part gràcies a què es pot accedir en tot terreny fins al Coll de Pendís. Els refugis tenen treballadors, amb els costos de seguretat social que això comporta. També tenen centrals de reserves (amb altres costos).  

Però també a nivell de pràctiques. El tradicional excursionista recreatiu està donant pas cada vegada més a una aproximació més esportiva (batejada com “efecte Kilian Jornet”), amb els conseqüents riscos de pèrdues, accidents i una despreocupació major dels clients. Ens explicà un bon nombre de casos de gent que ha fet reserves i no arriben, amb la inquietud de no saber si és una persona que no ha vingut o que s’ha perdut a la muntanya. Al costat d’això, però, el refugi resultà ser un bon aparador del màrqueting associat a les pràctiques a la muntanya, amb abundants referències a les marques associades a aquest nou excursionisme com “Cavalls del Vent” o la “Travessa Muntanyes Màgiques”.

Pel que fa al perfil del visitant de la zona, sorprengué l’afirmació que la majoria d’excursionistes d’entre setmana serien francesos, essent els catalans excursionistes de cap de setmana. Sembla ser que l’aproximació a la muntanya seria diferent en aquestes dues zones. Tot i la presència també de “kilians”, el refugi era ocupat bàsicament per excursionistes de tall més tradicional.

L’endemà al matí ascendirem fins al coll de Pendís, de 1.781 metres. Punt d’entrada a la Cerdanya, a la província de Lleida i encreuament amb el camí dels Gosolans (GR 150-1). D’aquí, el camí descendia fins a Talló, indret on pensàvem finalitzar la ruta. En aquesta part de la sortida s’observà més moviment de persones, en alguns casos, motoritzats. Ens preguntarem, per exemple, fins a quin punt té sentit que es permeti que un grup de mitja dotzena de motos de trial pugui passar pel mig d’un parc natural. De ben segur una racionalització d’aquests usos seria beneficiosa.

El descens seguí sense problemes. Toca travessar algun torrent, que com pertocava a un any especialment plujós baixava força carregat. Poguérem observar així mateix la bona qualitat de l’aigua, amb presència d’amfibis. Destacar també el bon manteniment del camí, amb la senyalització de GR recentment repintada i la via neta. Observàrem també diversos cartells que avisaven de treballs forestals a la forest “Vila i Batllia” amb l’objectiu de garantir el bon estat del bosc. Unes feines dignes de ressenyar. Baixàrem per GR en descens pronunciat tallant la pista forestal en diverses ocasions, travessant prats i ramats de vaques, fins a la Font de l’Ingla. Des de allí continuàrem en un descens més moderat per l’ample pista que porta cap a Bellver.

A nivell més d’aprofitaments d’usos històrics observàrem algunes tanques de pedra seca que vorejaven el camí. Un record de la presència històrica de ramats al voltant d’aquesta via i una demostració de la seva importància. No estàvem davant d’una simple via oberta a la muntanya. Es tractava d’un camí fet amb feina, al llarg dels anys, amb diversos reforços per exemple als passos de les rieres o amb divisòries entre camps i la pròpia via. La caminada pròpiament dita acabà a l’església de Sant Serni de Coborriu, romànica, des d’on retornàrem, via túnel del Cadí, al punt de partida. Un trajecte en taxi que serví per recollir opinions locals sobre els canvis econòmics que ha comportat a la Cerdanya l’alentiment de la construcció, així com per fer paleses diverses crítiques al preu i la gestió del túnel. Finalment, la sortida acabà amb un dinar a la plaça porticada Galceran de Pinós de Bagà després d’haver experimentat, en aquesta profitosa sortida, els canvis que ha experimentat la comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya.

---

Coberta vegetal del recorregut (CREAF)

---

La geologia del recorregut

 

Recorregut de gran interès paisatgístic i geològic pels pèlecs (o pèlags) de Vilobí del Penedès (Alt Penedès)

Aquesta primavera del 2018 de pluges persistents han provocar una eclosió vegetal com no estàvem acostumats des de fa temps. Les làmines d’aigua en els fons de les antigues pedreres d’extracció de guixos del turó de Vilobí enriqueixen el cromatisme del paisatge que conjuntament amb el verd clar del pàmpols i el groc de les ginestes conformen un arc iris digne de contemplació asceta.

 

Fa 37 milions d’anys, la Catalunya Central (Depressió de l’Ebre) era un mar connectat amb l’Atlàntic. L’acostament de la Placa Ibèrica a l’Eurasiàtica i l’aixecament del Pirineu, va fer que aquest mar es convertís en interior, produint-se, amb el temps, la seva evaporació i precipitant al fons, en primer lloc, el guix  i, després, les sals. Posteriorment, aquest salar va estar colgat pels sediments que arrossegaven els rius que baixaven de les muntanyes prenent colors rogencs per la seva oxidació amb contacte amb l’aire, configurant el paisatge ondulat que avui està cobert essencialment per la vinya.

Al bell mig de la gran plana penedesenca sobresurten dos turons: el de Pacs (Muntanya de Sant Pau 303 m.) i, el de Vilobí (Olivella, vèrtex geodèsic de 331.9 m.), uns blocs aixecats (horst) enmig de la fossa tectònica (graben) del Vallès – Penedès, encaixada entre les serralades litoral i prelitoral.

Aquest guixos han estat explotats des de l’època romana fins a l’any 1993 quan l’empresa Vilovigyps S.A va cessar la seva activitat. Ara, algunes de les antigues pedreres han estat recuperades com a espai protegit anomenat “Pèlags de Vilobí o Parc dels Talls”, on les aigües freàtiques s’han encarregat d’omplir els seus fons, afavorint així la diversitat ornitològica de la zona, amb trenta-sis famílies diferents d’aus registrades

 

 

 

 

 

 

Comparador històric del territori. Generador d’imatges animades (ICGC):

 

Per saber-ne més: